Amb Cinca (i Terribas) va començar tot (o gairebé)

Unes declaracions del llavors ministre de Finances i portaveu, a Catalunya Ràdio però fetes des de Caldea, tot fent costat al dret a decidir van causar un enorme terrabastall a la Moncloa i també al mateix dia es va començar a cuinar la destitució de Francesc Robert, que temps després se sabria que era testaferro dels Pujol

Mònica Terribas i Jordi Cinca durant l'entrevista.

La primera constatació pública que Espanya vigilava Andorra arran de l’auge del sobiranisme, de l’independentisme català, cal cercar-la els darrers dies de novembre del 2013. El darrer divendres d’aquell mes. Els protagonistes primaris, almenys aparentment involuntaris, van ser el llavors ministre de Finances i portaveu del Govern, Jordi Cinca, i la periodista en aquell moment de Catalunya Ràdio Mònica Terribas. Una resposta del primera a la insistència ‘preguntona’ de la segona acabaria evidenciant que Madrid tenia l’antena posada amb el que passava al Principat per Catalunya.

Segurament, un altre fet que també es va despendre d’aquell 29 de novembre, l’acomiadament de qui aquell dia era el director general de Ràdio Televisió d’Andorra (RTVASA), l’empresari i periodista Francesc Robert, mirat amb una mica més de perspectiva i sabent que el Govern ha callat moltes de les coses que han ocorregut el darrer decenni al tomb de l’independentisme català i la família de l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol, directament entroncaria ja amb les pressions espanyoles a Andorra per la família de polític català contemporani per excel·lència.

L’acomiadament de qui aquell dia era el director general d’RTVASA, l’empresari i periodista Francesc Robert, mirat amb una mica més de perspectiva i sabent que el Govern ha callat moltes de les coses que han ocorregut el darrer decenni al tomb de l’independentisme català i la família Pujol, directament entroncaria ja amb les pressions espanyoles a Andorra pel polític català

Anem a pams. La reacció del govern espanyol el 29 de novembre del 2013 per unes manifestacions de Cinca a Catalunya Ràdio deixa clar que Mariano Rajoy i els seus no en deixaran passar ni una. Que arran d’unes altres declaracions fetes en el mateix marc per Francesc Robert aquest acabés destituït uns mesos després i sabent com es va saber amb posterioritat que Robert era testaferro al Principat del fill gran dels Pujol és obvi que porta a encaixar algunes de les peces del puzle. Potser les primeres.

Espanya ja feia temps el 29 de novembre del 2013 que maldava per l’auge sobiranista català. I com s’ha sabut més tard, la ‘policia patriòtica’ ja feia de les seves amb l’intent d’enderrocar els principals dirigents polítics de Catalunya i així enviar a can pistraus qualsevol ànsia d’independència. Aquell dia, un divendres, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ es va emetre des de Caldea. Aquell dia, un divendres, després de preguntes, repreguntes i insistència de Terribas, Jordi Cinca va afirmar que “no puc concebre que no hi hagi la possibilitat que tothom pugui votar sobre el seu futur”.

Terribas feia sempre preguntes incisives. L’entrevista al portaveu governamental andorrà va ser relativament plàcida. Però tots els interrogatoris de la periodista acabaven en aquells temps de la mateixa manera. Demanant si els catalans haurien de tenir el dret a decidir. Cinca va fer un primer intent de regatejada al·ludint a les qüestions internes d’un altre país i al fet que espanyols i catalans s’havien de posar d’acord. Però davant de la insistència de l’entrevistadora, tornem-hi, el ministre va deixar anar aquell “no puc concebre que no hi hagi la possibilitat que tothom pugui votar sobre el seu futur” que va derivar en un enuig monumental de l’executiu liderat per Mariano Rajoy.

Jordi Cinca i Mònica Terribas durant l'entrevista.

Aquella frase de Jordi Cinca ràpidament va esdevenir titular de notícies tant al Principat com fora d’Andorra. I això que els mitjans digitals no havien assolit la velocitat d’ara ni tampoc eren tants. Però a la Moncloa aviat va arribar el missatge. Després del programa radiofònic, una part del nucli dur de l’executiu andorrà i algun dirigent parlamentari demòcrata van dirigir-se a un restaurant proper a Prat del Rull. A l’edifici que acull, per exemple, els departaments d’Economia, de Turisme o de Territori. Un restaurant on de tant en tant hi feien l’àpat del migdia dirigents polítics del moment com encara avui li fan. Aquell divendres va ser el cas. 

LA TRUCADA

I allí estant, a l’hora dels cafès més o menys, és quan van rebre una trucada de l’entorn de José Manuel García Margallo -les fonts no han pogut confirmar que fos directament del llavors ministre d’Afers Exteriors espanyol en primera persona- en què s’exigia que es fes marxa enrere. Que Cinca es retractés. Que el Govern d’Andorra no podia donar suport al dret a decidir. I que si el suport continuava, totes les negociacions en marxa i convenis bilaterals que estiguessin a punt de firmar-se quedaven en suspens. O més encara: se n’anirien en orris.

L’amenaça va ser directa i molt forta. Des d’aquell moment els telèfons ja no deixarien de sonar. Gestions i més gestions per intentar parar el cop. Espanya no anava de broma. No passarien massa hores fins que es van convocar els responsables dels mitjans de comunicació andorrans a l’edifici administratiu de Prat de la Creu tal de ser alliçonats. Per una raó d’Estat s’havien d’obviar les paraules de Cinca. S’exigia que no es reproduïssin les declaracions del ministre a Catalunya Ràdio. 

I aquells mitjans que ja les havien reproduït en les seves versions digitals havien de fer marxa enrere. ‘Depenjar’ la notícia i fer veure que no havia existit mai. La premsa escrita va fer-se ressò de les paraules de Cinca l’endemà. Però només fent referència a qüestions domèstiques. Locals. Res del dret a decidir català. Fins al punt que també es va acabar aconseguint que fins i tot Catalunya Ràdio deixés sense efecte el ‘podcast’ en què es podia escoltar el programa i, per tant, el que Cinca hi havia dit. La pressió del govern espanyol i les amenaces d’engegar a rodar tot allò que d’Espanya depengués va colpir. I també va colpir i funcionar la pressió del Govern vers els mitjans de comunicació. 

Toni Martí, el tòtem polític del moment, sempre tenia les paraules precises: qüestions d’Estat. Raons d’Estat. Justament igual que Jordi Pujol confonia o associava ell a Catalunya, Martí i els seus feien equivaldre les seves necessitats a les d’Andorra

Toni Martí, el tòtem polític del moment, sempre tenia les paraules precises: qüestions d’Estat. Raons d’Estat. Justament igual que Jordi Pujol confonia o associava ell a Catalunya, Martí i els seus feien equivaldre les seves necessitats a les d’Andorra. I en aquell moment calia un sacrifici perquè Espanya havia posat el Principat contra la paret. De fet, segurament ja barrinaven els dirigents espanyols -clavegueres incloses- com fer aflorar tot el que creguessin que havien de fer aflorar contra els Pujol via Andorra.

No hi ha cap prova directa, però probablement en aquell moment les autoritats espanyoles actuant al marge de la llei ja sabien que Francesc Robert tenia vincles empresarials, societaris, diguin-li com vulguin, amb el fill gran dels Pujol, amb Jordi Pujol jr. I és ben possible que en el marc d’aquella batussa per les paraules de Cinca algun dirigent espanyol advertís el Govern que ja podien anar en compte perquè qualsevol dia es podrien trobar esquitxats en tenir de director de la tele i la ràdio públiques un testaferro de Pujol.

Robert acabaria sent acomiadat temps després per les declaracions que va fer durant una tertúlia moderada per Terribas. Una tertúlia prèvia a l’entrevista a Cinca. Les resolucions judicials dictades arran del procés instat per l’ex-director general d’RTVA al·legant que el seu acomiadament era improcedent perquè no es podia basar en el seu dret a opinar, a expressar-se, van comportar que s’hagués d’indemnitzar Francesc Robert. De bon matí, Robert i altres contertulians andorrans van fer bullir l’olla des de Caldea i per les ones hertzianes.

El llavors director general d’RTVASA, entre altres coses, es va mostrar a favor del procés sobiranista i va qüestionar el paper del Coprincipat, especialment per les limitacions que suposava, al seu entendre, que un dels caps d’Estat fos un bisbe. Limitacions de caràcter social. Vaja, l’avortament. Com a excusa no massa reconeguda es va posar aquell toc a l’arquebisbe per fer-lo fora. Però indemnitzat al cap del temps. Segurament, valia més pagar el que costava el lloc de treballa que reconèixer allò que ara sembla evident: Robert tenia al seu nom diners dels Pujol i això, si esclatava amb l’empresari i periodista de director general d’RTVA podia esquitxar i de quina manera el Govern d’Andorra. Solució? Tallar-li el cap abans d’hora sota l’excusa del bisbe i encara que amb el temps se li haguessin de pagar algunes desenes de milers d’euros.

Quan Espanya colla molt és poc. O això sembla. Ni la sobirania no resisteix els embats de Rajoy, Margallo, la ‘policia patriòtica’ o les clavegueres de la Moncloa. Tot barres avall.