La possibilitat de portar el projecte a Andorra va sorgir perquè el comissari de l’exposició estava vivint al país i va veure una bona oportunitat per exposar-hi parts dels còmics. “Em va semblar genial perquè sempre ho he vist com molt més que uns llibres i unes il·lustracions”, explica l’Elisabeth. La intenció era també “crear un espai per dialogar i divulgar sobre els trastorns de la conducta alimentària, en aquest cas, a través d’una exposició”. El còmic és, precisament, l’eina que Elisabeth ha escollit per abordar una qüestió complexa i difícil d’explicar.
El còmic busca ser una eina senzilla i directa per poder abordar una qüestió tant complexa i difícil com l’anorèxia
Quan va començar a treballar en el projecte, ho va fer pensant en ella mateixa als 14 anys i com hagués desitjat haver tingut aleshores “una eina que fos senzilla i directa per poder parlar d’aquest tema”. Ara, explica que el còmic està funcionant molt bé i fins i tot alguns psicòlegs i psiquiatres l’utilitzen amb pacients, així com familiars, sobretot per ajudar-los a entendre què és un TCA i què hi ha al darrere d’aquest trastorn perquè “va molt més enllà del menjar”.
La història de l’Elisabeth amb els TCA va començar amb 14 anys, en una etapa de molts canvis. Es va canviar d’institut, els seus pares es van divorciar i el seu cos -com passa en tots els adolescents en aquestes edats- també va començar a canviar. I un moment davant del mirall es va convertir en l’inici d’un camí molt llarg. “M’estava mirant al mirall i vaig veure que m’havia engreixat una mica”, recorda. “Jo sempre havia sigut una nena prima, i de cop, veure que ja no ho era, és com que l’etiqueta de l’‘Elisabeth, la nena prima’, d’alguna forma m’havia caigut”.
En aquell moment va pensar que, “tota la resta que estava passant a la vida no podia controlar-ho, però el meu cos sí”, explica. Va començar a fer dieta i va comprovar que funcionava. El que inicialment percebia com una forma de control es va convertir, però, en una “bola de neu” cada vegada més gran “Sentia que tenia el control sobre el meu cos i sobre el que entrava al meu cos”, explica. Una sensació que, segons relata, “temporalment funciona, però a la llarga pot ser molt perillosa”.
Els comentaris sobre el seu cos, l’alimentació o l’exercici reforçaven la percepció que estava fent les coses bé. “A l’inici la gent també em deia: “Ai, que poc menges. Que bé” o “Ah, que bé, fas exercici tots els dies. Quina noia més sana”. Però ella mateixa ho veu ara des d’una altra perspectiva: “Tenint en compte que jo tenia 14 anys, potser era de tot menys sa el que estava passant”.
La recuperació va ser un procés llarg. La desnutrició li va fer perdre la regla i la seva mare va començar a preocupar-se. Va anar passant de metges a metges, de psicòlegs a psicòlegs, i per diversos ingressos hospitalaris fins que va trobar una psicòloga que la va ajudar a treballar el rerefons que hi havia més enllà del menjar. “Juntes vam anar aconseguint les eines, i vaig anar aprenent a gestionar totes les coses que potser fins aquell punt no havia sabut gestionar. Un TCA no apareix de la nit al dia, i per tant tampoc es cura de la nit al dia”. La idea de convertir aquesta experiència en un còmic va arribar l’any 2019. Un amic que estava passant per problemes personals li va voler explicar què li passava, però no sabia com fer-ho. Va ser ell qui li va regalar ‘Cara o Cruz’, de Lou Lubie, un còmic sobre la ciclotímia, una espècie de bipolaritat.
En llegir-lo, l’Elisabeth va entendre perfectament què li estava passant al seu amic sense necessitat que ell li ho expliqués. “I vaig pensar: ‘Ostres. Tant de bo hagués tingut jo un recurs així amb 14, 15 o 16 anys per poder explicar la meva anorèxia a les meves amigues o família”. Paral·lelament, al mateix temps s’estava recuperant del TCA i havia començat a fer un diari il·lustrat en què dibuixava cada dia el que li havia passat i què havia sentit. En aquells dibuixos hi apareixia un monstre que representava la seva anorèxia. “Tenia un munt de dibuixos de la meva anorèxia, així que vaig unir les dues idees i vaig decidir fer un còmic sobre això”.
Representar l’anorèxia com un personatge extern va ser una manera de separar el trastorn de la seva pròpia identitat
Aquell monstre acabaria convertint-se en la ‘Nore’, un dels personatges del llibre. Per a Elisabeth, representar l’anorèxia com un personatge extern va ser una manera de separar el trastorn de la seva pròpia identitat. “Jo sentia que hi havia un monstre al meu cap que em deia ‘has de menjar això’, ‘has de fer exercici’ o ‘estàs grassa’, i per a mi va ser molt important separar-ho de mi mateixa”, explica. Gràcies a això, va començar a formular-se preguntes sobre com havia arribat a aquest punt i que era el que realment volia i, d’alguna manera, fer front al monstre.
El procés també li va permetre qüestionar les etiquetes. “Jo vaig passar de ser l’‘Elisabeth, la prima’, a ser l’‘Elisabeth, l’anorèxica’, i vaig viure també molt de temps amb aquesta etiqueta”. Una etiqueta que va acabar convertint-se en part de la seva identitat. Crear la figura del monstre li va permetre començar a separar aquestes dues realitats: “Jo no soc l’‘Elisabeth, l’anorèxica’, soc l’‘Elisabeth amb anorèxia’ i amb aquest monstre”. D’aquesta manera, explica, va poder treballar-se “com Elisabeth, com a persona” i veure que hi havia “un “monstruito” que m’està fastiguejant”.
El projecte va continuar endavant i els dibuixos i la història de l’Elisabeth es van convertir amb ‘Menjant amb por’, un còmic que busca poder acompanyar a aquelles persones que es poden trobar amb una situació similar a la que estava fa uns anys l’Elisabeth. Un objectiu que ja ha aconseguit i diversos professionals l’utilitzen com a recurs amb els seus pacients.
També destaca la facilitat de lectura del format. Considera que hi ha recursos sobre els TCA que poden ser “llibres molt grossos, molt grans, molt teòrics” i que això pot fer que sigui difícil començar-los. En canvi, defensa que el còmic és fàcil de llegir i molt més proper a tot el món. Els missatges que rep a través de les xarxes socials també li han confirmat aquesta connexió amb els lectors. Hi ha persones que li expliquen que porten anys lluitant contra el problema i que, després de llegir el còmic, senten que l’entenen de veritat. D’altres han agafat el personatge de la ‘Nore’ i han creat el seu propi monstre. La voluntat de fer arribar aquest missatge a diferents edats va portar també, el 2024, a la publicació d’‘Un monstre no em deixa menjar’, una adaptació en format de còmic infantil dirigida als més petits.
“Per parlar d’això com més aviat millor, una mica com a prevenció, que crec que també és molt important. La idea és prevenir i detectar els trastorns com més aviat millor, abans que es faci molt, molt gran”. Ara, amb l’arribada de ‘Menjant amb por’ a Andorra, el còmic amplia també aquest espai de divulgació a través de l’exposició al Museu del Còmic de la Massana, amb la voluntat que les il·lustracions serveixin no només per explicar una història, sinó també per obrir un diàleg sobre els trastorns de la conducta alimentària.