Les paraules formen part essencial de la política, perquè condicionen com s’entenen les decisions i com es percep la realitat. En una societat petita, cohesionada i amb una vida pública intensa com la nostra, el llenguatge té un pes que va molt més enllà de l’instant en què és pronunciat. Les paraules no s’esvaeixen amb el soroll del debat ni amb la urgència de l’actualitat: perduren, ressonen i contribueixen a crear marcs mentals col·lectius.
Els espais de debat públic —especialment aquells amb una gran audiència— són una oportunitat valuosa per confrontar idees, expressar discrepàncies i enriquir el criteri col·lectiu. Però són també un terreny especialment sensible, on una expressió imprecisa, una metàfora desafortunada o una frase dita amb lleugeresa poden generar interpretacions que no reflecteixen la intenció de qui parla. És en aquest punt on es fa evident la responsabilitat política del llenguatge.
No sempre diem exactament allò que volem dir. El ritme de la conversa, la tensió pròpia del debat o la voluntat de fer-se entendre amb exemples simplificadors poden conduir a expressions que, fora del nostre context mental, adquireixen un significat diferent. Equivocar-se és legítim —i profundament humà—. El que no és menor és ignorar l’impacte que aquestes paraules poden tenir, especialment quan fan referència a col·lectius, a negocis concrets o a realitats socials que poden quedar banalitzades o desfigurades, encara que no fos aquesta la intenció.
“La política hauria de ser sempre un espai de matís i de responsabilitat, no de consignes fàcils ni de comparacions que invisibilitzen les desigualtats”
Quan una frase suggereix, encara que sigui de manera involuntària, que el patiment o el menyspreu formen part del que la gent “vol” o “accepta”, o quan situacions de desigualtat es presenten com si fossin únicament el resultat de l’esforç individual, sense tenir en compte les condicions materials, les oportunitats reals o les dificultats quotidianes de moltes persones, s’entra en un terreny delicat. Especialment en una societat on una part significativa de la població té dificultats per arribar a final de mes, aquest tipus de simplificacions poden resultar profundament desconnectades de la realitat.
Perquè el llenguatge no només descriu la realitat: també la interpreta, la legitima o la qüestiona. I la política hauria de ser sempre un espai de matís i de responsabilitat, no de consignes fàcils ni de comparacions que invisibilitzen les desigualtats.
Assumir la responsabilitat de les paraules no vol dir autocensurar-se ni parlar amb por. Vol dir ser conscient del rol que s’ocupa, del micròfon que es té al davant i de la confiança que la ciutadania diposita en els seus representants. Vol dir, també, saber rectificar, matisar o aclarir quan una expressió no ha estat encertada o pot haver estat malinterpretada. Això no debilita el discurs; al contrari, el reforça i el dignifica.
En temps de polarització i de titular fàcil, pot semblar secundari aturar-se a pensar en una frase concreta. Però és precisament en aquests detalls on es construeix una cultura política més madura, més empàtica i més respectuosa amb la realitat dels ciutadans del nostre país. Les paraules importen. I en política, importen encara més.