Fa poc ens han diagnosticat un TDAH, tant a en Pep com a mi, i quan et posen nom a alguna cosa que t’ha acompanyat tota la vida passen dues coses: d’una banda, entens moltes coses que abans no encaixaven, i de l’altra et comences a fer preguntes que fins ara ni t’havies plantejat. En el nostre cas, això no només té a veure amb com funcionem, sinó també amb les addiccions i amb els equilibris que hem anat construint amb el temps, a base d’assaig i error. Perquè trobar aquest punt d’estabilitat no és gens fàcil i, quan hi arribes, saps perfectament el que costa mantenir-lo.
En aquest context, la medicació no és cap detall menor. I per això el que està passant des del 2024 ens preocupa. El mateix Ministeri de Salut va enviar una comunicació indicant que, davant la manca de lisdexanfetamina (Elvanse), es receptessin alternatives fins a finals d’abril, moment en què es preveia la reposició. Traduït: moltes persones s’han vist obligades a canviar de tractament de manera sobtada, tot i portar temps estabilitzades amb una medicació que els funcionava.
Si anem al que s’ha explicat als mitjans d’Andorra, la resposta oficial apunta a diversos factors: dependència total de la importació, més demanda a països com Espanya o França —que prioritzen el seu propi subministrament— i un augment dels diagnòstics de TDAH a escala europea. En el cas de la lisdexanfetamina (Elvanse), el Ministeri de Salut ha explicat que el majorista no ha pogut subministrar cap dosi i que la reposició depèn directament del laboratori, sense una solució immediata, motiu pel qual s’estan fent canvis a alternatives com el metilfenidat (Concerta o Rubifem).
"Les persones amb TDAH sovint tenim aquesta tendència: molta curiositat, necessitat d’entendre el “per què” de les coses, donar-hi voltes més del compte o no quedar-nos amb explicacions simples."
Quan ho mires tot plegat, i sent com som —bastant de preguntar i poc de quedar-nos amb la primera resposta—, és difícil no tenir dubtes. Al final, també té a veure amb això. Les persones amb TDAH sovint tenim aquesta tendència: molta curiositat, necessitat d’entendre el “per què” de les coses, donar-hi voltes més del compte o no quedar-nos amb explicacions simples. No és que tothom sigui igual, però sí que és bastant habitual. I potser per això mateix, nosaltres no som metges, però sí que hem fet una cosa bastant bàsica: preguntar, i no a una sola persona, sinó a diversos professionals de la psiquiatria. També hi ha una part d’experiència pròpia: com que això s’arrossega des del 2024 i no és cap situació puntual, algun de nosaltres ja va provar aquestes alternatives i l’efecte no era el mateix, amb més efectes secundaris i menys estabilitat en el dia a dia. Per això, i per no quedar-nos només amb una percepció personal, vam voler contrastar-ho.
El que ens expliquen coincideix: les diferències són significatives. Parlem de durada, d’estabilitat i de com respon cada persona. La lisdexanfetamina (Elvanse), per exemple, és un profàrmac, és a dir, el cos l’activa de manera progressiva i això acostuma a donar un efecte més estable al llarg del dia. El metilfenidat (Concerta o Rubifem), en canvi, actua de manera més directa i pot tenir un perfil més irregular, especialment en formats d’alliberació curta. Dit d’una altra manera: no funcionen igual. I quan no funcionen igual, el canvi tampoc ho és.
Hi ha un altre factor que tampoc es pot ignorar, i és el preu. Per posar xifres concretes: el tractament que prenem nosaltres, la lisdexanfetamina (Elvanse) de 70 mg, costa uns 83 € al mes. Les alternatives que s’estan proposant, com el metilfenidat (Concerta o Rubifem), per dosis equivalents, estan al voltant dels 28,50 € i els 21,01 €, respectivament.
Ara bé, i parlant com a pacients, si la diferència fos només de preu, nosaltres mateixos ho tindríem clar: aniríem al més barat. Però el problema és que no és el mateix, i això ho canvia tot, perquè no estem parlant només de diners, sinó de com funciona una persona al llarg del dia.
I és aquí on apareix una altra pregunta que costa no fer-se: si la demanda existeix, si fa temps que passa, per què costa tant garantir el subministrament? De veritat, no hi ha marge per produir més, distribuir millor o buscar alternatives que no impliquin canviar tractaments que funcionen? Parlem d’un medicament que es prescriu cada cop més, i això, en qualsevol altre àmbit, acostuma a anar acompanyat de més oferta, no de menys.
No tenim totes les respostes. Però fer preguntes no és conspirar. És pensar. Perquè al final, quan es canvia un tractament, no es canvia només una pastilla, es toca un equilibri que ha costat molt de construir. I això no és menor.
Per això, la pregunta no és només si falta medicació. La pregunta és si entenem realment què s’està canviant. I potser, com ja apuntava George Orwell, qui controla el llenguatge acaba condicionant el pensament.