Però el drama de les quatre parets i el sostre no entén només de límits duaners; té una dimensió pirenaica que s'estén a banda i banda de les nostres fronteres amb una paradoxa incòmoda i cruel. Al sud, a la Seu d'Urgell i els municipis veïns, la pressió de l'espai andorrà ha tensionat el mercat de manera que trobar un lloguer assequible s'ha convertit en una odissea pràctica pròpia de grans urbs.
Mentrestant, a la frontera nord, la realitat ens assenyala amb una altra mena de contradicció absurda, a l'Ospitalet, un petit poble de muntanya situat a 1.450 metres d'altitud on arriba el tren, contempla amb impotència com vint pisos socials construïts als anys vuitanta porten tant de temps buits que l'agència francesa Office Públic de l'Hàbitat (OPH) s'està plantejant enderrocar-los per mig milió d'euros abans que gastar-ne 3,5 milions a reformar-los, tal i com informa ‘La Depèche du Midi’.
Aquest xoc entre la necessitat imperiosa de teixir un parc públic d'habitatges i la fredor econòmica dels despatxos posa sobre la taula la incapacitat estructural de gestionar els recursos en entorns d'alta muntanya. L'alcalde de la localitat, Arnaud Diaz, es troba en un carreró sense sortida, trobar necessitats socials reals en un nucli tan petit per omplir aquests habitatges de tres i quatre habitacions sembla gairebé una quimera. La gentrificació de muntanya no s'alimenta només de l'arribada de capitals estrangers amb alt poder adquisitiu que desplacen el resident autòcton; s'alimenta també de la rigidesa d'un model on el ciment es torna inútil o inassolible segons bufi el vent del mercat immobiliari.
Veure com a pocs quilòmetres d'Andorra es debat entre tirar a terra habitatge públic o invertir imports importants per rehabilitar, mentre aquí a dins busquem desesperadament on encabir les nostres famílies i els treballadors de les nostres empreses, retrata amb nitidesa la fallida d'un sistema urbanístic regional transfronterer que ha oblidat per a qui es construeixen realment les valls.
Comentaris (2)