La bastida en qüestió no incorpora la malla de seguretat adient i és fàcil veure traspassar fragments de la façana o elements encara més grans. I resulten tot un perill. A més, és un punt de pas constant, amb un volum de transeünts molt elevat. Tampoc és complicat veure volar altres elements de senyalització o suposada protecció de l’obra. Sense oblidar que els obrers que treballen per damunt la bastida molt sovint tampoc no van amb elements de seguretat com ara el casc.
L’encavallada ocupa un tram de la voravia de cantó a cantó i, com s’ha dit, està disposada a mode de túnel i els vianants hi poden passar per sota. Però quan hi ha molta afluència de vianants, i tampoc és tan complicat que aquesta situació es doni, hi ha vianants que acaben baixant de la voravia. Aquesta circumstància els garanteix una seguretat: no han de passar per sota d’on sovint plouen ‘coses’. En canvi, però, evitar la bastida suposa que cal aixafar asfalt transitat pels vehicles. Amb el perill que això comporta. I tot plegat acaba esdevenint el peix que es mossega la cua.
En un lloc tan cèntric i de tant de pas, sembla evident que les mesures de seguretat i la qualitat de les proteccions hauria de ser manifestament millor. Millorable ho és segur. Més quan ara baixa una pedreta, després un tros de ciment i, encara, algun tros de rètol de l’antic establiment que havia ocupat els baixos d’aquell edifici, ara arrendats a un altre comerç que tampoc gaudeix del millor accés possible. Tot són virtuts. Fins que algú prengui mal.