Antonio Colaço arriba a un restaurant del centre d’Andorra la Vella acompanyat de la seva filla, Cristiana Barroso. No venen amb cap voluntat de passar comptes, ni de reclamar allò que un dia va ser seu. Tot el contrari. S’asseuen a taula, comencen a remenar fotografies de fa dècades i de seguida apareixen els somriures. Hi ha nostàlgia, orgull i, sobretot, moltes ganes d’explicar una història que fins ara havia quedat en un segon pla. La d’un home que va posar la primera pedra d’un club que aquest estiu ha fet història al futbol andorrà, però del qual ningú no s’ha recordat quan han arribat els èxits. “La primera persona que m’ha trucat ara mateix has estat tu”, confessa amb una barreja de resignació i sorpresa. No ho diu amb rancúnia. De fet, insisteix diverses vegades que està “contentíssim” amb el que ha aconseguit l’Inter. Però, després de 35 anys, potser esperava alguna cosa més que el silenci.
Nascut el 1957 a Castelo de Paiva, Portugal, Colaço va arribar al Principat amb 32 anys, acompanyat de la seva dona, Alícia Barroso, i del seu fill, que aleshores tenia vuit anys. El futbol ja formava part de la seva vida. Havia jugat en un equip amateur al seu país i, quan va començar a treballar a la construcció a Andorra, no va trigar a trobar companys amb qui compartir aquella afició. “Vaig arribar aquí, vaig començar a treballar a la construcció i, com que m’agradava el futbol, amb un amic vam decidir formar un equip”, recorda. Era el 1991 i, sense saber-ho, acabaven de donar vida a l’Inter Club d’Escaldes.
El nom tampoc no va ser casual, encara que la història no és exactament la que molts imaginen. “Inter volia dir internacional, perquè érem portuguesos, espanyols, francesos...”, explica Colaço, que desmenteix que la denominació fos un homenatge a l’Inter de Milà. De fet, tampoc no van començar vestint de blau i negre. Les primeres samarretes van ser verdes, no perquè fos aficionat de l’Sporting de Lisboa, simplement perquè eren les més barates que van trobar. Després van passar al blau i blanc, els colors del Porto, el club del qual Antonio sí que és un fervent seguidor. “Al principi ho pagàvem tot nosaltres. El patrocinador ens donava la primera equipació, però les botes, els xandalls i fins i tot les pilotes les compràvem entre tots”, rememora.
El primer patrocinador va ser Construccions Coansa, l’empresa on treballava inicialment i que va aixecar l’Estació Nacional d'autobusos o l’Illa Carlemany, entre d’altres infraestructures. Més endavant, quan Colaço va passar a Construccions Modernes, va aconseguir que els seus responsables també s’impliquessin en el projecte. Aquell suport va permetre fer un salt important. “Ens pagaven tota l’equipació, els xandalls, les botes i fins i tot les assegurances. Totes les despeses del club”, explica. De sous, evidentment, ni parlar-ne. L’Inter era una altra cosa. “Abans el club era una família. Servia per desconnectar de la feina i reunir-se amb els amics”, resumeixen.
“La meva mare i jo anàvem sempre als partits. Érem les dues aficionades de l’Inter”, explica amb orgull. Per a ella, el club era gairebé un membre més de la família. “Sempre dic que l’Inter és com un tercer fill per al meu pare”, assegura. I Colaço ho referma cada vegada que surt la conversa
I si alguna cosa tenia aquell equip era, precisament, un fort component familiar. Colaço exercia de president, entrenador i jugador alhora. Una mena de Dmitri Piterman a la portuguesa, però sense grans fortunes ni extravagàncies. La seva dona, Alícia, s’encarregava de rentar les equipacions, mentre que la petita Cristiana creixia entre vestidors i camps de futbol, portant les fitxes federatives i animant des de la graderia. “La meva mare i jo anàvem sempre als partits. Érem les dues aficionades de l’Inter”, explica amb orgull. Per a ella, el club era gairebé un membre més de la família. “Sempre dic que l’Inter és com un tercer fill per al meu pare”, assegura. I Colaço ho referma cada vegada que surt la conversa.
Aquella passió també deixava escenes memorables. Cristiana reconeix, entre rialles, que de petita era una de les aficionades més sorolloses de la lliga. “Jo era de les pitjors al camp. El meu pare em cridava des de l’altra punta i em deia que, o parava, o no tornava a venir a cap partit”, recorda. Encara avui, quan es troba amb l’exàrbitre Laudino, tots dos reviuen aquells episodis. “Em veu, somriu, ens abracem i sempre em diu: ‘És que eres tremenda quan eres petita!’”. Curiosament, Colaço presumeix d’haver rebut dos reconeixements al joc net i a la disciplina, tenint en compte que els equips de portuguesos sempre tenien la fama de buscar maranya. “Jo sempre deia que s’havia de respectar l’àrbitre”, explica. Una lliçó que, pel que sembla, a casa no sempre era fàcil d’aplicar.
Però si hi ha una anècdota que retrata com funcionava aquell futbol, és la dels germans Dalton. En una de les seves vacances a Portugal, Colaço va tornar a Andorra amb quatre germans de cognom Tavares, als quals havia anat a buscar perquè treballessin com a manobres a la construcció i, de passada, reforcessin l’Inter. “Els quatre germans els vaig portar jo. I els tenia a casa meva!”, exclama entre rialles. Eren de diferents alçades -diuen que formaven una escala gradual- però s’assemblaven tant que els van acabar batejant com els Dalton, els cèlebres personatges de còmic. Fins i tot recorda que el Diari d’Andorra se’n va fer ressò. Una història difícil d’imaginar en el futbol actual, però que resumeix perfectament l’esperit d’aquella entitat.
Amb els anys, l’Inter va anar creixent. Primer disputant tornejos amateurs i després incorporant-se a les competicions organitzades per la federació andorrana, ja que la lliga va crear-se més tard de la fundació del club escaldenc. Colaço recorda especialment el paper de persones com el seu amic Rui Manuel, que el va ajudar a posar en marxa l’equip, així com Sousa, Pedro Suares, que els va ajudar amb la base i el futbol sala, Edgar Amaro o Alipio, un jugador pel qual conserva una estima especial. Sota la seva etapa, el primer equip va arribar a acabar tercer a la lliga i a disputar una final de Copa Constitució contra el FC Lusitanos. Però també guarda un record especialment afectuós del futbol base, que considera una de les grans conquestes de l’entitat. “Teníem equips que guanyaven cada any en infantils, cadets i juvenils. Crec que va ser una de les millors èpoques que vam tenir”, afirma, situant aquells èxits a partir dels anys 2006 i 2007.
La història, però, va acabar prenent un altre camí. Després del descens a Segona divisió, el 2015, Colaço va començar a tenir més dificultats per dedicar tot el temps que requeria el club. La feina i les responsabilitats familiars al bar L’Estadi, prop d’on avui hi ha la Creu Roja Andorrana, li impedien mantenir el mateix grau d’implicació. “Jo mai no em vaig desvincular del projecte. El que passa és que no tenia temps per dedicar-m’hi al cent per cent”, puntualitza. Va ser aleshores quan, segons relata, noves persones els van oferir donar-los un cop de mà. I a partir d'aquí es van fer diversos canvis.
La seva filla, que va viure de prop aquell procés, situa el canvi de mans al voltant del 2018. És una etapa que prefereixen no remoure excessivament. De fet, tots dos tenen la consciència ben tranquil·la i reconeixen que el creixement posterior del club ha estat positiu i que difícilment haurien pogut sostenir-lo amb els recursos de què disposaven. “Som conscients que, amb les nostres possibilitats, no hauríem pogut continuar en una competició d’aquest nivell”, admet Cristiana. “Jo segurament no hauria arribat on són ara, perquè les condicions econòmiques que tenia eren molt complicades”, afegeix el seu pare.
I és que aquell equip que comprava les pilotes entre tots ha acabat convertint-se en una entitat professional, amb inversors internacionals i una estructura que li ha permès conquerir cinc lligues i fer el salt definitiu a Europa. Aquest estiu, després d’eliminar el Drita de Kosovo als penals, l’Inter va aconseguir una classificació sense precedents per al futbol andorrà: disputar la fase lliga de la Conference League. Una fita que Colaço va viure en directe, des de la graderia de l’estadi d’Encamp. Hi era, com un aficionat més, veient com el club que havia fundat 35 anys enrere escrivia la pàgina més important de la seva història.
Però ningú no s’hi va acostar. Ni una felicitació, ni una invitació, ni un petit gest de reconeixement. “Jo pensava que algú vindria i em diria: ‘Mira, Antonio, va passar el que va passar, però enhorabona, perquè tu vas ser el fundador’”, lamenta. Fins i tot recorda que un amic li va comentar que hi havia una zona reservada per als representants de l’Inter, però ell no hi tenia cap lloc assignat. “Segurament molts dels directius actuals ni tan sols em coneixen”, reflexiona, sense retrets. Cristiana, en canvi, és una mica més contundent. “Si les coses s’haguessin fet bé, estic convençuda que ara hi hauria hagut un homenatge. No demanem res, només que algú li reconegui tot aquest recorregut”, reivindica.
A casa encara conserven bona part d’aquella història en forma de fotografies, records i samarretes. Fins l’any passat havien guardat totes les equipacions de l’Inter, però finalment van decidir quedar-se amb una de cada època i donar la resta a un exjugador que col·labora amb una associació d’infants a l’Àfrica. Una manera de donar una segona vida a les samarretes que havien acompanyat tantes tardes de futbol. Cristiana observa les imatges amb orgull i no amaga l’admiració pel seu pare, mentre Antonio continua recordant noms, partits i anècdotes d’una etapa que encara sent molt seva.
“Estic molt content del que han fet. Per a mi, millor que continuïn avançant. Jo sempre seré aquí donant suport al club”, afirma. La seva filla hi coincideix. Perquè, independentment de qui el dirigeixi, tots dos continuen sent de l’Inter
Malgrat tot, no hi ha rancúnia. Colaço assegura que sempre continuarà donant suport a l’Inter i que li agradaria mantenir-hi algun vincle, encara que fos purament simbòlic. No aspira a recuperar cap càrrec ni a intervenir en les decisions de l’entitat. Només voldria que, de tant en tant, algú es recordés d’ell. “Estic molt content del que han fet. Per a mi, millor que continuïn avançant. Jo sempre seré aquí donant suport al club”, afirma. La seva filla hi coincideix. Perquè, independentment de qui el dirigeixi, tots dos continuen sent de l’Inter. Del seu Inter.
Al capdavall, la història del futbol no només l’escriuen els qui aixequen els trofeus. També aquells que, molts anys abans, van decidir reunir uns quants amics després de la jornada laboral, comprar una pilota entre tots i posar nom a un equip. Antonio Colaço va fer exactament això el 1991. Trenta-cinc anys després, l’Inter d’Escaldes juga a Europa. I el seu fundador no demana res més que una mica de reconeixement.