Hi ha qui explica la història d'Andorra com la història d'un país que ha sabut resistir.
Jo crec que és exactament al revés.
La història d'Andorra és la història d'un país que ha sabut adaptar-se.
Els Pariatges. El Coprincipat. La neutralitat. La convivència de persones vingudes d'arreu. Si hi ha un fil conductor que uneix tots aquests moments no és l'aïllament, sinó el pragmatisme. La capacitat de trobar fórmules originals per preservar allò que som en un món que mai no ha deixat de canviar.
Potser per això el lema del nostre escut continua sent tan actual.
Virtus Unita Fortior.
No és només una divisa heràldica. És una manera d'entendre la política. La convicció que la força no depèn de la dimensió d'un país, sinó de la intel·ligència amb què construeix aliances, defensa els seus interessos i exerceix la seva sobirania.
Al capdavall, aquesta és també la història de la construcció europea.
La Unió Europea no neix perquè els estats deixin de ser sobirans. Neix perquè entenen que hi ha sobiranies que només poden continuar essent efectives si són capaces d'actuar conjuntament davant reptes compartits.
Després dels grans fracassos del segle XX, Europa va entendre una lliçó que continua sent vigent: cooperar no era una renúncia als interessos nacionals, sinó la millor manera de protegir-los. La Unió Europea no neix perquè els estats deixin de ser sobirans. Neix perquè entenen que hi ha sobiranies que només poden continuar essent efectives si són capaces d'actuar conjuntament davant reptes compartits.
Per això he seguit amb especial interès la presidència irlandesa del Consell de la Unió Europea.
Quan penso en Irlanda no hi veig un model que Andorra hagi de copiar. Hi veig un país que, salvant totes les distàncies, s'ha fet preguntes molt semblants a les nostres.
Com es preserva una identitat pròpia al costat de veïns molt més grans?
Com es protegeix una llengua?
Com es manté una política de neutralitat en un context internacional cada vegada més complex?
I, sobretot, com pot un petit Estat continuar exercint la seva sobirania en un món cada vegada més interdependent?
La resposta irlandesa no ha estat mai l'aïllament.
Ha estat el pragmatisme.
Sense renunciar a la seva neutralitat militar, Irlanda ha entès que la neutralitat no consisteix a quedar-se al marge. Consisteix a conservar la llibertat de decidir. A construir ponts. A participar activament en els espais de cooperació on es defineixen les grans transformacions que marcaran el futur.
Aquesta és, probablement, la millor definició possible de la sobirania al segle XXI.
L'Acord d'associació no ens converteix en un Estat membre, ni aquest és el seu objectiu. Però sí que pot oferir un marc més estable de relació, més seguretat jurídica i més capacitat per defensar els interessos d'Andorra en un entorn europeu que continuarà evolucionant.
Perquè avui els grans desafiaments ja no respecten fronteres. La intel·ligència artificial, la ciberseguretat, la transició energètica, la competitivitat o la innovació redefineixen les regles del joc molt més enllà dels límits de qualsevol Estat. També d'Andorra. La qüestió no és si aquests canvis ens afectaran; això és inevitable. La qüestió és si volem afrontar-los des de l'aïllament o disposar de més eines, més cooperació institucional i un marc estable per defensar millor els interessos del país. Quan els riscos són compartits, també ho ha de ser la capacitat de donar-hi resposta. No és una renúncia a la sobirania; és, precisament, una manera més intel·ligent de preservar-la.
És en aquest context que crec que hauríem d'abordar el debat sobre l'Acord d'associació amb la Unió Europea.
Durant massa temps l'hem plantejat com una elecció entre Andorra i Europa. Entre identitat i obertura. Entre sobirania i cooperació.
Però aquesta no és la qüestió.
Europa continuarà avançant. Continuarà definint bona part de les regles que configuraran l'economia, la tecnologia, l'energia i la competitivitat del nostre continent. I aquestes decisions també tindran conseqüències per a Andorra.
Aquestes decisions ens afectaran.
Amb Acord o sense Acord.
L'Acord d'associació no ens converteix en un Estat membre, ni aquest és el seu objectiu. Però sí que pot oferir un marc més estable de relació, més seguretat jurídica i més capacitat per defensar els interessos d'Andorra en un entorn europeu que continuarà evolucionant.
Per això la pregunta no és si Europa formarà part del nostre futur.
La pregunta és com volem afrontar aquest futur.
Els petits estats no influeixen perquè siguin més grans.
Influeixen perquè saben anticipar-se. Perquè generen confiança. Perquè construeixen relacions estables. Perquè converteixen la seva credibilitat en un actiu polític.
L'Acord d'associació no hauria de ser vist com una meta ni com una renúncia.
És una eina.
Com ho van ser els Pariatges en el seu moment. Com ho és el Coprincipat. Com ho ha estat la neutralitat al llarg de la nostra història.
No són excepcions.
Són expressions d'una mateixa tradició política: la d'un país que mai no ha confós la defensa de la seva identitat amb la por al canvi.
Hi ha qui encara contraposa cooperació i sobirania.
La història d'Andorra diu exactament el contrari.
Sempre hem estat més forts quan hem sabut construir acords que protegien la nostra llibertat de decidir.
Potser aquest és, al capdavall, el veritable significat de Virtus Unita Fortior.
No que la unió substitueixi la sobirania.
Sinó que, de vegades, és precisament la unió la que la fa més forta.
Potser aquesta no és només una lliçó per a Europa.
Potser és, sobretot, el llegat d'Andorra.