Hi ha exposicions que ens mostren què ha fet un artista. Sam Bosque ens acaba de mostrar què és capaç de deixar anar. El 5 de novembre vaig assistir a la presentació de ‘Què roman després de la destrucció?’, a Cal Paleta, i en vaig sortir amb aquella sensació que agraeixo especialment davant d’una proposta artística: haver vist alguna cosa que em continua treballant per dins quan ja he abandonat la sala.
Conec la Sam de fa molts anys, som amics i segueixo de prop la seva trajectòria. He pogut comprovar la seva capacitat de portar una idea fins a conseqüències exigents. Aquesta proximitat m’obliga, també, a precisar per què considero rellevant el que acaba de fer.
Bosque ha sotmès a una destrucció industrial obres, esbossos i materials de projectes que havia anat acumulant al taller durant dècades. N’ha documentat el trasllat i la trituració, i ha portat les restes a l’espai expositiu. Una muntanya de fragments ocupa la sala, acompanyada de pantalles que mostren el procés. Hi reconeixem trossos d’imatges, superfícies pintades, fustes i suports esberlats. Allò que havia estat obra torna a presentar-se com a matèria, però una matèria que conserva memòria.
Un ull, una part d’un rostre o un fragment de pintura encara retenen la capacitat d’interpel·lar-nos. La imatge persisteix mutilada.
Aquest és, per a mi, el primer encert de la proposta. La destrucció no aconsegueix esborrar del tot. Un ull, una part d’un rostre o un fragment de pintura encara retenen la capacitat d’interpel·lar-nos. La imatge persisteix mutilada. Els fragments presentats entre plaques transparents accentuen aquesta tensió: mentre unes peces s’acumulen, d’altres tornen a rebre una mirada individual. El mateix dispositiu expositiu ens fa preguntar en quin moment un residu recupera la condició d’obra.
Hi ha una lectura inevitable sobre l’arxiu de l’artista. Un taller acumula temptatives, decisions ajornades, obres que no han trobat comprador i projectes que han deixat materials enrere. Tot plegat té volum, ocupa espai i condiciona el treball que vindrà. Quan Bosque intervé sobre aquest conjunt, també intervé sobre el relat de la seva trajectòria: sobre allò que conserva, sobre el que podria tornar a mostrar i sobre el dret a transformar-ho.
La pregunta té antecedents dins la seva pròpia obra. El 2013 va participar en la representació d’Andorra a la 55a Biennal de Venècia, al costat de Javier Balmaseda i Fiona Morrison. A ‘Memòria oblidada’ treballava amb imatges procedents d’antics negatius i amb la possibilitat de recuperar identitats que havien quedat deslligades del seu context. Avui hi veig un desplaçament significatiu: de recuperar la memòria abandonada dels altres a intervenir físicament sobre el seu propi arxiu. És una lectura que dona profunditat al gest actual i permet situar-lo dins d’una recerca sostinguda.
També hi reconec una continuïtat amb ‘Exstinctio’, la instal·lació que va presentar a L’ANDART 25, la 6a Biennal Internacional d’Andorra, a l’Hotel Pol de Sant Julià de Lòria. Com a comissari vaig poder seguir aquella intervenció a l’antiga cuina de l’hotel, on la runa, les restes animals, els peus daurats i les imatges d’espècies amenaçades articulaven una reflexió sobre la destrucció de l’entorn. A Cal Paleta, la destrucció es concentra sobre la seva pròpia producció. La implicació personal del gest es fa especialment intensa.
És una proposta que podria funcionar perfectament en el context d’una biennal. Hi conflueixen acció, instal·lació, document audiovisual i un procés que es prolonga en el temps. La relació entre aquests elements construeix el sentit de l’obra. Les pantalles permeten confrontar la violència mecànica de la trituració amb la quietud dels fragments que tenim al davant. La disposició del conjunt dona presència física a una decisió que, explicada només amb paraules, perdria una part essencial de la seva força.
M’interessen aquests formats perquè demanen al públic alguna cosa més que una adhesió immediata. Una muntanya de restes pot provocar rebuig, perplexitat o indiferència. Cap d’aquestes reaccions invalida d’entrada l’experiència. Tampoc la dificultat la converteix automàticament en una bona obra. El que cal exigir-li és que la forma escollida sostingui les preguntes que planteja. Aquí, la correspondència entre material, acció i relat em sembla especialment convincent.
Cal mantenir, però, l’exigència crítica. Destruir una obra pròpia és un gest contundent, i aquesta contundència podria acabar absorbint tota la lectura. L’espectacle de la destrucció conté el risc de convertir-se en la seva pròpia justificació. El que m’interessa de la Sam és que ha deixat oberta una responsabilitat posterior: crear a partir d’aquest material sense saber encara què en sortirà. Durant la presentació va anunciar un any de treball i una cita per mostrar-ne el resultat el 25 de novembre del 2027.
Aquesta incertesa forma part de l’interès del projecte. Avui podem valorar la potència de la instal·lació i la coherència de l’operació. El desenvolupament posterior haurà de construir el seu propi sentit, més enllà de la força del gest inicial. La Sam s’ha situat voluntàriament en un lloc exigent.
De moment, a Cal Paleta, les restes ja ens obliguen a mirar d’una altra manera. Hi romanen el treball, el temps i les imatges que es resisteixen a desaparèixer. I hi roman una artista disposada a posar en qüestió allò que ha fet per poder continuar fent.