Com a pare de tres fills escolaritzats al sistema educatiu francès a Andorra, un encara hi és, he viscut molt de prop l’excel·lència i les oportunitats d’aquest model amb l’orgull d’oferir-los una educació d’alt nivell amb accés a universitats internacionals. Un sistema que ha estat el bressol educatiu de molts empresaris i polítics andorrans actuals i passats.
Aquest setembre, el Lycée Comte de Foix s’ha despertat amb una “excel·lent notícia”: setanta alumnes més, un rècord, que han obligat a obrir una nova classe de Terminale, ampliar horaris i condemnar estudiants i professors a les aules fins a les sis i mitja de la tarda. El senyor Salvan, el proviseur del Lycée, ha tingut l’encert de fer-nos saber just a l’inici del curs escolar que “no els ha quedat una altra opció”. No queda clar si és una epifania de la planificació educativa d’última hora, o un xoc frontal amb les declaracions de l’ambaixador francès a Andorra, el senyor Eybalin, que parla d’un “any excel·lent” i que “la ràtio per aula es respecta”. Difícil veure-hi excel·lència en un sistema que funciona al límit.
Potser aquesta allau d’alumnes és l’última prova d’estrès d’un sistema que ja fa temps que grinyola, mentre l’escola andorrana, més ben proveïda, avança sense aquestes tensions. La meva filla comparteix aula amb 36 alumnes, una situació mai vista abans, i en un edifici totalment apartat, al carrer Ciutat de Valls, lluny d’on sempre ha estat el Lycée. Entenem, amb raó i sense acritud, que prioritzar recursos per a l’escola andorrana és una prioritat de l’Estat, però deixant al Lycée, amb molts alumnes andorrans també, a la cua d’una inversió coherent i proporcional.
“Si el Govern d’Andorra vol realment donar suport a les famílies que escullen l’educació francesa, i recordem que és un terç de la població escolar, ha d’anar més enllà de simples equilibris diplomàtics i exigir una corresponsabilitat efectiva. Això vol dir garantir que la inversió i la planificació educativa responguin a la realitat demogràfica i no a la inèrcia administrativa”
Les dades oficials ens diuen que aquest curs hi ha 11.314 alumnes escolaritzats a tot el país. El 41 % estan al sistema andorrà (4.653 alumnes), el 30 % al francès (3.379), el 27 % a l’espanyol (3.060) i un 2 % al britànic (260 alumnes).
És a dir, prop d’un terç de l’alumnat del país està en mans del sistema educatiu francès i, tanmateix, es veuen abocats a horaris allargats fins a les 18.30 h i impossibilitat de canviar grups o optatives. No és una excepció, sinó una tendència que es repeteix any rere any. Si tots aquests nens viuen a Andorra, si les seves famílies paguen impostos a Andorra i contribueixen a la vida econòmica, social i cultural d’Andorra, seria lògic que rebessin un suport proporcional. El finançament i la planificació haurien de respondre al pes real de cada sistema dins la població escolar, no a equilibris diplomàtics que deixen els estudiants atrapats en aules saturades, amb recursos tensionats i amb jornades acabant quan moltes llars ja estan preparant el sopar.
Mentrestant, i en contrast amb l’escola andorrana que disposa de recursos aparentment estables, el Lycée sembla funcionar en mode emergència cada setembre, sorpresa i improvisació. Obrir una classe de més i allargar el dia escolar no és una solució estructural. La comunitat andorrana que confia en el sistema francès per a una formació de nivell i accés a universitats, es veu abocada a jornades llargues i aules sobrecarregades per la manca de planificació i recursos. I encara més greu, si el sistema francès funcionés com cal, no hauria de tenir les darreres classes (Seconde, Première, Terminale) en un edifici completament separat, apartat i saturat fins al punt d’haver d’imposar franges de classes de 17:30h a 18:30h i torns de cantina extremadament reduïts que contribueixen a un estrès addicional pels alumnes, que acaben essent víctimes directes de tot plegat. Tot ben informat pel mateix proviseur en el seu correu enviat a tots els pares just a l’inici del curs. Una missiva que sona més a SOS educatiu que no pas un manifest de benestar institucional, ni condicions educatives favorables, ni “excel·lència”.
Si el Govern d’Andorra vol realment donar suport a les famílies que escullen l’educació francesa, i recordem que és un terç de la població escolar, ha d’anar més enllà de simples equilibris diplomàtics i exigir una corresponsabilitat efectiva. Això vol dir garantir que la inversió i la planificació educativa responguin a la realitat demogràfica i no a la inèrcia administrativa. Es necessiten acords clars amb França per anticipar necessitats d’espai, personal i infraestructures, i evitar que el sistema educatiu francès hagi de resoldre emergències a correcuita. Fer-ho milloraria el benestar dels estudiants, les seves opcions d’èxit acadèmic, i demostraria que Andorra aposta per un model educatiu plural i coherent, amb opcions de qualitat per tothom sense desigualtats de tracte i oportunitats.
També França ha d’abandonar la improvisació i planificar a cinc o deu anys vista el creixement i les necessitats del Lycée. “No ens ha quedat una altra opció” no és una explicació ni justificació acceptable, és la confessió que no hi ha hagut cap estratègia.
En definitiva, si Andorra realment vol donar suport a tots els sistemes escolars, ha de corresponsabilitzar-se exigint la coherència i el respecte que mereix qualsevol sistema educatiu. És una oportunitat perquè Andorra reafirmi que el sistema francès forma part del seu patrimoni educatiu i de reivindicar-lo com un actiu de país que inclou un terç dels talents que hauran de garantir el futur del país, com s’havia fet en el passat. Perquè si no ho fem ara, l’excel·lència de l’educació francesa deixarà de ser un motiu d’orgull nacional per convertir-se en un malson logístic que expulsarà famílies del sistema. Això deixarà Andorra sense la possibilitat de mostrar al món que pot oferir, amb la qualitat i el prestigi que mereix, una educació pública i gratuïta de nivell internacional a tots els estudiants del nostre país.