Una mirada humana, personal i col·lectiva sobre el temps, l’habitatge, el treball i la societat que estem construint.
Hem aconseguit convertir la hiperactivitat en una forma d’èxit.
Des de fora, una persona que treballa, fa extres, impulsa projectes, cuida la seva marca personal, entrena, viatja, publica continguts i gairebé no s’atura sembla algú afortunat, lliure i realitzat.
Però moltes vegades, darrere d’aquesta activitat constant, hi ha una realitat molt més senzilla: la necessitat d’arribar a final de mes, de no dependre d’una sola font d’ingressos o d’intentar mantenir una vida que cada vegada costa més de sostenir.
I aquí també em reconec.
Soc multidisciplinària, tinc diferents feines, projectes i inquietuds. M’agrada aprendre, crear i tenir coses entre mans. Però aquesta manera de viure no és només una qüestió de caràcter o de ganes de fer. També té a veure amb el món laboral que hem construït i amb la necessitat, cada vegada més habitual, de buscar diferents camins per sostenir una vida.
Potser hem començat a confondre moviment amb llibertat.
Ens hem acostumat a estar ocupats. A omplir les agendes. A produir, formar-nos, entrenar, cuidar-nos, crear contingut, tenir projectes i intentar aprofitar cada minut.
Ens hem acostumat a estar ocupats. A omplir les agendes. A produir, formar-nos, entrenar, cuidar-nos, crear contingut, tenir projectes i intentar aprofitar cada minut.
I, paradoxalment, cada vegada sembla més difícil trobar una cosa tan senzilla com temps.
Temps per descansar.
Temps per estar amb els fills.
Temps per cuidar algú.
Temps per no fer res.
Temps per viure sense sentir que hauríem d’estar fent alguna altra cosa.
El temps s’ha convertit en un luxe.
I l’habitatge, també.
Per a moltes persones, tenir una casa on viure ja no és només una qüestió de trobar un lloc que els agradi. És una qüestió de poder pagar-lo.
Quan una part important del sou se’n va en l’habitatge, canvia tota la resta. Canvien les decisions, els projectes, les possibilitats de tenir fills, de marxar, d’estudiar, de descansar o, simplement, de respirar una mica.
I llavors apareix una pregunta que va més enllà dels números:
Quina vida ens podem permetre?
Perquè potser el problema no és només quant costa una casa.
Potser és quant costa avui poder tenir una vida amb una mica de marge.
Una vida en què treballar serveixi per viure i no només per continuar treballant.
Una vida en què el descans no sigui un privilegi.
Una vida en què cuidar algú no impliqui haver de renunciar a tot.
Una vida en què arribar a final de mes no sigui l’únic objectiu.
Fa uns dies, les imatges de persones mobilitzant-se al voltant del cas de Mari Carmen, una dona gran que havia viscut durant dècades a casa seva i que va acabar sent desnonada a Madrid, tornaven a posar sobre la taula una qüestió difícil. Malauradament, Mari Carmen ha perdut la vida.
Que una cosa sigui legal vol dir necessàriament que sigui suficient?
La legalitat estableix un marc.
Però una societat també es pot preguntar què considera acceptable, què vol protegir i quins límits està disposada a posar quan les regles del mercat entren en conflicte amb la vulnerabilitat d’una persona.
Perquè darrere d’un expedient hi ha una persona.
Darrere d’un contracte hi ha una vida.
Darrere d’un desnonament hi ha una història.
I això no passa només amb l’habitatge.
Passa amb la salut mental, amb les addiccions, amb les cures, amb la gent gran, amb les famílies que no arriben a final de mes i amb persones que treballen moltes hores i, tot i així, no aconsegueixen la tranquil·litat que esperaven trobar amb aquesta feina.
Potser hem après a posar preu a gairebé tot.
A una casa.
A una hora de feina.
A un metre quadrat.
A una habitació.
A un servei.
A una activitat.
Fins i tot al nostre temps.
Però no tot el que té valor té un preu.
La tranquil·litat té valor.
La dignitat té valor.
La salut té valor.
El temps té valor.
La família, els vincles, la comunitat, la cultura i el territori també en tenen.
I aquí és on la política, vulguem o no, entra en la nostra vida.
Podem dir que no ens interessa la política. Que en passem. Que tot són discussions, sigles i promeses.
Però la política no passa de nosaltres.
Passa per casa nostra.
Pel preu del lloguer.
Pel salari.
Per les escoles.
Per la sanitat.
Pel transport.
Per les oportunitats dels nostres fills.
Per les pensions.
Per les possibilitats de cuidar.
Pel temps que tenim per viure.
Les decisions que es prenen des de les institucions acaben tenint conseqüències molt concretes en la vida de les persones.
Per això potser hauríem de deixar de mesurar l’èxit d’una societat només pel que produeix.
I començar a preguntar-nos també com viuen les persones que en formen part.
Si poden tenir una casa.
Si poden descansar.
Si poden cuidar.
Si poden arribar a final de mes.
Si poden imaginar un futur.
Si, quan la vida es complica, troben una xarxa que les acompanya o es troben soles davant d’un sistema que només respon amb números, expedients i terminis.
Perquè potser la pregunta no és només quant costa viure.
Potser és què estem disposats a perdre quan tot té un preu.
I, sobretot, què volem continuar considerant valuós.
Perquè una societat no només es construeix amb allò que produeix.
També amb allò que decideix protegir.