Abans de res voldria deixar molt clar que el futur d’Andorra l’han de decidir els andorrans. Són ells els qui han de valorar fins a quin punt els avantatges de l’acord d’associació amb la Unió Europea compensen els riscos que pot comportar per a la seva economia, el seu model social o la seva sobirania. I aquesta decisió mereix tot el respecte del món.
Per als andorrans, una relació més estreta amb Europa pot significar noves oportunitats empresarials, més facilitat per accedir al mercat europeu, més possibilitats per als joves que vulguin estudiar o treballar a l’estranger i una economia més connectada internacionalment.
Ara bé, vist des de Catalunya, crec que tenim motius per observar aquest procés amb una il·lusió especial. Per als andorrans, una relació més estreta amb Europa pot significar noves oportunitats empresarials, més facilitat per accedir al mercat europeu, més possibilitats per als joves que vulguin estudiar o treballar a l’estranger i una economia més connectada internacionalment. Evidentment, també hi ha interrogants sobre l’habitatge, el control fronterer, la competitivitat de les empreses, la burocràcia en general o la preservació de les particularitats del país. Però Andorra ha demostrat al llarg de la seva història una capacitat extraordinària per adaptar-se als canvis sense perdre la seva identitat.
I aquí és on voldria introduir una reflexió que va més enllà de l’economia o el control de fronteres. Andorra és l’únic estat sobirà del món que té el català com a única llengua oficial. Pot semblar una evidència, però és una realitat d’una transcendència enorme per als milions de persones que compartim aquesta llengua. El català encara no és llengua oficial de les institucions de la Unió Europea malgrat la seva vitalitat cultural, econòmica i demogràfica. I, per tant, qualsevol acostament d’Andorra a les institucions europees representa també una oportunitat per reforçar la visibilitat internacional de la nostra llengua.
Andorra no es convertirà automàticament en un nou estat membre ni el català adquirirà per aquesta via l’oficialitat europea. Però sí que podem imaginar un futur en què les relacions entre Andorra i Europa siguin cada vegada més estretes i en què la presència institucional d’un estat catalanoparlant contribueixi a donar més força, normalitat i reconeixement a la nostra llengua.
I això, des de Catalunya, ens hauria d’animar a esperonar qualsevol negociació que sigui positiva per a Andorra, per a Europa i també per al conjunt de la comunitat catalanoparlant.
Quan era petit, al col·legi jugàvem a futbol i organitzàvem una competició que anomenàvem el "mundialet". Cadascú havia d’escollir un país per representar-lo. Jo sempre intentava escollir Catalunya, però sovint alguns companys no em deixaven perquè Catalunya encara no era un estat. El que feia immediatament, quan no em deixaven jugar amb Catalunya, era córrer a escollir Andorra. I no era l’únic. Durant uns quants anys, els nens catalanoparlants del meu col·legi, que no érem majoria, sovint ens afanyàvem a escollir Catalunya o Andorra abans que ho fessin els altres. Si no podíem representar Catalunya, volíem representar aquell petit estat del nord que sentíem tan proper, tan nostre i, alhora, tan admirable.
Pot semblar una anècdota infantil sense gaire importància, però amb els anys he entès que explica molt bé un sentiment que encara avui compartim molts catalans. Quan mirem cap al nord i veiem Andorra, no hi veiem simplement un país veí. Hi veiem un estat que ha sabut preservar la seva sobirania al llarg dels segles, que ha convertit el català en la llengua de les seves institucions i que, amb tots els encerts i desencerts ha pogut construir un model propi de país.
Personalment, crec que Europa no hauria de representar una amenaça per a la identitat andorrana. Al contrari, si les negociacions es fan bé i es preserven els elements essencials del país, crec que podria convertir-se en un instrument per projectar aquesta identitat amb més força.
I a mi m’agradaria que algun dia el català fos plenament reconegut a les institucions europees. I també m’agradaria que Andorra, com a estat sobirà que té la nostra llengua com a única oficial, pogués tenir-hi un paper més destacat que l’actual. No sé quan arribarà aquest moment ni quina serà la fórmula institucional que ho farà possible. Però estic convençut que qualsevol pas que reforci la presència internacional d’Andorra també pot contribuir a reforçar el prestigi del català.
Al col·legi, quan érem nens potser no sabíem res de geopolítica, de tractats europeus ni de sobirania. Però sí que sabíem perfectament amb qui ens identificàvem.
Tant de bo, amb Europa o sense, siguem capaços d’aprofitar aquesta complicitat per fer més forts els nostres vincles, la nostra economia, la nostra qualitat de vida i, sobretot, la nostra llengua.