La Maria es desperta cada dia a les sis del matí. Fa anys que no li cal llevar-se tan aviat, però últimament ho fa gairebé per obligació. Li agrada començar el dia lentament, amb un cafè i una estona de silenci, però la realitat s’imposa: si surt més tard, es queda atrapada en una congestió interminable i no troba lloc per aparcar. Les places d’aparcament són cada cop més escasses i els espais que abans servien per circular o estacionar ara estan ocupats per grues, tanques i obres que s’allarguen eternament. I ella, que mai ha demanat massa, només vol arribar a la feina sense la sensació que el país es va encongint.
Quan es mira al mirall, amb el rostre mig adormit, sovint pensa en la sort que va tenir. L’any 1998 va comprar un petit apartament. Va ser una decisió impulsiva per alguns i madura per altres, però ella sempre ho ha justificat com una mica de valentia i molta fe. Aquell habitatge l’ha acompanyat tota la vida i, després de vint-i-sis anys, finalment, el va acabar de pagar l’any 2024. Encara recorda el dia que va pagar l’última quota de la hipoteca: va ser un alliberament silenciós, íntim. Una petita victòria en un món on sembla que cada cop es guanya menys.
Però la tranquil·litat li dura poc. Té un fill de vint-i-quatre anys i és impossible no patir. Ell és responsable, treballador, té il·lusions… però viu en un país que s’ha tornat massa estret per a les esperances del jovent. El que per a ella va ser possible fa trenta anys, ara és gairebé un privilegi inassolible. Comparteix pis, mal paga un lloguer que s’empassa la meitat del sou i sap que, malgrat els esforços, trigarà molt a independitzar-se de veritat. La Maria ho veu i ho sent com una ferida oberta: no hi ha res que dolgui tant com adonar-se que els fills tenen un futur més complicat que el que van tenir els pares.
I passi el que passi, ella és d’aquelles persones que no abandona. És mare. I sap que haurà d’ajudar-lo durant molt de temps, potser molt més enllà del que hauria imaginat. “És normal”, es diu. Però, alhora, intueix que darrere d’aquesta normalitat hi ha alguna cosa que no hauria de ser-ho: la precarietat disfressada de rutina.
“Gent que ha treballat tota la vida i, malgrat tot, no arriba tranquil·la a final de mes. Persones que fa dècades que paguen impostos, complint sempre, i que ara observen com el país sembla afavorir als que més tenen, mentre els altres intenten aguantar”
Té cinquanta-cinc anys. A vegades ho diu amb naturalitat; d’altres, amb una inquietud que li rosega la calma. S’ha repetit moltes vegades que ja és hora de començar a pensar en la jubilació, de planificar la vida amb una mica de perspectiva. Però cada vegada que ho intenta apareix una nova incertesa: el cost de la vida puja, les despeses són més altes, els salaris tenen un límit que no segueix el ritme dels preus i, a més, hi ha el seu fill. És impossible projectar el futur quan vius atrapada en un present que exigeix constantment.
La Maria no és l’única. Ho sap. De vegades, quan comparteix cafè amb companyes de feina o fa cua al supermercat, s’adona que les converses són les mateixes. Gent que ha treballat tota la vida i, malgrat tot, no arriba tranquil·la a final de mes. Persones que fa dècades que paguen impostos, complint sempre, i que ara observen com el país sembla afavorir als que més tenen, mentre els altres intenten aguantar. Famílies que no demanen miracles, només aire.
Quan condueix cap a la feina, sovint ho pensa: potser el problema no és només d’habitatge, de mobilitat o de sous; potser és el conjunt d’un engranatge que s’ha desajustat. Un sistema que durant molt temps va funcionar per inèrcia, però que ja no respon al que la gent necessita. I ella, des del seu cotxe vell, però fidel, s’adona que la realitat s’escola per tot arreu, com l’aigua quan hi ha una esquerda.
Malgrat tot, la Maria manté una mena d’esperança fràgil. Una esperança que no ve de grans discursos, sinó de la vida quotidiana: de les rialles del seu fill quan li explica alguna anècdota divertida, de la veïna gran que cada matí la saluda com si fos el primer dia, de les petites coincidències, que li recorden que encara hi ha coses que funcionen.
Però no és una esperança passiva. És més aviat una pregunta: fins quan? Fins quan haurem de matinar tant, lluitar tant, fer tant d’esforç per mantenir una mínima qualitat de vida? Fins quan haurem de viure amb la sensació que el país tira endavant, sí, però no amb tothom?
Quan arriba a la feina, aparca finalment en un forat impossible, respira profundament i tanca el cotxe. Tothom al seu voltant sembla fer el mateix ritual: tancar la porta, ajustar-se la jaqueta i caminar amb pressa. I ningú diu res, però tots comparteixen la mateixa percepció: la rutina s’està convertint en una prova.
I la Maria pensa que potser ja és hora de començar a explicar-ho. De posar paraules al que molta gent sent, però no sempre diu. No per queixar-se, sinó per deixar constància. Per recordar que la vida quotidiana, la que passa a les sis del matí, també és política. També és país. També és futur.