La vint-i-cinquena edició del Campus de la llengua catalana que el Govern d’Andorra organitza de bracet de l’Institut Ramon Llull coincideix enguany que es fa a Sant Julià. I que arriba en plena festa major. Just el dia que la festa es dedica, com aquell que diu, a la música catalana. La Fúmiga i Mishima són les estrelles de la jornada. I com que ho celebren els participants al campus. Trenta joves de dotze països distints d’arreu del món: des d’Espanya (País Basc, Andalusia, Canàries) i França fins al Japó passant pel Canadà, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Colòmbia, Alemanya, Escòcia, Anglaterra, Holanda, Itàlia, Ucraïna o Rússia.
El cònsol lauredià, Cerni Cairat, i la ministra de Salut, Helena Mas, han donat la benvinguda als estudiants. Ho han fet evidenciant els efectes d’haver acudit, un i altra, a la festa major. Sense veu. O amb poca veu, vaja. “Però amb moltíssima il·lusió”, com ha reconegut Cairat, que desitja que amb la combinació de formació i estudi de bon matí -tres hores-, amb tallers diversos, visites en diversos punts del país per les tardes, i el fet de poder participar de la festa major per la nit tinguin “una experiència ben completa”.
I de ben segur que ho serà. Per a tots els participants és la primera vegada que vénen a Andorra. Almenys al campus. Perquè com ha recordat la cap d’àrea de llengua catalana del ministeri de Cultura, Eva Royo, a aquest campus s’hi pot participar una vegada i prou. Tots i cadascun dels participants -majoritàriament noies, quedi clar- tenen les seves raons per acudir al certamen. Molts, per obtenir crèdits per als seus respectius estudis universitaris. Per aprendre una cultura nova o, tot sovint, per aprofundir en una llengua que, pel motiu que sigui, els interessa o els agrada.
Royo explicava que fins i tot es fa estrany que “la llengua vehicular sigui la catalana”. Però és així. Entre els participants, molts no parlen ni espanyol ni francès. Per tant, si volen acudir a un restaurant o a una botiga a Andorra, s’han de dirigir al dependent en català. I entre els joves, normalment també parlen en català. És el punt d’unió. Les classes que fan són del nivell A2 o B1. Però no n’hi ha cap que, poc o molt, no es llanci a parlar amb l’idioma oficial del Principat. La cap d’àrea deia que sorprèn quan s’acudeix a un establiment i es demana als seus responsables que, per favor, es dirigeixin als comensals, als clients, en català. “Acostuma a agradar i s’acostuma a acceptar força bé”, deia Royo.
ELS PARTICIPANTS
En grups de cinc o sis participants, a casa comuna de Sant Julià, tots els assistents al campus del català s’han anat presentant. L’edat, la procedència i alguns dels principals interessos han estat els elements de la presentació davant dels cònsols lauredians i la ministra, que els han obsequiat amb un detall del país i de la parròquia després de dirigir-los, en el cas de Cairat i Mas, unes paraules de benvinguda. El cònsol, per exemple, els ha fet cinc cèntims de la casa on estaven. Quan es va aixecar, per quin motiu. Havia acollit escoles. I amb el campus, en certa forma, es torna als orígens, recordava el cònsol.
Entre els participants, dos d’ells, un polonès i una txeca, han fet de portaveus. El primer, en Jacob, és el que fa dos anys va fer una estada a Barcelona per confirmar que “la cultura catalana m’agrada molt”. Una vegada retornat al seu país, ha aprofitat per aprofundir en l’estudi del català en la seva universitat, la de Varsòvia. No és estrany, quedi clar, que sigui aquest polonès amant de les llengües: fa lingüística aplicada.
La Paula és txeca. Simpàtica com ella sola, estudia administració i direcció d’empreses. “Tinc una amiga de Menorca. Ens vam conèixer a Anglaterra i volia poder parlar amb la seva família en català.” D’aquí l’interès per la llengua que també estudia. I, de fet, fa un parell d’anys va poder aprofundir en el coneixement del català. Per quin motiu? Ella juga a voleibol, però el seu xicot és professional del bàsquet. I durant quatre temporades ha estat enrolat en la base del Manresa arribant a debutar a la Lliga Endesa.
Paula en parla amb orgull, d’Ondřej Husták. Aquesta darrera temporada ha jugat a Polònia, però el proper curs defensarà la samarreta del Surne Bilbao, altre cop a l’ACB. “Coneixies Andorra, Paula?”. Diu que no, “però m’agrada, perquè m’agrada molt esquiar”. I, a més a més, a Andorra hi fa estada un dels amics del seu xicot. Es tracta d’Oriol Oliver, el preparador físic del MoraBanc. I on va conèixer Husták Oliver? A Manresa. Amor i amistat. I molt català, vaja.