El recent acostament entre Londres i Brussel·les ens recorda que, fins i tot després d’un divorci, Europa continua sent un punt de trobada clau. Una lliçó que arriba en ple debat sobre el futur d’Andorra dins la UE.
El 19 de maig, cinc anys després del Brexit, el Regne Unit i la Unió Europea es van tornar a asseure cara a cara. No per parlar de retorns impossibles, sinó per buscar formes de cooperar des de fora. El clima era menys tens que en anys anteriors, i tot i que les línies vermelles segueixen marcades —Londres no vol saber res del mercat únic ni de la lliure circulació—, hi ha ganes de construir, d’establir complicitats pràctiques: des del comerç i la defensa fins a la mobilitat juvenil i la gestió climàtica.
“En política -com a la vida- no sempre es tracta de triar entre estar dins o fora, sinó de tenir la capacitat de negociar un lloc propi, segur i útil. I aquest lloc, per a Andorra, pot passar per un acord que obri portes, en lloc de tancar-les”
Aquest canvi de to no és casual. En un món que sembla accelerar els riscos i les crisis, ningú vol quedar-se sol. I menys encara quan les decisions del passat han tingut costos inesperats. El Regne Unit, que va marxar amb promeses de llibertat i control, ara busca fórmules per tornar a col·laborar amb una Unió Europea que no ha parat de moure’s.
Així ho exposa detalladament el “Schuman Paper núm. 791”, publicat per la Fundació Robert Schuman, que analitza aquest primer gran cim post-Brexit celebrat al Regne Unit. L’informe conclou que aquesta nova trobada no és un final, sinó l’inici d’un llarg procés per redefinir les relacions amb Europa, amb un enfocament més pragmàtic i menys ideològic.
Mentre això passa, Andorra manté obert un debat intens sobre el seu futur amb Europa. L’Acord d’Associació, en negociació des de fa anys, busca justament allò que el Regne Unit ara intenta recuperar: accés, cooperació, oportunitats. I tanmateix, alguns partits al Principat han optat per activar campanyes basades en la por i el rebuig, advertint de perills difusos i pèrdues de sobirania.
Però si mirem cap al nord, veurem que fins i tot els qui van optar per marxar, ara busquen reconnectar. I això ens diu molt. Ens diu que no anem mal encaminats. Que el debat sobre l’Acord d’Associació no és una renúncia, sinó una aposta per formar part del joc europeu, des de la pròpia especificitat andorrana.
Al final, en política —com a la vida— no sempre es tracta de triar entre estar dins o fora, sinó de tenir la capacitat de negociar un lloc propi, segur i útil. I aquest lloc, per a Andorra, pot passar per un acord que obri portes, en lloc de tancar-les.