Fa uns dies que saltava la notícia: “Mònaco suspèn les negociacions amb la Unió Europea”. Em pregunto, per què Andorra i San Marino segueixen en la taula de negociació? 

M'explico, és evident que són estats independents i cadascun és lliure d'actuar com a millor consideri en el seu propi benefici i interessos, però és evident que això és una negociació que no és fàcil, una negociació de tres microestats de menys de 150.000 entre els tres, amb un gegant de més de 500 milions d’habitants. Tenint en compte aquest important factor, afegit a la suspensió decretada per Mònaco, algú creu encara que és possible que es respectin les línies vermelles que s'han marcat per part d'Andorra? 

De nou ens enfrontem -ho sento- a una important desinformació per part del nostre Govern. No dubto en cap moment que la voluntat de tot l'executiu i de la comissió negociadora és la millor possible, i que lluitaran per a obtenir el millor acord per a Andorra, però em pregunto, a quin preu obtindrem aquest acord? 

La comunicació sobre aquest assumpte fins ara ha estat pràcticament nul·la, i segons fonts consultades de total solvència, si el referèndum es fes demà, amb total probabilitat el resultat seria un no a l'acord d'associació, potser no amb una majoria aclaparadora, però el resultat seria "no" i en conseqüència que molts anys de treball, d’esforços, temps i diners s'haurien llançat per la borda sense cap sentit, per no haver plantejat una consulta a la població abans de començar les negociacions. 

“Fa vuit anys que espero que tots els polítics que han intervingut en aquestes negociacions em responguin a una pregunta: “podria indicar-me cinc coses positives que ens aportarà aquest acord amb la Unió Europea que siguin prou rellevants per a compensar la relació cost-benefici, que no siguin demagògia o sense fonament i que no es poguessin obtenir amb senzills acords bilaterals o multilaterals?” 

Una negociació és cessió per totes les parts implicades, però també és pressió per aquestes parts. Potser aquesta és l'estratègia de Mònaco, llançar el globus sonda de “suspenc les negociacions” per a pressionar i tractar que la UE cedeixi en algunes peticions a canvi d'aconseguir el seu objectiu de tancar un acord amb els tres estats. 

Potser Andorra hauria de seguir el camí de Mònaco, d'aquí el títol del meu article. Per la meva experiència professional en el camp polític he hagut de participar i intervenir en diverses taules de negociació i he viscut moltes situacions on una de les parts s'ha aixecat de la taula de negociacions, i, saben què ha ocorregut? Que en el 90% dels casos han obtingut el que volien. És part de l’estratègia. 

La comissió negociadora de Mònaco no s'aixeca d'una taula de negociació per una rebequeria o un caprici, vull pensar que s'aixeca amb una estratègia; però i si l'estratègia és aquesta? I si Andorra s'aixeca de la taula de negociacions? I si això servís perquè es respectessin les nostres especificitats? Si ens quedem a la taula, podem aconseguir un acord, no ho dubto, però, serà el millor acord? Estarem venent la nostra ànima al diable? 

El comunicat emès diu textualment “Al final d'un intercanvi franc i cordial, els participants van fer l'observació comuna de la impossibilitat de conciliar les exigències de la Unió Europea amb les línies vermelles establertes per SAS el Príncep a l'inici d'aquests debats, l'objectiu dels quals és garantir que es mantenen les condicions actuals de vida, treball i habitatge dels nacionals i residents al Principat”, a la vista d'aquests claríssims motius per a la suspensió de les negociacions, em pregunto més coses, si amb Mònaco no s'han pogut conciliar les exigències de la UE, es podran conciliar amb Andorra? Es podran mantenir les condicions actuals de vida, treball i habitatge dels nacionals i residents al Principat d'Andorra? 

Vuit anys després continuo esperant que tots els polítics que han intervingut en aquestes negociacions em responguin a una pregunta: “podria indicar-me cinc coses positives que ens aportarà aquest acord amb la Unió Europea que siguin prou rellevants per a compensar la relació cost – benefici, que no siguin demagògia o sense fonament i que no es poguessin obtenir amb senzills acords bilaterals o multilaterals?” 

A dia d’avui, cap d’ells ha sabut respondre'm, però diuen que l'esperança és l'últim que és perd, i si volen que la ciutadania voti "sí" en referèndum a aquest acord queda encara molt per fer, i el temps constreny, l'any vinent hi ha eleccions europees.