Governar un país és una responsabilitat exigent. Requereix conèixer les institucions, entendre una realitat complexa, saber escoltar, prendre decisions difícils i assumir-ne les conseqüències. Per això és legítim preguntar-nos si les persones que aspiren a governar estan preparades.
La qüestió és què entenem per preparació. Haver format part d’un govern i conèixer l’Administració aporta experiència. També compten la trajectòria professional, la capacitat de formar equips i la solidesa del projecte.
En els darrers dies, el cap de Govern ha expressat dubtes sobre la preparació d’algunes alternatives. Puc entendre una part de la seva reflexió. Andorra és un país petit, però no és senzill de governar. La singularitat institucional i els reptes actuals exigeixen experiència, criteri i equips solvents.
El que em costa compartir és que aquesta preocupació s’expressi com una sentència sobre les capacitats dels altres i, encara menys, com l’advertència que el país «patirà» si la ciutadania escull una opció diferent. Una cosa és recordar l’exigència del càrrec i una altra, jutjar anticipadament qui pot assumir-lo.
També seria poc honest fingir que la duresa només ha aparegut en una direcció. Des de l’oposició hem formulat crítiques molt severes sobre l’estat del país. Neixen d’una preocupació real davant d’un model que considerem esgotat. Quan les diferències són profundes, és comprensible que el llenguatge s’endureixi, però no totes les formes són encertades. Personalment, he procurat situar la discrepància en les decisions, els projectes i els resultats, no en la vàlua de les persones.
L’experiència importa, però no pot convertir-se en un cercle tancat en què només poden governar els qui ja han governat. També s’adquireix al Consell General, als comuns, a l’Administració, en l’exercici professional o en organismes internacionals.
L’experiència importa, però no pot convertir-se en un cercle tancat en què només poden governar els qui ja han governat. També s’adquireix al Consell General, als comuns, a l’Administració, en l’exercici professional o en organismes internacionals.
Estar preparat també implica tenir clar per a què es vol governar. Des d’una mirada socialdemòcrata, el progrés ha d’estar al servei de les persones. El creixement econòmic només té sentit si es transforma en benestar compartit. L’habitatge ha de permetre construir un projecte de vida i els serveis públics han de garantir la igualtat.
La preparació també s’ha de contrastar amb els resultats. Els anys al capdavant de les institucions proporcionen coneixement, però comporten responsabilitat sobre les decisions preses i els problemes que no s’han sabut anticipar. En habitatge, el mateix Govern ha reconegut que s’hauria pogut actuar abans. L’experiència no evita els errors ni garanteix previsió.
Una candidatura és una persona, però també un projecte i un equip. Per això resulta prematur dictar sentències quan encara no coneixem totes les propostes ni totes les candidatures. De vegades, el debat es concentra en unes opcions i en deixa altres fora del dibuix. Andorra és políticament més plural del que suggereixen alguns titulars.
No totes les candidatures oferiran les mateixes garanties. Totes hauran de demostrar que coneixen el país, que disposen d’un equip solvent i que les seves propostes resisteixen més que un bon discurs. Però aquesta valoració no correspon a una persona ni a qui ocupa el càrrec.
La preparació no es pot donar per descomptada, però tampoc es pot concedir des de dalt. S’ha de demostrar. I cadascú haurà de fer-ho davant de qui realment decideix: la ciutadania.