Alemanya no ha girat cap a la dreta de cop. Hi ha arribat després d’anys en què una part de la política tradicional ha deixat de saber parlar als ciutadans que abans constituïen la seva base electoral. El resultat d’AfD a les darreres eleccions no és, per tant, una simple anècdota electoral, sinó el reflex d’un canvi més profund, ja que una part del votant popular ha deixat de veure l’esquerra com el seu espai polític i ha trobat en la dreta alamana, per excèntrica que pugui ser, una veu disposada a parlar dels seus problemes.
George Lakoff explicava que la política no es guanya només amb arguments, sinó amb marcs mentals. Qui aconsegueix definir el marc des del qual la societat interpreta la realitat condiciona també la manera com aquesta realitat és percebuda. Durant anys, l’esquerra ha dominat aquests marcs a través de la immigració com a inclusió, globalització com a progrés i determinades polítiques culturals com a tolerància. Però, mentre guanyava la batalla del llenguatge, començava a perdre la de la representació.
Una part de l’esquerra va deixar de parlar del treballador per començar a parlar en nom de causes que li permetien ocupar l’espai moral de la política.
Els alemanys, més que girar simplement a la dreta, està buscant qui torni a parlar-li en el seu llenguatge… Des dels seus inicis, el socialisme europeu va tenir un destinatari clar: el treballador. La seva raó de ser era defensar els salaris, la indústria, els serveis públics i les condicions de vida de les classes populars. Però alguna cosa va canviar. Una part de l’esquerra va deixar de parlar del treballador per començar a parlar en nom de causes que li permetien ocupar l’espai moral de la política. La immigració en va ser un dels exemples més evidents. Defensar una política migratòria cada vegada més permissiva es va convertir en una qüestió d’identitat política. Durant anys, qüestionar l’entrada irregular, reclamar controls fronterers o simplement preguntar pels efectes que aquesta immigració podia tenir sobre els salaris, l’habitatge o els serveis públics era suficient per ser acusat d’insolidari, xenòfob o reaccionari.
Mentrestant, el treballador que havia estat el votant natural de l’esquerra començava a veure com el seu propi espai polític semblava més preocupat per defensar qui arribava que per escoltar qui ja hi era. I, encara pitjor, començava a tenir la sensació que, a l’hora d’accedir a ajudes i recursos públics, ell, que havia treballat i contribuït durant anys, podia quedar per darrere d’aquell que acabava d’arribar.
Quan un treballador veu que trobar un habitatge és cada vegada més difícil, que el seu salari perd poder adquisitiu, que la indústria que li donava feina desapareix o que els serveis públics estan sotmesos a una pressió creixent i disposats per als nou vinguts, espera que la política parli d’això. I si el seu partit deixa de fer-ho, buscarà algú que ho faci. Això és precisament el que ha sabut entendre la dreta. Una dreta europea que ha descobert que podia recuperar el vot de sectors populars que tradicionalment havien estat patrimoni de l’esquerra si els oferia una cosa tan senzilla com tornar a parlar dels seus problemes. Seguretat, fronteres, ocupació, salaris, habitatge, indústria i identitat han tornat al centre del debat. I amb ells, milions de votants que ja no se sentien representats pels partits que durant dècades havien dit parlar en nom seu.
Alemanya és probablement un dels exemples més clars d’aquesta transformació. El problema no és que els treballadors s’hagin tornat de dretes. El problema és que l’esquerra ha deixat de cuidar-los. I quan abandones un espai polític, algú l’acaba ocupant. AfD ho ha entès i ha sabut convertir en discurs polític moltes de les preocupacions que l’esquerra havia deixat de voler escoltar.
De fet, el partit arrossega contradiccions per tots els costats. La figura de Weidel n’és probablement una de les més reveladores, una de les principals cares d’un partit conservador i que defensa una concepció més tradicional de la societat és, alhora, una dona homosexual casada amb una immigrant i que viu d’acord amb una concepció profundament individualista de la llibertat.
Ara bé, que AfD hagi sabut ocupar aquest espai no significa que representi necessàriament la resposta liberal que Alemanya necessita. De fet, el partit arrossega contradiccions per tots els costats. La figura de Weidel n’és probablement una de les més reveladores, una de les principals cares d’un partit conservador i que defensa una concepció més tradicional de la societat és, alhora, una dona homosexual casada amb una immigrant i que viu d’acord amb una concepció profundament individualista de la llibertat. La contradicció és evident, però també és interessant. Perquè posa sobre la taula una qüestió que el liberalisme no pot obviar i és que la llibertat no pot ser selectiva.
No podem defensar la llibertat econòmica i negar la llibertat personal. No podem reclamar llibertat d’expressió només quan allò que s’expressa coincideix amb les nostres idees. I tampoc podem defensar la sobirania nacional si això implica sacrificar els drets individuals que són la base mateixa de la democràcia liberal. Per això mateix, l’ascens d’AfD hauria de preocupar tant l’esquerra com el centredreta. No perquè qualsevol votant d’AfD sigui un extremista, sinó perquè el seu creixement és la conseqüència d’un espai polític que ha quedat abandonat. Quan la CDU, l’SPD i els Verds no ofereixen respostes sobre immigració, seguretat, burocràcia, habitatge o competitivitat, altres forces acaben ocupant aquest terreny.
I aquí és on Alemanya necessita recuperar el centre. No un centre que es limiti a demonitzar AfD, ni un centre que intenti imitar-la per retenir els seus votants. Necessita un centre capaç de tornar a parlar de llibertat, responsabilitat, prosperitat, seguretat i identitat sense convertir cap d’aquests conceptes en un monopoli ideològic.
Cal donar-los una raó per tornar a confiar en el centre i Alemanya es troba, per tant, davant d’una cruïlla. Pot continuar atrapada entre una esquerra que ha perdut part de la seva connexió amb les preocupacions reals dels treballadors i una dreta que, malgrat haver sabut ocupar aquest espai, arrossega contradiccions que el liberalisme no pot assumir.
La solució no hauria de ser escollir entre els dos extrems. Hauria de ser recuperar allò que tots dos han anat deixant enrere: una política que torni a posar l’individu, la llibertat i la responsabilitat al centre.
La qüestió que queda oberta és si el centre liberal serà capaç de recuperar aquest espai abans que la polarització acabi consolidant una nova estructura política difícil de revertir...