El problema ja no és el que va passar a BPA, sinó que encara avui es negui, amb totes les evidències que han sortit, perquè va passar.
L’any 2026, a Andorra, encara hi ha persones que continuen afirmant que no hi va haver amenaces de la policia patriòtica contra BPA i intenten justificar els esdeveniments posteriors de les institucions per protegir el sistema financer andorrà.
I encara hi ha persones que afirmen que qualsevol solució política, reparadora o excepcional convertiria Andorra en una «república bananera».
El problema és que aquestes afirmacions ja no es corresponen amb la realitat.
Dotze anys enrere es podia discutir, deu anys enrere es podia dubtar, però avui NO.
Actualment, existeixen centenars d’articles publicats per mitjans de primer nivell que informen de declaracions judicials, testimonis directes, àudios de coaccions, correus electrònics, informes oficials, investigacions parlamentàries, procediments judicials tant al Principat com fora del Principat, confessions públiques i declaracions d’antics responsables policials i polítics que han acabat confirmant allò que durant anys es va intentar desacreditar.
La pregunta ja no és si hi va haver una operació, sinó, perquè hi ha qui la continua negant. Quan les amenaces denunciades pels responsables de BPA el juny del 2014 no eren una fantasia. Nou mesos després, el banc era destruït exactament en els termes que havien estat anunciats. No era una fantasia que es parlés dels americans. No era una fantasia que es parlés d’una operació impulsada des d’Espanya. No era una fantasia que es demanés informació bancària de determinats adversaris polítics catalans. No era una fantasia que es pressionés una entitat financera andorrana. Tot això forma avui part del debat judicial, polític i mediàtic a Espanya i a Andorra. Negar-ho el 2026 equival a negar l’existència de les proves que han anat apareixent durant l’última dècada.
Però les proves seguien apareixent. I cada nova prova apuntava en la mateixa direcció: BPA no va ser només un afer financer. També va ser una operació política i la més greu, que ha afectat la sobirania andorrana en la seva història recent.
Però hi ha una segona gran mentida quan es diu que Andorra va actuar únicament per salvar el sistema financer. És una explicació incompleta per evitar, deliberadament, la qüestió essencial. Qui va provocar la crisi? Qui va posar BPA al punt de mira? Qui va generar les condicions que van desembocar en la nota del FinCEN Qui sabia què estava passant abans del març del 2015? Qui va col·laborar? Qui va callar? Qui va aprofitar la situació?
Aquestes són les preguntes que continuen sense resposta. I per aquest motiu, el relat que alguns defensen es cada vegada és més difícil de defensar.
Durant anys, els afectats han estat tractats com a blanquejadors, criminals, narcotraficants o enemics del país. I encara porten la mateixa etiqueta amb la sentència, que ni el que el més malvat, s’hagués imaginat. Amb milers d’articles. Centenars de declaracions públiques. Onze anys de descrèdit personal i professional dirigit des d’Andorra.
Però les proves seguien apareixent. I cada nova prova apuntava en la mateixa direcció: BPA no va ser només un afer financer. També va ser una operació política i la més greu, que ha afectat la sobirania andorrana en la seva història recent.
Per això resulta sorprenent escoltar encara segons quins arguments que han quedat desacreditats i desmentits per les evidències.
Les societats madures no tenen por de la veritat, perquè l’analitzen, la investiguen, l’assumeixen quan correspon i, si cal, rectifiquen.
Les societats febles fan exactament el contrari. Neguen la major, miren cap a un altre costat i esperen que el temps esmeni l’errada.
Però el temps fa justament el contrari, doncs treu noves evidències, noves proves, nous testimonis, nous documents, noves confirmacions,...
I amb cada nova evidència, el relat “oficial” construït durant més d’una dècada es fa impossible de sostenir.
La qüestió ja no és què va passar amb BPA, sinó, quants anys més alguns estaran disposats a negar-ho.