Escric aquestes línies sabent que m’endinso en un dels debats més sensibles que pot tenir una societat. També sé que hi haurà persones que no compartiran ni una sola de les meves reflexions i ho respecto profundament. No escric per convèncer ningú ni per ofendre cap creença religiosa o moral, escric perquè crec que una democràcia madura també es construeix fent-nos preguntes incòmodes i, penso, que tinc tot el dret a formular-les.
En els darrers dies hem vist com al Consell General s’han pronunciat afirmacions que han generat un profund debat social. Hem arribat a sentir que sota un burquini hi podria haver un terrorista, entre d’altres… Si en la màxima institució democràtica del país es poden expressar opinions tan contundents sobre la llibertat, la seguretat o la convivència, també hauríem de poder reflexionar serenament sobre un altre tema que afecta drets fonamentals, consciències i vides: l’avortament.
Sempre escolto el mateix argument per justificar que continuï penalitzat a Andorra, fins i tot en els tres supòsits més extrems: perquè cal defensar la vida en totes les seves fases. És una idea que entenc i que respecto, venint de qui ve, però no comparteixo en la seva totalitat, com és evident.
Però precisament perquè respecto aquest principi, no puc evitar preguntar-me si l’apliquem sempre amb la mateixa coherència.
La nostra Constitució protegeix el dret a la vida i em sembla bé que sigui així. Però protegir un valor no significa necessàriament convertir en delicte totes les situacions que hi estan relacionades. Aquí és on em sorgeix el dubte.
Si defensem que la vida s’ha de preservar en totes les seves fases, per què el suïcidi no és delicte? Per què, quan una persona decideix acabar amb la seva vida, la resposta de la societat és l’acompanyament, la salut mental i la compassió, i no el càstig? No estic comparant el suïcidi amb l’avortament, són realitats diferents. Però sí que em pregunto per què davant de dos conflictes humans tan profunds utilitzem criteris tan diferents quan parlem del paper del dret penal i de la moral cristiana. També em pregunto una altra cosa:
Una dona pot trobar-se embarassada després d’una violació. Una dona pot rebre la notícia que el fetus és inviable. Una dona pot veure com l’embaràs posa en risc la seva salut. Cap home viurà mai aquestes situacions en el seu propi cos.
I, malgrat això, el debat acostuma a girar gairebé exclusivament al voltant de principis abstractes, mentre que el sofriment concret d’aquestes dones queda massa sovint en un segon pla.
Soc conscient que a Andorra aquest debat és especialment complex. La nostra realitat institucional és única, amb un copríncep episcopal que forma part de l’estructura de l’Estat. Precisament per això crec que hem de ser capaços de parlar-ne amb serenor, amb respecte i sense por.
No demano que tothom comparteixi la meva opinió, ni tan sols afirmo que existeixi una resposta fàcil. El que sí que em costa entendre és que la resposta de l’Estat davant d’algunes d’aquestes situacions continuï sent el Codi penal (aquest no depèn del Copríncep, no som una teocràcia, de moment…) L’Església defensa el valor de la vida, i és coherent que ho faci. Però la mateixa Església també ha evolucionat en la seva manera d’entendre el suïcidi, sense renunciar al principi moral, avui posa l’accent en el sofriment, en la misericòrdia i en les circumstàncies personals de qui arriba a aquest extrem. No podríem, almenys, incorporar aquesta mateixa mirada de compassió quan parlem dels tres supòsits mínims que la majoria de les democràcies europees ja han despenalitzat? Perquè despenalitzar no és obligar ningú a avortar, no és banalitzar la vida, no és imposar una moral sobre una altra. És decidir que hi ha situacions tan extraordinàries que cap dona hauria de viure-les amb l’amenaça d’una condemna penal.
Soc conscient que a Andorra aquest debat és especialment complex. La nostra realitat institucional és única, amb un copríncep episcopal que forma part de l’estructura de l’Estat. Precisament per això crec que hem de ser capaços de parlar-ne amb serenor, amb respecte i sense por.
No escric aquestes línies per donar lliçons, les escric perquè crec que una societat que no es fa preguntes acaba convertint els seus principis en dogmes i, els dogmes, quan deixen d’acceptar preguntes, deixen també d’evolucionar.
Només demano això: que ens atrevim a reflexionar. Perquè, de vegades, defensar la vida també significa escoltar el sofriment de qui ha de prendre la decisió més difícil de la seva existència.