Tona Gafarot, Montse Ferrermoner i Marta Pérez són Les Anxovetes. Un grup que -juntament amb els seitons Xevi Pasqual al contrabaix, Salva Gallego a la guitarra i Xevi Salvatella a les mescles de so- que ha fet les delícies de la claca laurediana. “Sou un públic top”, exposava Gafarot tot presentant els temes que han anat desgranant entre alguns riures, alguns comentaris i Déu n’hi do dels aplaudiments. A Sant Julià ja les coneixen. Tant, que si no fos perquè tos els integrants del grup es mouen per Girona i entorns empordanesos, gairebé es podria dir que pesquen al Valira.
I és que com reconeixien abans d’iniciar el concert, el grup d’havaneres -cada integrant de la banda té en paral·lel altres històries musicals- està d’allò més cofoi de poder actuar al Principat. Hi han estat en diverses ocasions. A Sant Julià una bona colla. Però també han tingut cites a Encamp. O a Andorra la Vella i Escaldes. Enguany fan vuitanta concerts estivals. I ara estrenen format. Sense deixar les havaneres, ofereixen sardanes. I no és pas poca cosa. Aquest dissabte van ser a Figueres. I allí hi van oferir el seu espectacle, el seu repertori sardanístic.
Ho ha explicat Gafarot a mig concert després que els integrants del grup es presentessin. “Ara cadascun de vosaltres ens dieu nom, cognom i d’on veniu.” I algú ha deixat anar un “de Girona” que ha cridat l’atenció de la cantant baix el grup. I Tona no s’hi ha pogut resistir. Ha resultat que l’espectador en qüestió no era de Girona. Era d’una mica més al nord. De Figueres. I a la Rambla de Figueres Les Anxovetes hi van fer sardanes. Un repertori de set peces per vuit minuts cadascuna. Sardanes cantades. Però per poder-les ballar.
Perquè segueixen l’estructura clàssica de curts i de llargs i tota la parafernàlia que permet puntejar i fer la rotllana. A Andorra, és a dir, a tocar del Valira de Sant Julià, n’han ofert un tastet denominat ‘L’exiliat’. Ha estat una de les peces que han cantat entre notables aplaudiments. De fet, potser ha costat arrencar a l’inici dels inicis -Gafarot asseguraria que no- però després el públic ha estat càlid i seguidor de les peces de Les Anxovetes.
Clàssics de sempre, alguns amb un ritme i una textura molt ‘anxovera’, com ‘El canó de Palamós’, amb què es veu plenament que els cinc integrants de la banda que pugen a l’escenari no només connecten si no que a més a més s’ho passen bé. I temes que van incorporant al repertori i que són aportacions pròpies o de col·legues. Posem l’exemple, per exemple, de ‘A la tarda’, composició d’un dels membres d’un altre grup d’havaneres, en aquest cas d’homes, anomenat Arjau.
Hi ha hagut temps per a boleros (‘Enyorança’) i pasdobles (‘Encisadora’). Per fer una versió molt ‘anxoveta’ de ‘Habaneras de Cádiz’ de Carlos Cano o, entre altres, per fer alguna que altra dedicatòria amb ‘Vell pescador’. Venen del mar, per Les Anxovetes aquest darrer diumenge de juny han pescat al riu Valira. I amb molt bones captures.