Se t’acaba el segon mandat com a cap de Govern d’Andorra.
Abans vas ser ministre de Justícia i Interior. I abans, secretari d’Estat, batlle i secretari judicial.
Poques persones han tingut, durant tants anys, una visió tan directa i completa de les institucions andorranes i del funcionament dels seus poders.
Sens dubte, al llarg d’aquests anys has hagut d’afrontar reptes polítics importants per a Andorra.
Has pres decisions, has impulsat reformes i has plantejat solucions a alguns dels assumptes més transcendents del país, amb encerts i amb fracassos, com succeeix en qualsevol trajectòria política.
Algunes de les qüestions abordades durant aquests darrers anys impliquen canvis econòmics, socials i institucionals profunds: l’avortament, l’habitatge o l’acord d’associació amb la Unió Europea. Són decisions que poden condicionar el futur d’Andorra durant generacions i que, en alguns casos, poden modificar de manera difícilment reversible l’estatus i l’equilibri del país.
Però hi ha un afer que, per la seva dimensió humana, econòmica, institucional i judicial, ha marcat inevitablement la teva trajectòria política: el cas BPA.
Quan tot va començar eres ministre de Justícia i Interior. Ocupaves, per tant, una responsabilitat institucional fonamental en un moment decisiu.
La versió oficial que es va imposar el març del 2015 va ser demolidora: BPA havia posat en perill la plaça financera andorrana; era un banc “contaminat”; els seus directius, empleats i accionistes van ser presentats, des dels primers moments, com a blanquejadors, narcotraficants o criminals de primer ordre.
La presumpció d’innocència va desaparèixer del relat institucional.
Ens consta que es va explicar directament a les màximes autoritats andorranes que BPA havia patit amenaces, coaccions i extorsions per part de membres de la policia espanyola, en el context del que posteriorment s’ha conegut com a Operació Catalunya.
No hi va haver una reacció institucional proporcional a la gravetat d’aquelles denúncies.
Ben al contrari.
Es va iniciar una persecució política, administrativa, judicial i reputacional contra tot allò que portava el nom de BPA. Durant anys es va alimentar una criminalització generalitzada de persones abans que fossin jutjades i, en molts casos, abans fins i tot que poguessin defensar-se.
Han passat més d’onze anys.
I avui disposem de molts més elements dels que existien aquell març del 2015.
Mentrestant, a Andorra, onze anys després, la persecució continua: peticions de presó, multes,
inhabilitacions, comptes bloquejats i nombroses causes encara obertes o pendents de resolució
Als Estats Units, les autoritats no van formular acusacions penals contra els accionistes ni contra els principals responsables de BPA derivades de l’actuació de FinCEN, i la mesura contra BPA va acabar sent retirada.
A Espanya, Banco de Madrid va acabar judicialment desvinculat de la imatge de criminalitat generalitzada que s’havia projectat inicialment, i els procediments han tingut resultats radicalment diferents dels que es van anticipar públicament.
Mentrestant, a Andorra, onze anys després, la persecució continua: peticions de presó, multes, inhabilitacions, comptes bloquejats i nombroses causes encara obertes o pendents de resolució.
I, paral·lelament, han anat apareixent documents, declaracions i, especialment, declaracions judicials a Espanya i a Andorra que confirmen les amenaces i l’extorsió contra BPA.
Davant d’això hi ha una pregunta que ja no es pot evitar:
Us vau equivocar o vau ser enganyats?
Nosaltres hem volgut pensar, durant molt de temps, que us vau equivocar. Que vau actuar sobre la base d’informacions que consideràveu certes i que després els fets han anat desmentint o qüestionant.
Altres pensen que les institucions andorranes van ser còmplices, per acció o per omissió, de l’atac contra BPA.
Preferim continuar pensant en l’error.
Però l’error, quan esdevé evident, obliga a rectificar. I quan afecta drets, reputacions, patrimonis i vides de centenars o milers de persones, no rectificar deixa de ser simplement un error polític.
Durant tots aquests anys s’han destruït projectes professionals, empreses, patrimonis i reputacions. S’ha afectat profundament centenars de famílies. Fills i filles han crescut veient els seus pares assenyalats públicament com a criminals abans que els tribunals haguessin determinat la seva culpabilitat.
I es persegueix implacablement els accionistes majoritaris en totes les seves activitats mercantils i patrimonials.
Però arriba un moment en què un governant ha de mirar enrere.
No per reescriure la història.
No per buscar venjança.
No per interferir en la Justícia.
Sinó per preguntar-se si l’Estat va actuar correctament i, si no ho va fer, tenir el coratge institucional de reconèixer-ho i contribuir a reparar-ho.
Et queden pocs mesos com a cap de Govern.
Pots acabar el mandat mantenint intacta la posició que Andorra ha sostingut durant onze anys.
O pots afrontar una pregunta que, tard o d’hora, el país haurà d’afrontar:
Què va passar realment amb BPA, què sabia Andorra, què va fer davant les informacions sobre l’actuació de l’Estat espanyol i quines responsabilitats se’n deriven?
Les sentències pendents diran el que jurídicament correspongui. La història, però, farà una valoració molt més àmplia.
Perquè darrere del cas BPA no hi ha només expedients, sumaris, diners o institucions.
Hi ha persones. Hi ha famílies. Hi ha fills i filles. Hi ha onze anys de vida.
Milers de persones recordaran el que va passar.
Centenars de famílies no ho oblidaran.
I els fills i les filles dels qui ho han patit tampoc.