En les darreres setmanes, alguns actors polítics i mediàtics han intentat transmetre la idea que el cas BPA i els esdeveniments del 2014-2015 són un episodi tancat, del qual “ja està tot dit” i que no té cap incidència en el present. Però aquesta lectura no resisteix l’anàlisi quan s’assumeix —com avui admet tothom— que l’origen d’aquells fets va estar marcat per amenaces i pressions que van travessar fronteres i que van condicionar decisions amb un impacte institucional profund.

Les investigacions parlamentàries a Espanya han deixat constància explícita de com determinats actors van operar per obtenir informació bancària andorrana al marge dels canals institucionals.

A hores d’ara, el país disposa d’un conjunt molt ampli i consistent d’informacions, testimonis i relats verificats. Tots ells han estat exposats davant dels tribunals, dels mitjans de comunicació i de diverses instàncies parlamentàries. És un corpus sòlid, acumulat al llarg d’una dècada, que descriu amb claredat la naturalesa de les ingerències externes que es van produir.

Les investigacions parlamentàries a Espanya han deixat constància explícita de com determinats actors van operar per obtenir informació bancària andorrana al marge dels canals institucionals. Aquestes actuacions —relatades pels mateixos protagonistes— ja permeten entendre de manera nítida el context en què es van desencadenar els fets.

La premsa internacional ha documentat reiteradament les maniobres, les pressions i les actuacions d’interessos externs que van precedir la caiguda de BPA. No són sospites: és un relat acumulat, sostingut i contrastat durant una dècada.

I, a més, les declaracions recents davant la Batllia han aportat encara més claredat sobre aquell període. Les manifestacions efectuades en seus judicials, sota jurament i amb responsabilitat penal, no només confirmen el que ja es coneixia, sinó que reforcen la idea que les decisions adoptades aleshores no van ser fruit d’un funcionament institucional normal, sinó d’un ambient de pressió externa que tots els actors coneixen perfectament.

Insistir que “caldria alguna cosa més” per entendre el que va passar és una manera d’evitar afrontar la realitat. El país ja disposa d’un volum d’informació suficient per saber com es va alterar l’equilibri institucional i com determinades decisions es van prendre en un entorn que no va néixer a Andorra.

Avui, el repte no és descobrir res de nou, sinó gestionar de manera madura l’impacte que tot això té sobre la credibilitat futura del sistema institucional i financer del país. Aquesta credibilitat no es defensa amb silencis ni amb relats edulcorats, sinó reconeixent els fets i afrontant-ne les conseqüències.

Per això ha arribat el moment de tancar definitivament aquesta etapa. El país necessita una sortida clara i estable que permeti restablir la confiança, corregir el rumb i retornar la normalitat institucional. Només així es podrà deixar enrere un episodi que fa massa anys que pesa sobre el present i condiciona el futur.

En definitiva, no cal esperar res més per actuar. Amb el que ja sabem —i amb el que ja s’ha declarat davant la Batllia— Andorra té prou elements per afrontar el que toca i avançar amb serenitat, transparència i decisió cap a una solució que posi fi a aquest llarg període d’inestabilitat.