A l’Espanya de les dècades de 1920, 1930 i 1940 -i fins i tot després, però Montserrat ja va deixar un peu i mig dels dos peus que va mantenir durant encara no dues dècades a Andorra- els temps eren convulsos. Dictadura de Primo de Rivera, Segona República i la Guerra Civil amb la posterior repressió. Amb aquest panorama i amb l’experiència prèvia de la desamortització de Mendizábal, que va deixar l’icònic monestir català sense molts dels seus béns -allò va ser una expropiació en tota regla, riu-te’n de les d’avui- els monjos montserratins, amb el seu abat Antoni Maria Marcet al davant, van mirar de “buscar solucions als problemes que tenien”.
Amb “mentalitat emprenedora” i capacitat d’innovació, l’abat Marcet i el seu equip, diguem-ho així, van optar per les inversions estrangeres. Allò que ara se’n diria, també, una aposta per la diversificació econòmica. En un moment, també, de “gran efervescència espiritual i cultural”, s’aposta per sortir cap a França, cap a Itàlia… i cap a Andorra. El 1929 “van arribar a Escaldes i es van quedar a Escaldes”. Va ser aquella la primera pedra, l’inici d’una relació que, de forma menys intensa però igual de sincera, encara es manté d’alguna manera aquest 2026. Montserrat encara té a Andorra una societat, la Cultural Andorrana SA, constituïda el 1931. I manté una casa a la urbanització Guem.
De tot això n’ha parlat aquest dimecres a la sala d’actes de la Llacuna el majordom-administrador i sotsprior de l’abadia de Montserrat, el pare Bernat Juliol, un gironí de 1978 que és, de fet, el número 2 del monestir. I que té números, algun dia, de ser el màxim responsable d’aquest centre de culte internacionalment conegut. Bernat Juliol, com a administrador, li toca remenar papers. I un bon dia, cridat per aquells viatges que a l’estiu, de petit, feia amb els pares a Andorra, li va cridar l’atenció furgar en la paperassa montserratina per tal de desfullar, una mica, la relació entre Montserrat i el Principat. I uns quants bons detalls ha posat sobre la taula en un acte organitzat per la Societat Andorrana de Ciències (SAC).
De tot això, de les relacions entre Andorra i Montserrat, n’ha parlat aquest dimecres a la sala d’actes de la Llacuna el majordom-administrador i sotsprior de l’abadia de Montserrat, el pare Bernat Juliol, un gironí de 1978 que és, de fet, el número 2 del monestir
El pare Bernat, llicenciat en Dret i en Teologia Dogmàtica, amb estudis sobre alta direcció d’empreses i cursant el doctorat de Dret Administratiu, ha anat fent pinzellades de la relació andorranomontserratina amb dosis de bon humor i fina ironia davant d’un auditori -amb els síndics (Carles Ensenyat i Sandra Codina); el representant del Copríncep bisbe (Eduard Ibáñez); el cònsol de Canillo (Jordi Alcobé); i els Ramons (mossèn Sàrries i el rector de Canillo) a la platea- plenament entregat a la història que encara alguns, encara que fos de resquitllada, havien arribat a viure.
Bernat Juliol, que espera que el 2029 es pugui fer un acte amb certa pompa per celebrar el centenari de l’arribada de Montserrat a Andorra ha parlat amb “agraïment” vers el Principat. “Andorra va acollir els monjos en un moment difícil” i això va fer que el que havia de ser una inversió per necessitat es transformés en una “estima pel país” i en una voluntat de voler aportar. D’aquí, principalment, l’Escola Meritxell, a la primera planta del que avui és el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE), en l’edifici que fa xamfrà entre les avingudes Carlemany i Escoles.
Encara que l’emblema seria l’Hostal Valira, que havia de ser l’hotel que servís als monjos per refugiar-se quan, es preveia, les coses anessin tan malament que la vida dels monjos pogués perillar. Però el pla de fugida dissenyat no va funcionar per mala previsió -els monjos no van saber encertar l’alçament, l’inici de la guerra- i 23 dels monjos va ser assassinats en aquells primers compassos del conflicte bèl·lic espanyol. Això no treu que Montserrat continuï sentint “estima pel país” i que vulgui “intentar tornar una miqueta” aquell suport que la comunitat va tenir les dècades de 1930 i de 1940.
LES PINZELLADES
Juliol, que com ha fet la presidenta de la SAC, Àngels Mach, en la introducció de la conferència ha exposat la importància de la Bíblia en català que va publicar l’editorial andorrana Casal i Vall en un moment en què Espanya posava problemes a la llengua catalana -i això que el número 2 de Montserrat, que va ser l’ens que va encomanar la publicació, ha destacat que fins i tot Josep Pla va exalçar el català emprat, “un monument a la llengua catalana”, el va qualificar-, ha explicat que una de les coses que va fer el monestir va ser comprar immobles. Com a inversió. En el cas d’Andorra, al carrer Estret, l’actual carrer Mossèn Guillem Adellach. No ho van fer tant per establir-s’hi, llavors, com per “llogar els dos o tres pisos que hi havia per tenir una font d’ingressos”.
Va ser el 1929 i es va tractar del primer contacte ple amb Andorra. Però què va portar Montserrat al Principat? No està documentat enlloc encara que, s’aventura a indicar el sotsprior del monestir català i superior de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà que deuria ser la influència d’un monjo benedictí andorrà, el pare Eladi Pantebre. Formava part de la comunitat montserratins però, en canvi, “no va estar mai a Andorra”. Ara bé, “va ser un incentiu o com a mínim va obrir una mica la porta”, ha pronosticat Juliol.
Després de l’edifici del carrer Estret vindria l’adquisició, per 22.500 pessetes de l’època, d’un terreny que hi havia a tocar. “El compren per evitar que ningú construeixi al costat”. El compren a la parròquia i la partida en qüestió es deixa L’hort del benefici de Sant Pere Màrtir. Llavors encara no hi havia la idea, el projecte de fer l’Hostal Valira. Però aquell en seria el terreny. Perquè “el 1931 i amb la proclamació de la Segona República espanyola la situació es complica molt” i, per tant, “s’acceleren aquestes inversions a l’exterior. Perquè ‘aquí (per Catalunya) és perillós, doncs intentem fer alguna cosa fora”.
El 26 d’abril de 1931 els monjos acorden que Andorra serà un dels possibles llocs per marxar en cas de problemes. I s’estableix una mena de protocol de fugida per si de cas. El secretariat de la comunitat fins i tot designa Andorra com a punt de coordinació d’una eventual diàspora de monjos. Però el Principat no és només indret “per fugir, si no també per dur-hi la marededéu”. “Pensen en Andorra com un lloc possible de fugida”. I ella, ha dit Juliol, que semblava una llegenda urbana, que la verge de Montserrat, la Moreneta, havia fet estada a Andorra, és una certesa.
LA MORENETA EXILIADA
El 13 de maig del 1931 s’acorda, recullen les actes de l’activitat monacal, que davant el temor existent, un grup de monos agafin la marededéu i marxin cap a Andorra. D’entrada no hi havia cap element que donés compte que l’acord s’havia dut a terme. Però temps després, unes quantes actes més tard, ha explicat el pare Bernat, es diu, just el 8 d’agost d’aquell mateix 1931, que els degans del monestir ordenen “que ja poden tornar” els monjos desplaçats a Andorra amb la verge. Per tant, Andorra “va acollir la imatge original de la marededéu de Montserrat”. Segurament, ha recordat Juliol, el bé més preuat del monestir. La verge, doncs, va ser a Andorra “protegida de les vicissituds” espanyoles. Però no se sap on. És probable que al carrer Estret.
Aquell 1931 el clima ja era calent calent. Montserrat constitueix la societat Cultural Andorrana a imatge i semblança de l’Agrícola i Regional SA (ARSA), creada a Catalunya el 1913 i que encara avui opera les activitats montserratines. ARSA gestiona, per exemple, els restaurants que hi ha al tomb del monestir. A la Cultural… s’hi van passar totes les finques adquirides a Andorra i a través d’aquella societat, constituïda pel notari Teodor Moles, es van fer les activitats de Montserrat a Andorra. O, en tot cas, “la majoria de coses”. Perquè “Montserrat tenia grans projectes per Andorra”.
“Montserrat tenia grans projectes per Andorra. Montserrat tenia un gran projecte per fer un gran monestir amb un gran col·legi i un internat”
“Montserrat tenia un gran projecte per fer un gran monestir amb un gran col·legi i un internat”. D’aquí que s’adquirissin tres finques enganxades, “des de l’antic hotel de França fins al pont dels Escalls”. “Van comprar un gran terreny”, “el 1931 i el 1933, quan ho compren, hi ha dues granges i dues bordes. No s’hi posen per poc”, ha explicat Juliol, que ha afirmat que es va fer un macroprojecte del qual se’n conserven tots els plànols, tota l’evolució, malgrat que no estan signats. Se sospita, només se sospita, que l’autoria deuria recaure en Celestí Gusí, un monjo deixeble de Puig i Cadafalch que va ser qui va dissenyar l’Hostal Valira.
L’Hostal Valira va ser la necessitat del refugi. El gran projecte del monestir era, ja, la devoció que sentien per Andorra. L’11 de maig del 1931 els degans del monestir acorden construir un hostal “per tenir l’estrictament necessari per passar el temps d’exili”. Seria l’Hostal Valira que es va inaugurar el 24 d’octubre del 1933 “dotat de tot confort modern i d’un servei acurat”. “Vindria a ser el prèmium d’avui”, ha ironitzat el pare Bernat que ha explicat, per exemple, que la instal·lació o no d’un ascensor va “merèixer una reunió del col·legi de degans”. L’ascensor va tenir un cost d’11.000 pessetes. “Van tenir la idea de les aigües termals abans que Caldea”, ha deixat anar també el número 2 de Montserrat.
L’empenta dels monos era encomiable. “Un exemple d’esperit innovador, de l’emprenedoria que tenien”, ha indicat Bernat Juliol, que ha remarcat que el projecte del monestir que es projectava al tomb del que seria ara l’avinguda Fiter i Rossell, més o menys on ara s’ubiquen les dependències d’Uber i on es construirà, en principi, l’ampliació de l’hospital més o menys, “no era només una idea, era una idea desenvolupada”. L’edifici havia de tenir en una ala el monestir i, en l’altra, la residència, l’internat. Es compartia església i cuina. Es va projectar un monestir per a 56 monjos més quatre habitacions per a capellans passavolants. La residència estava prevista per a 80 interns més 32 estudiants que hi dinessin només. El pressupost era de 500.000 euros. I no va avançar malgrat que el 1933 el projecte tenia la signatura estampada de l’abat Marcet i del secretariat del capítol provincial. És a dir, estava validar.
COL·LEGI MERITXELL
El que sí que va avançar seria, ja s’ha dit, l’Hostal Valira, amb pèrgoles incloses i amb estadants de luxe com Pau Casals, el doctor Josep Trueta o el cantant Luis Mariano. Les pèrgoles es van arrendar com a cafeteria i llibreria, encara que només es podien vendre llibres de dos tipus: cultura cristiana correcta i història d’Andorra. I l’hostal també era explotat per tercers. Mentre no es necessitava com a refugi de monjos, se’n treia rèdit. Hi va haver un parell o tres de llogaters. Però els montserratins no paraven quiets. Paral·lelament es va construir un garatge per oferir servei als clients de l’hotel.
“Quan es compra la casa del carrer Estret; el quart d’Escaldes demana al monestir que obri un col·legi”. La demanda oficial és del 23 d’octubre del 1932 i s’explica a l’abat Marcet que el quart “se sent abandonat pel Consell de la Vall”
I el garatge serien els baixos del Col·legi Meritxell. L’escola ve de “quan es compra la casa del carrer Estret; el quart d’Escaldes demana al monestir que obri un col·legi”. La demanda oficial és del 23 d’octubre del 1932 i s’explica a l’abat Marcet que el quart “se sent abandonat pel Consell de la Vall”. El mateix 1932 s’accepta l’obertura del col·legi, que se situarà a les plantes superiors del garatge. “A partir de la creació de l’escola hi ha garatge, escola i residència” per als monjos, que constitueixen una casa canònica. L’escola és “dedicada a la instrucció de la joventut d’Andorra”.
La primera comunitat la formen tres monjos: Isidor Fonoll, que serà el primer superior i es quedarà a Andorra força anys, Manel Rosés i Eladi Maria Martí. L’escola feia sis hores de classe al dia, estava oberta als nens d’Escaldes “i al de totes les valls d’Andorra” i poc després de la seva posada en marxa, però ja al 1933, es veu la necessitat “d’obrir classes nocturnes” per contribuir a la millora de la cal·ligrafia, aritmètica, geografia, religió, moral… La petició monacal s’accepta per part del quart d’Escaldes “sempre que no s’ensenyin idees antisocials i coses contràries a les sanes costums”. I les classes s’hauran d’oferir de forma gratuïta.
El quart es compromet a aportar 600 euros l’any que no sempre abona -cosa que val alguna queixa de la comunitat i de l’abat- que accepten fer les classes gratuïtes sempre que no suposin un nou impost per als escaldencs i que “els monjos no fossin tractats com a estranys si no com a ciutadans”. El quart també aporta de forma gratuïta per als monjos l’aigua termal, malgrat que aquest ‘servei’ es va haver de lluitar de valent atès que el Consell de la Vall va impugnar la concessió de les canalitzacions. També la vegueria francesa, en el cas de l’escola, i defensora com era de la laïcitat, va posar algunes traves.
El col·legi Meritxell va ser un veritable centre cultural i d’acció catòlica, amb música, teatre, cinema… De l’octubre del 1936 a l’octubre del 1937 es van parar les classes per la guerra espanyola i tot plegat es comença a complicar. I és que tot el que els monjos “havien temut es fa realitat”. El 1936 han de marxar del monestir i maten 23 monjos en una fugida que tot i planificada no es va executar. Recordava Bernat Juliol, que alguns dels monjos que encara van poder recordar aquells temps van indicar que “no ens vam adonar que era el moment”. “No van ser conscients que era el moment. Tenien un pla però no el van portar a la pràctica.”
D’aquesta manca última de previsió, ha explicat Juliol, en dona bona nota el fet que “del 13 al 16 de juliol (del 1936, la guerra va esclatar el 17) l’abat puja a Andorra” i en baixa amb dos monjos grans que els havien traslladat a Andorra. “No van saber activar el pla de fugida a temps”. Quan l’esclat de la guerra, dos monjos, està documentat, van tenir intenció de fugir cap a Andorra passant per Igualada. Però no van arribar mai al Principat. “Els monjos fugen com poden.” Sortosament, el monestir no va ser enderrocat perquè “la Generalitat republicana i els mossos d’esquadra l’ocupen”.
Però quan s’acaba la Guerra Civil el monestir resta dempeus, però està deixat de la mà de Déu i “han de prioritzar; no tenen capacitat d’arribar a tot arreu”. “La Guerra Civil marca un abans i un després” i encara que no era la paraula, ha dit el pare Bernat, “la desinversió a Andorra s’escau per prioritzar les necessitats” Montserrat. Es vendran l’edifici que acollia el col·legi, l’edifici del carrer Estret i també l’Hostal Valira. El 30 d’octubre del 1943 es materialitza la venda de l’hostal, que s’havia decidit vendre el 1942. L’adquireix Nativitat Ribó Pons per 1,5 milions de pessetes. “Els diners que venen d’Andorra s’inverteixen en una hostatgera de Montserrat, que s’ha de refer dels efectes de la guerra”.
El 30 d’octubre del 1943 es materialitza la venda de l’hostal, que s’havia decidit vendre el 1942. L’adquireix Nativitat Ribó Pons per 1,5 milions de pessetes. “Els diners que venen d’Andorra s’inverteixen en una hostatgera de Montserrat, que s’ha de refer dels efectes de la guerra”
El 1943, el llavors nou abat, Aureli Maria Escarré, confirma que “deixen Andorra per les dificultats de la guerra” i també tiren al quart d’Escaldes els incompliment reiterats en les aportacions pactades. El garatge de l’hostal i el col·legi passen a anomenar-se Garatge Valira i Cinema Valira. Com a comunitat -a Andorra hi va haver durant el temps que hi va ser entre dos i sis monjos, no pas més- continuarà Montserrat fins al 1947 i s’alçarà una casa als terrenys on havia de fer-se el macroprojecte que no va reeixir. Es tractava d’una “casa molt isolada”, fet que va portar a demanar “permís per tenir dues armes, una de curta i una de llarga” que el veguer episcopal va autoritzar.
El 1947 es tanca la casa com a casa canònica -una denominació monacal-, en la mateixa data també s’acorda clausurar la casa que, com a Andorra, el 1933 s’havia decidit obrir a Jerusalem. És temps de replegament. I encara que l’activitat al Principat més o menys es manté -el pare Enric Graner, un dels que va venir a fer de mestre, fundaria l’FC Andorra el 1942, per exemple, i el 1954 encara residiria al país i hi continuava fent classes- tot plegat va una mica a la baixa. Però l’estima de Montserrat per Andorra no cauria pas en l’oblit.
I figures com Ambròs Caralt o, sobretot, Cebrià Baraut, farien llargues estades i llargues aportacions de tots nivells a Andorra. Montserrat es vendria l’edifici que els veïns coneixien com el xalet dels monjos, “i es va comprar una caseta a la urbanització Guem” que encara es manté i que, de tant en tant, algun monjo de forma aïllada, usa per mirar d’apaivagar els maldecaps del dia a dia montserratí. En fi, que no deixa de ser una mena de refugi. Però un refugi que no té res a veure amb el que es projectava els anys previs a la maltempsada.
Ni els monjos preveuen refugiar-se de cap guerra, ni Andorra és autèntica com ho era fa gairebé cent anys. Gairebé cent anys que Montserrat va establir llaços necessaris amb el Principat i que, un segle després, els manté per devoció. Per estima. Per l’agraïment d’aquells anys que el monestir, que els monjos, es van sentir protegits en un llogarret forà de les vicissituds locals. De la tempesta política i bèl·lica que vivia l’Espanya que va anar de la dèbil Segona República a la llarga, llarguíssima dictadura franquista.