A Andorra parlem molt de creixement, d’atraure empreses, de diversificar l’economia. Però un país no es construeix només amb inversions o xifres econòmiques. Es construeix amb persones que puguin viure, créixer i imaginar un futur dins seu. Per això cal fer-nos una pregunta que afecta molts treballadors: què passa quan una persona treballa en un entorn laboral que no és favorable?
Sobre el paper, Andorra té una legislació laboral que reconeix drets. Però una llei només té valor real quan una persona la pot fer valer. El problema apareix quan hi ha una diferència de poder massa gran entre qui reclama un dret i qui té més recursos per defensar la seva posició.
Una empresa pot disposar de més recursos jurídics i econòmics. Un treballador, moltes vegades, només disposa del seu temps, del seu salari i de la por de perdre la feina o futures oportunitats. En un mercat petit com l’andorrà, on les opcions poden estar molt concentrades, aquesta por no és menor.
Aquesta situació és encara més complicada per a joves, temporers o persones que depenen d’una renovació. Quan la continuïtat laboral depèn d’una decisió futura, reclamar un dret pot semblar assumir un risc massa alt. La llei no existeix, però exercir-la pot ser difícil.
També hi ha empreses que poden aprofitar llacunes legals o interpretacions favorables. Complir només la part més favorable d’una norma potser és legalment possible, però no sempre respecta l’esperit amb què va ser creada. De què serveix tenir drets si exercir-los pot convertir-se en un risc per a qui els reclama?
La igualtat davant la llei existeix en teoria, però la realitat pot ser més complexa. Es distorsiona quan el treballador té poques eines de representació o negociació, quan sent que parlar pot convertir-lo en un problema o quan percep que els mecanismes existents no responen com esperava.
Una empresa té dret a organitzar-se dins del marc legal. El que no hauria de passar és que les polítiques internes acabin tenint més pes que els drets reconeguts. Descomptar hores extres per criteris interns, ignorar problemes que afecten el benestar o normalitzar ambients que provoquen sortides constants són exemples que no s’haurien d’acceptar com a normals.
El treballador deixa de ser vist com una persona amb drets i comença a ser tractat només com un recurs que mesura resultats i números.
Quan les normes internes substitueixen la llei, l’equilibri desapareix. El treballador deixa de ser vist com una persona amb drets i comença a ser tractat només com un recurs que mesura resultats i números. La seva continuïtat a l’empresa és tractada com una variable més. Poc es parla del projecte vital de la persona o la família que hi ha darrere.
Això no significa que totes les empreses actuïn així. Les empreses són necessàries per al creixement del país: generen ocupació, innovació i oportunitats. L’objectiu no és enfrontar empreses contra treballadors. Una empresa forta necessita treballadors compromesos, i un treballador compromès necessita sentir-se respectat dins de l’organització.
Perquè un salari pot pagar factures, però un mal ambient laboral pot destruir la motivació, la il·lusió i la salut d’una persona. I aquí apareix un dels grans reptes per a Andorra: la fuga de talent. Moltes vegades es diu que els joves marxen només per motius econòmics, però no sempre és així. Una persona també marxa quan sent que no té futur, que no és escoltada, que no pot avançar o que el seu treball no li permet construir una vida digna i estable.
Quan un jove abandona Andorra, el país no perd només un treballador. Perd una possible empresa, una nova idea i una persona que podria implicar-se en la millora del país. La fuga de talent no passa només perquè altres països ofereixin més diners. Passa quan una persona deixa de trobar motius per quedar-se.
El futur laboral d’Andorra no s’hauria de construir només sobre el paper. Crear lleis és important, però una llei no canvia la realitat per si sola. La realitat canvia quan hi ha equilibri entre empreses, treballadors i institucions: quan la ciutadania té eines per defensar-se, les empreses cuiden els seus treballadors i les institucions garanteixen que les regles s’apliquen de manera justa.
El futur laboral d’Andorra no dependrà només dels llocs de treball que creem, les lleis que aprovem o les empreses que puguem atraure. Dependrà de la resposta que la ciutadania doni a una pregunta que crec que és més important: les persones que viuen aquí realment veuen un motiu real per a quedar-se i construir el seu futur dins d’Andorra?