Ahir, al programa Avui serà un bon dia, del Gabi Fernández, vam poder tractar molts dels temes d’actualitat, molts d’ells —com era d'esperar— relacionats amb la crisi de poder adquisitiu que viu la classe mitjana del nostre país. Un debat que va servir per deixar clar quin és el nostre posicionament al respecte.
És evident que el salari o la pensió són factors centrals: sense ingressos no és possible viure amb dignitat. Però el debat ha d’anar més enllà. Quan parlem de poder adquisitiu, cal tenir clar que el sou o la pensió són només una de les potes —la principal, sens dubte— d’un problema més ampli. La nostra font d’ingressos no es pot desvincular del cost de la vida ni de la qualitat dels serveis públics. Parlar-ne de manera aïllada, sense tenir en compte el preu de l’habitatge, l’alimentació, l’energia o els serveis essencials, és ignorar la veritable dimensió de la qüestió.
En els darrers anys, l’augment del cost de la vida a Andorra —sobretot pel que fa a l’habitatge— ha superat amb escreix l’evolució dels ingressos. El resultat és evident: moltes famílies i joves viuen amb la sensació que, tot i treballar, no arriben a final de mes. Un sou que oficialment es considera digne perd tot el seu sentit quan més de la meitat s’ha de destinar al lloguer.
“A Andorra, afrontar aquest repte implica abordar amb valentia el problema de l’habitatge, garantir que l’augment dels salaris i de les pensions estigui vinculat al cost real de la vida i reforçar uns serveis públics que siguin pilar d’igualtat i cohesió”
A això cal afegir la importància dels serveis públics. Quan la sanitat, l’educació o el transport funcionen bé i arriben a tothom, les famílies guanyen en seguretat i qualitat de vida. Però quan aquests serveis es veuen tensionats o insuficients, la càrrega recau directament sobre els ciutadans, que han de pagar de la seva butxaca allò que hauria de ser un dret garantit.
El debat salarial, doncs, no és només econòmic, sinó també social i polític. Parlem de quin país volem ser: un on el progrés només es mesuri en xifres macroeconòmiques, o bé un on els fruits del treball es tradueixin en benestar col·lectiu i oportunitats per a tothom.
A Andorra, afrontar aquest repte implica abordar amb valentia el problema de l’habitatge, garantir que l’augment dels salaris i de les pensions estigui vinculat al cost real de la vida i reforçar uns serveis públics que siguin pilar d’igualtat i cohesió. Només així podrem assegurar que la prosperitat del país es reflecteixi també en la vida quotidiana de la ciutadania.
Des del Partit Socialdemòcrata fa temps que defensem mesures estructurals per posar fi a l’actual crisi de poder adquisitiu. Entre d’altres, que els salaris i les pensions es revalorin per llei, com a mínim, segons l’IPC; que els serveis públics siguin gratuïts i universals; i que s’aprovi una llei clara i efectiva per regular l’habitatge.
Només amb respostes estructurals la ciutadania podrà recuperar poder adquisitiu. Malgrat que el Govern es resisteixi a reconèixer-ho, la realitat és tossuda: la gent ho està passant malament i, si no hi posem remei aviat, ja serà massa tard.
En definitiva, parlar de salaris sense parlar del cost de viure i dels serveis públics és parlar a mitges. Els reptes del país, més que mai, reclamen respostes senceres i valentes. El que queda clar és que no serà DA, ni la dreta andorrana amb les seves polítiques neoliberals, qui resoldrà el problema.