Set anys després de la seva primera visita oficial com a Copríncep francès, Emmanuel Macron ha tornat a Andorra amb un missatge que, en el fons, manté una mateixa línia política: Andorra no ha de tenir por d’obrir-se, de reformar-se ni de mirar cap a Europa.
El 2019, el seu discurs ja va ser clarament europeista. A Casa de la Vall ja va defensar que “escollir Europa és escollir el futur”. Jo no era consellera en aquell moment, però recordo bé que va insistir que aquest acostament no havia de suposar cap pèrdua d’identitat ni de sobirania. Al contrari: el presentava com una oportunitat per modernitzar el país i situar-lo millor en un món cada vegada més interdependent.
Aquella visita també va tenir altres elements rellevants. Macron va parlar de la necessitat de recuperar l’equilibri tradicional d’Andorra amb França i Espanya, de reforçar els intercanvis comercials amb França, d’augmentar la presència d’estudiants andorrans a les universitats franceses i de millorar la connexió per carretera amb el país veí. Temes que ha tornat a evocar en aquesta darrera visita.
Fins i tot en relació amb l’avortament, va adoptar una posició prudent, tot i reconèixer un dret de les dones que -com ja sabeu- està constitucionalment garantit a França. Va recordar que la decisió corresponia als andorrans, però també va oferir els hospitals francesos a les dones del Principat que ho necessitessin.
El 2026, el to no ha estat tan diferent. Com sempre, parlo del discurs més polític del Copríncep, aquell que -de manera indivisible- fa també com a president de la República Francesa. Potser, irònicament, menys de Copríncep. Però el fil conductor és el mateix: Europa, obertura i reforma.
“Macron va dir el 2019 que Andorra no havia de tenir por d’Europa. El 2026 ens ha vingut a dir que Andorra tampoc no ha de tenir por de decidir. I potser aquest és el missatge més important: el futur no es defensa tancant els ulls, sinó governant-lo”
Aquesta vegada, però, el discurs ha baixat, potser, més al terreny concret. Habitatge, pensions, poder adquisitiu, sostenibilitat i relació amb Europa han aparegut com els grans reptes que cal afrontar amb una paraula central: pragmatisme. Macron ens ha volgut donar la seva visió en “la temptació de tancar-se” i ha recordat que les grans reformes del passat no han fet perdre la identitat andorrana, sinó que han permès al país transformar-se sense renunciar a si mateix.
També ha situat l’acord d’associació amb la Unió Europea com una oportunitat clau, amb una advertència clara -des de l’experiència directa-: si es rebutja pensant que es podrà renegociar millor més endavant, aquesta porta pot no tornar-se a obrir. No perquè Andorra no sigui prou important, sinó perquè el món és cada cop més complex, els reptes són cada cop més nombrosos i l’oportunitat que tenim avui és fruit de més de deu anys de negociació i d’un acord el més favorable possible per al país. I comparteixo aquesta visió: l’acord és una oportunitat que Andorra ha d’aprofitar, amb exigència i amb garanties, però sense por.
Ara bé, la diferència més evident entre el 2019 i el 2026 és que avui ja no parlem només d’adaptar-nos al món. Parlem de si aquestes reformes serviran per garantir una vida digna dins del país. El debat europeu és important, sí. Però també ho és l’habitatge. També ho són les pensions. També ho és el poder adquisitiu de les famílies. També ho són els drets de les dones. I també ho és la capacitat de les petites empreses per continuar formant part del nostre model econòmic.
Comparteixo plenament aquesta idea de pragmatisme quan vol dir posar les polítiques públiques al servei de la ciutadania. Però el pragmatisme no pot voler dir resignació. No pot voler dir acceptar que el mercat de l’habitatge funcioni sol mentre expulsa gent del país. No pot voler dir ajornar indefinidament la reforma de les pensions o desplaçar-la cap a models privatitzats que traslladen el risc a cada treballador. No pot voler dir continuar limitant el debat sobre l’avortament sense garantir drets efectius. I no pot voler dir parlar d’Europa sense escoltar-nos més i millor entre nosaltres.
Pragmatisme vol dir prendre decisions. Amb dades, amb sentit comú i amb una perspectiva llarga.
Macron va dir el 2019 que Andorra no havia de tenir por d’Europa. El 2026 ens ha vingut a dir que Andorra tampoc no ha de tenir por de decidir. I potser aquest és el missatge més important: el futur no es defensa tancant els ulls, sinó governant-lo.
Perquè la pregunta ja no és només quina Andorra volem explicar al món.
La pregunta és quina Andorra volem per viure-hi i perquè també hi puguin viure les generacions futures.
Una Andorra oberta, sí. Però també justa. Una Andorra connectada amb el seu entorn, sí. Però també habitable. Una Andorra que avanci, però que no deixi ningú enrere.