El v(b)ell conegut ‘Burro blanc’ de Demo marca l’inici del passeig. A tocar de la plaça del Solà i enfilat en uns blocs de formigó -una llàstima que finalment el Col·legi d’Arquitectes no hagin pogut posar-hi el seu granet de sorra- dona la benvinguda als intrèpids buscadors d’art. Primeres corbes i xino-xino, gaudint del paisatge i de les vistes, es va agafant alçada per passar coll de Jou i plantar-se fins al jardí de Cal Bou, on ‘The Reflectorium’ i ‘Major Tom to Ground Control’, d’artistes de Liechtenstein ofereixen les primeres oportunitats de reflexionar i meditar sobre solitud, desconnexió de la terra i tensió entre individu i societat.
Toca continuar cap a Fontaneda i fer passejada fins a l’església de Sant Miquel. Abans d’arribar-hi David Segura ens proposa escoltar el ‘Silenci que parla’ amb un mural tridimensional, un rostre que emergeix entre branques, escorces i textures orgàniques. Amb els ulls tancats per intentar “veure des de dins”. Provin de mirar-se-la des de diferents posicions i amb llums diferents i hi trobaran canvis.
Abans d’entrar a l’església cal tornar-se a aturar amb ‘Empremtes invisibles’, de Nathalie Launay. Fins a vuit plafons translúcids tenen pintada la seqüència exacta del gen COX1, un marcador universal de la vida utilitzat per la majoria d’espècies, i aquí venen a representar l’ADN d’espècies presents al país, un retrat col·lectiu de la biodiversitat del territori des d’una perspectiva curiosa.
La tercera proposta és ‘Due’ de Xavier SiS, un banc el·líptic de doble seient al jardí de l’església que ret homenatge a la forma ancestral del festejador. La pedra del monument, la tranquil·litat de la localització i el bonic paisatge que es pot veure ofereixen el marc ideal per, tal com diu el lema de la biennal, fer una pausa per continuar.
La ruta continua fins a l’oratori de Canòlich. Allí Oscar White torna a sorprendre el visitant amb un dels seus caps, aquest cop amb ‘Mr. Strabike’, un híbrid entre ciclista i màquina just allí on arrenca la mítica carretera del coll de la Gallina, punt de pelegrinatge dels amans de les dues rodes.
L’aturada ha de ser una mica més llarga i caminant cinc minutets més, en un camp una mica més amunt, els espera ‘Montjoies’ de Michael Chauvel. L’artista francès reinterpreta les muntanyes de pedres apilades que serveixen per orientar caminants a través d’unes escultures de vímet que volen ser punts de referència simbòlics: la transhumància, el pas dels cossos i el vincle profund entre les persones i la muntanya.
Tenint clar d’on venim i cap on volem anar, toca afrontar el tram de ruta més estret i costerut: el coll de la Gallina (afortunadament amb sentit únic de pujada obligatori, perquè l’amplada de la via no dona pas per més). L’arribada al coll té premi i davant nostre, per sobre de l’escultura d’homenatge al ‘Purito’ Rodríguez, l’obra que més rebombori ha aixecat fins ara les xarxes socials: ‘País en venda’. Tito Farré no s’ha complicat la vida, però ha sabut tocar la fibra amb un tema de màxima actualitat i que encén els ànims de bona part de la població. El cartell immobiliari et trasllada immediatament al debat sobre el creixement accelerat, la transformació del paisatge i el perill de perdre l’essència de la natura. Mentre un cop de sort em recompensa amb un cep d’aquells que ja fan goig em pregunto fins quan quedaran racons on poder gaudir d’aquests petits plaers o si en un obrir i tancar d’ulls el ciment serà el protagonista. Tot i tothom té un preu i està en venda?
Seguim avall que fa baixada. Canòlich ens espera. Al jardí de davant del santuari Toni Cruz hi ha fet néixer el conjunt escultòric ‘La grandalla eterna’. La flor nacional, efímera, s’erigeix aquí amb ferro tallat i acer corten. Tres flors ben obertes i una que encara ha d’acabar d’esclatar. Cada pètal amaga un signe que parla de la identitat: la papallona del renaixement, el campanar que evoca el so de les festes i la fe dels padrins, les mans plegades que recorden la pregària, el colom que porta la pau i la llum del llibre i la creu que guien el camí. I al centre les espelmes tan tradicionals dels santuaris, cadascuna, probablement, amb un prec amagat.
Serà, segurament, una de les aturades més llargues del recorregut. Passejar entre les flors, contemplar el santuari i recordar que cada cicle vital necessita un moment de repòs. De dia t’hi quedes embadalit i de nit, amb l’ajuda de la il·luminació que acompanya les escultures, de ben segur tot agafa una nova dimensió. Parada obligada per no dir objectiu de tot el recorregut i és que edició rere edició Cruz ha demostrat que és capaç de transformar en art les arrels i l’essència del Principat. Si algú no té clar què posar al Museu Nacional, comencin per aquí i ho completen amb les ‘Memòries’ que van coronar el L’Andart 2023 a CATSA.
Encara que costi, toca marxar. L’últim punt del recorregut l’amaga la capella de Sant Esteve de Bixessarri. Pilar Montecino hi proposa ‘Testimonis del viu’. Església i cementiri posen el decorat perfecte per als rostres modelats amb fang, com esperits silenciosos sorgits de la terra, i que configuren un altar dedicat a la memòria del passat i del present.
Sense adonar-se’n hauran fet la pausa per continuar que necessitaven. Tres hores sense més pensaments que l’art, la natura i la reflexió de com hi encaixem i connectem nosaltres en tot això. Ara ja poden tornar al bullici, les presses, la feina o la família. I si els cal evasió, no es preocupin, fins al 14 de novembre hi poden tornar.