Andorra continua sent un dels països més segurs del món. Això és així i ningú ho discuteix. Les dades ens situen, any rere any, entre els llocs més tranquils d’Europa, amb una policia propera i un índex de criminalitat molt baix. Però crec que val la pena preguntar-nos què vol dir realment sentir-se segur avui al nostre país.
Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, amb l’Andorra d’ara fa uns anys, hi ha coses que ja no són iguals. No és que hàgim deixat de ser un país segur, però sí que noto que la gent viu més pendent, més tensa. Que passen coses que abans no passaven o que, almenys, no es comentaven. No parlo només de dades, sinó de sensacions: portes manipulades, cotxes forçats, petits robatoris en zones on mai havia passat res. No és una epidèmia, però tampoc és un fet anecdòtic. Això diu molt de com ha canviat la manera com ens sentim dins de casa nostra.
“Andorra ha estat sempre un país segur perquè ha estat un país proper. I si volem continuar sent-ho, hem de tenir cura d’aquesta proximitat, la confiança entre nosaltres, la manera com ens mirem i ens cuidem”
Al Pas de la Casa fa temps que es veu una esquerda en aquesta seguretat. És com la lluna d’un cotxe quan rep una pedra: al principi és només un toc, però si no la reparem, l’esquerda s’obre i cada dia és més gran. El contraban i el trànsit de persones no són només una il·legalitat, també són una fuga de seguretat. Aquesta gent, per pura supervivència, busca on menjar o on dormir, i això pot acabar amb un vidre trencat, una porta forçada o un portal ocupat. No és que em molesti veure algú dormint en un replà o buscant refugi, el que em preocupa és el que simbolitza: que hem deixat d’estar tan atents com abans, i que allò que passa al Pas de la Casa també és Andorra, encara que ens agradi pensar que no.
No cal ser alarmistes, però tampoc hem de fer veure que no passa res. Si volem seguir sent el país segur que som, hem d’entendre que la seguretat no depèn només de les dades ni de la policia. Comença molt abans: als carrers, a les escoles, als barris, a la manera com convivim. Vol dir cuidar l’espai públic, posar llum on cal, donar oportunitats als joves, escoltar la gent que se sent sola o desconnectada, i donar suport a qui viu situacions difícils, també dins de casa.
Andorra ha estat sempre un país segur perquè ha estat un país proper. I si volem continuar sent-ho, hem de tenir cura d’aquesta proximitat, la confiança entre nosaltres, la manera com ens mirem i ens cuidem. Perquè la seguretat no és només no tenir por, és poder viure amb la tranquil·litat que el teu entorn t’entén i et respecta. I això, en un país petit com Andorra, és molt més que un valor: és un privilegi que ens toca cuidar cada dia.