“Intento valorar altres coses, sobretot divertir-me. Intento gaudir de tot el que vaig fent, perquè ho trobo superimportant”, explica en una conversa amb l’Altaveu. És una filosofia que contrasta amb les exigències que havia d’assumir quan competia amb estructures oficials com Iveco, Ford o Abarth. “Hi havia moltes vegades que paties més. Estaves pendent dels temps i movies molts diners i patrocinis. Amb els cotxes, arribàvem a moure 500.000 o 600.000 euros”, recorda. Una responsabilitat que també implicava haver de respondre davant dels departaments de màrqueting de les marques, que exigien resultats i repercussió mediàtica. Ara, en canvi, prefereix escollir els projectes que realment li venen de gust.
“Tenim un circuit a Andorra que la gent no sap el que té. Costa molt de mantenir i el tenen superbé cuidat. Crec que val la pena donar-li suport”
Això no significa que hagi decidit abandonar la competició. De fet, la seva intenció és tornar a disputar les GSeries al Circuit Andorra-Pas de la Casa, un campionat que li permet combinar dues de les seves grans passions: el motor i la neu. “Intentaré fer tot el gel, si puc”, assegura. Llovera, que la temporada passada va arribar a situar-se segon de la classificació general, reivindica el valor d’unes instal·lacions que considera poc reconegudes: “Tenim un circuit a Andorra que la gent no sap el que té. Costa molt de mantenir i el tenen superbé cuidat. Crec que val la pena donar-li suport”.
A més de l'estima pel circuit, també hi ha un component sentimental en la seva continuïtat al campionat. Els vehicles amb què competeix els prepara PCR Sport, amb mecànics que l’han acompanyat durant bona part de la seva trajectòria. I, malgrat els anys, les sensacions al volant continuen intactes. “M’agrada molt anar per la neu molt ràpid. Les sensacions són boníssimes”, reconeix. Fins i tot lamenta que les curses siguin tan curtes, perquè considera que encara podria treure més profit de la seva preparació física: “Continuo entrenant cada dia. Com més llargues són les curses, més els agafo i més m’els fumo”.
EL DAKAR, NOMÉS AMB UN CAMIÓ AMB MORRO
Més enllà de les GSeries, Llovera també té previst provar sort en algunes curses de CarCross, aprofitant el desenvolupament d’un nou vehicle adaptat que ha impulsat amb la col·laboració de les federacions espanyola i internacional d’automobilisme. El projecte, que ja ha estat presentat oficialment, modifica el sistema d’accés al vehicle per facilitar l’entrada i la sortida dels pilots amb mobilitat reduïda. La previsió és rebre una de les unitats pròximament i començar-ne la preparació.
Pel que fa al Dakar, una competició en què ha participat nou vegades i que ha marcat bona part de la seva carrera, no descarta tornar-hi si apareix una proposta que compleixi les condicions adequades. De fet, manté el contacte amb el seu antic equip, el Fesh Fesh txec, que recentment ha construït tres camions nous i continua informant-lo de la seva activitat. Ara bé, hi ha una exigència que considera innegociable: el vehicle hauria de tenir morro i no una cabina plana.
“Si són plans, jo no hi vaig. Si tenen morro, sí”, sentencia. La diferència no és una qüestió de preferències estètiques ni de rendiment, sinó de salut. En un camió de cabina plana, la seva posició queda pràcticament sobre la roda i la suspensió, de manera que els impactes castiguen especialment la part inferior de l’esquena. “Em destrossaria físicament. No tinc abdominals ni glutis i ho passaria molt malament. No tinc ganes de tornar a passar-ho malament, perquè ja ho he fet”, argumenta. Amb un camió amb morro, en canvi, estaria disposat a estudiar una proposta, sempre que el projecte esportiu i els patrocinadors ho fessin possible.
QUATRE PILOTS PER DONAR CONTINUÏTAT AL SEU LLEGAT
Si hi ha una activitat que ha guanyat protagonisme en el dia a dia de Llovera és la formació. Actualment, està ajudant quatre esportistes que han patit accidents i que volen reprendre la seva carrera en el món del motor: Marc Roma, fill de Nani Roma; l’expilot de motociclisme Carlos Tatay; Tinín Iglesias i el ciclista de BMX Adolf Silva. Tots quatre ja disposen de llicència i tres han començat a recuperar l’activitat competitiva, mentre que el quart encara es troba en una fase més inicial.
L’andorrà els acompanya en el procés d’adaptació dels vehicles, els assessora sobre les diferents disciplines i comparteix els coneixements que ha adquirit al llarg de gairebé quatre dècades en l’automobilisme. “A mi no m’ho va ensenyar ningú i intento passar-los tot el que jo he après”, explica. Aquesta tasca li permet donar continuïtat a una trajectòria que considera que no hauria de quedar-se únicament en els seus èxits personals. “Si hi pot haver un canvi generacional i puc transmetre tot aquest llegat, endavant. No m’ho quedaré jo”, afirma.
Tanmateix, també reconeix que li toca frenar una mica les aspiracions dels seus pupils. Tots tenen el Dakar entre cella i cella, però Llovera considera que abans han d’acumular experiència i descobrir quines disciplines s’adapten millor a les seves característiques. “Tots estan pensant en el Dakar. Però què se us ha perdut allà? Abans podeu fer moltes altres coses i, a més, us divertireu més. Allà us fareu un fart de patir”, els adverteix. El pilot recorda que arribar a una competició d’aquesta magnitud exigeix anys de preparació i una feina que va molt més enllà d’obtenir una llicència o disposar d’un vehicle adaptat.
Malgrat aquesta implicació, no té la intenció de convertir-se en entrenador a temps complet. Vol continuar treballant en el sector de l’ortopèdia, una altra de les seves grans passions professionals, i compaginar aquesta activitat amb les conferències i les jornades de formació. També manté els cursos de conducció adaptada sobre neu a Andorra i altres activitats a Albacete, amb l’objectiu que les persones amb mobilitat reduïda puguin adquirir confiança i seguretat al volant.
“A mi ja m’està bé marxar dos dies per entrenar amb els xavals i tornar cap aquí”, resumeix. Això sí, hi ha una responsabilitat que no està disposat a assumir: buscar-los finançament. “El que m’emprenya és haver d’anar a trucar a les portes per buscar-los patrocinadors, perquè ja sé el que m’ha costat a mi durant 36 anys. Crec que en aquest aspecte s’han d’espavilar ells”, puntualitza.
UNA VIDA OBRINT CAMÍ
Els 60 anys també han servit a Llovera per mirar enrere i prendre consciència de la dimensió de la seva trajectòria. Va començar a competir amb només dotze anys i, amb quinze, ja formava part de l’equip espanyol d’esquí. Posteriorment, va representar Andorra en competicions internacionals i, amb disset anys, va participar en els Jocs Olímpics d’Hivern de Sarajevo del 1984. Una fita especialment significativa en una època en què la majoria dels esportistes olímpics eren força més veterans i les estructures de suport de què disposaven els representants andorrans eren molt limitades.
L’accident que va patir l’any següent va interrompre la seva carrera com a esquiador, però no les seves aspiracions esportives. Va trobar en l’automobilisme una nova manera de competir i, a finals dels anys vuitanta, va començar a obrir-se camí en un entorn en què la inclusió de les persones amb discapacitat encara era una qüestió pràcticament inexistent. “L’any 1989, quan vaig començar, de diversitat i inclusió no en volien saber res. No hi havia ni una rampa en tot el país”, recorda.
Lluny de quedar-se amb les dificultats, explica que el suport del seu entorn va ser fonamental per afrontar aquella etapa. “Els meus amics i els meus socis m’ajudaven. Arribava a un lloc, em girava, em pujaven i anàvem rient. No protestàvem”, relata. Amb el pas dels anys, considera que Andorra ha avançat considerablement en matèria d’accessibilitat, tot i que també defensa que cal tenir presents les particularitats urbanístiques i orogràfiques del país. En qualsevol cas, insisteix que els serveis essencials, especialment els relacionats amb la salut, han de ser accessibles per a tothom.
PENJAR EL CASC “AMB NATURALITAT”
Després de tants anys d’exigència, Llovera tampoc no es planteja organitzar un comiat oficial quan decideixi deixar de competir. “Ho faré amb naturalitat”, assegura. I ho exemplifica amb una anècdota recent, durant una jornada d’entrenament amb Marc Roma al circuit que Nani Roma té a casa seva. Mentre el jove pilot intentava millorar els temps, ell es dedicava a derrapar i a gaudir de la conducció. “Li deia que era ell qui havia de fer els temps, que jo ja anava fent altres coses. M’ho estava passant de conya”, explica entre rialles.
És, probablement, la millor manera de resumir el moment que viu. Llovera no ha deixat de ser competitiu, continua entrenant diàriament i encara té projectes esportius al cap. Però, després d’haver compartit campionats amb figures com Sébastien Loeb o Carlos Sainz, d’haver disputat nou Dakars i d’haver dedicat bona part de la seva vida a obrir portes que abans estaven tancades, ja no necessita viure pendent del cronòmetre. Als 60 anys, el seu principal objectiu és continuar gaudint del camí.
Comentaris