Diem “què tal?” cada dia.
A la cafeteria. A la feina. Pel carrer. A l’ascensor.
“Què tal?”
I seguim caminant.
És una de les frases més utilitzades. I menys escoltades.
Perquè, si ens hi fixem bé, sovint no és una pregunta. És una fórmula. Una manera socialment acceptada de dir “t’he vist”. Una paraula que sembla interessar-se per l’altre, però que no espera resposta. I si la resposta arriba (si és real) ens incomoda.
Imagina’t que algú et respon: “Doncs la veritat, no gaire bé.”
Què passa dins teu?
Silenci. Pressa. Una sensació estranya de no saber què fer amb allò que has obert sense voler obrir.
Hem normalitzat preguntar sense voler escoltar.
Hem convertit la connexió en protocol.
No ho fem amb mala intenció. Ho fem per inèrcia. Perquè així funciona el ritme ràpid. Perquè anar més enllà implica temps, presència i, sobretot, responsabilitat emocional.
“Entrenar la ment també és això: fer-nos conscients dels automatismes. Detectar quan actuem en pilot automàtic. I decidir si volem seguir així… o fer un petit canvi”
Però si ho mirem amb lupa, és curiós:
Preguntem sense voler saber.
Ens interessen sense voler implicar-nos.
I després ens queixem que ens sentim sols.
Potser el problema no és que ningú ens escolti. Potser és que hem deixat d’escoltar i, també, escoltar-nos.
Gràcies en part als clients que em visiten, puc afirmar que la qualitat de les nostres relacions no depèn de grans converses, sinó de micro-moments de presència. D’un “què tal?” dit amb pausa. D’una mirada que realment espera resposta.
Entrenar la ment també és això:
Fer-nos conscients dels automatismes. Detectar quan actuem en pilot automàtic. I decidir si volem seguir així… o fer un petit canvi.
La propera vegada que preguntis “què tal?”, potser pots provar una cosa diferent: atura’t dos segons més del que és còmode.
I observa què passa.