Imagina’t tenir vint-i-pocs anys, feina fixa i ganes de començar la teva vida. Busques un pis. Els preus són inabastables, les opcions minses, i les que encaixen amb el pressupost són petites, fosques i lluny de tot. Et diuen: “Tingues paciència, ja arribarà el moment”. Però el moment no arriba mai.
Els que viuen dins la seva bombolla ho percebran com un moment conjuntural desfavoridor; per a d’altres, però, és un drama vital i una motxilla de projectes truncats. No és només viure més anys amb els pares: és ajornar decisions essencials —on viure, amb qui compartir la vida, si tenir fills o no— i limitar la llibertat d’acceptar noves oportunitats. Quan no pots marxar de casa, no tries la feina que vols, tries la que pots. I així, el futur deixa de ser un espai per construir i es converteix en una sala d’espera, mirant una estrella que sembla sempre fora d’abast.
Mentrestant, la competició per un sostre es torna cada vegada més deslleial. Els joves no només competeixen entre ells, sinó contra fons d’inversió i grans tenidors que compren edificis sencers per inflar els lloguers o deixar-los buits com a actius especulatius. És una cursa desigual: uns arrenquen amb sous inicials baixos i sense poder estalviar ni un euro; els altres juguen amb capital il·limitat i regles fetes a mida.
“Quan no pots marxar de casa, no tries la feina que vols, tries la que pots. I així, el futur deixa de ser un espai per construir i es converteix en una sala d’espera, mirant una estrella que sembla sempre fora d’abast”
Aquest bloqueig té efectes que van molt més enllà de les històries individuals. Menys emancipació vol dir menys llars noves; menys llars noves vol dir menys naixements; menys naixements vol dir un país que envelleix abans d’hora. I un país envellit vol dir més pressió sobre la sanitat i les pensions, menys ingressos fiscals, menys adaptabilitat i menys innovació. És una cadena de conseqüències que afecta tothom, no només als qui avui no poden pagar un lloguer.
Cal actuar sobre les regles del joc per fer que l’accés a un sostre sigui possible sense haver de començar la vida amb dècades de retard. Mesures com lloguers bonificats o incentius fiscals per als qui ofereixin preus assequibles poden ajudar a equilibrar la partida, però no són suficients. Necessitem un model d’habitatge sostenible pensat per les persones que hi viuen i les que hi viuran demà.
Podem passar les nits en vetlla, bevent records i esperant que el vent ens porti un futur millor… O podem decidir que el futur comença avui. Perquè sempre és massa temps per a qualsevol persona o qualsevol país.