La segona visita a Inhabitabilitat inevitable em va permetre entendre encara millor la dimensió real de l’exposició de Xavi Casals a Espai Caldes. Si en una primera mirada la mostra impressiona per la seva força visual i conceptual, en aquesta ocasió vaig descobrir també la seva capacitat de generar comunitat, participació i diàleg al voltant de l’art i la il·lustració contemporània.

La coincidència amb la masterclass impartida pel mateix artista va aportar una nova lectura a la proposta curatorial. Veure Casals explicant amb naturalitat la seva tècnica, els seus referents i moltes anècdotes vinculades al procés creatiu ajudava a entendre fins a quin punt la seva obra neix de l’observació pacient i d’una construcció obsessiva del detall. El taller, amb una participació molt nombrosa i transversal —famílies, joves, dibuixants i curiosos—, convertia l’espai expositiu en un lloc viu i en constant transformació. Aquest aspecte és especialment rellevant des d’un punt de vista curatorial. L’exposició no es limita a presentar obra acabada, sinó que incorpora el procés i l’experiència compartida com a part essencial del discurs. Les imatges del taller i del propi estudi integrat dins la sala reforcen aquesta idea: el visitant no només contempla la ciutat imaginada per Casals, sinó que entra simbòlicament dins del seu univers creatiu.

Visualment, la mostra és impecable. La instal·lació tipogràfica de l’entrada funciona gairebé com una escultura arquitectònica i sintetitza perfectament el concepte d’“inhabitabilitat”: les lletres s’amunteguen, es tensionen i col·lapsen les unes sobre les altres, convertint el llenguatge en matèria urbana. Aquesta decisió gràfica és brillant perquè anticipa, abans de veure cap obra, la sensació de saturació i densitat que travessa tota la proposta. Les peces exposades mostren un domini tècnic extraordinari. Casals treballa la ciutat com un organisme dens, opressiu i gairebé infinit, però evita el dramatisme fàcil. No hi ha destrucció espectacular ni caos explícit; hi ha silenci, absència i una estranya quietud. En moltes obres, els personatges gairebé desapareixen davant la monumentalitat arquitectònica. Tal com s’explica en un dels textos de sala, la ciutat acaba convertint-se en la veritable protagonista, mentre la figura humana perd presència i identitat dins l’entorn urbà.

Una de les obres més impactants és precisament aquella en què un cos humà flota en una piscina davant d’una ciutat compacta i asfixiant. La imatge conté una gran càrrega simbòlica: la fragilitat del cos davant la immensitat arquitectònica, la recerca d’un espai íntim dins d’un paisatge urbà deshumanitzat i la sensació d’aïllament contemporani. Casals aconsegueix que escenes aparentment quotidianes adquireixin una lectura gairebé existencial. També destaca molt la decisió de reconstruir parcialment el taller de l’artista dins la mateixa exposició. La presència de la taula de treball, els objectes personals i l’espai de creació introdueixen una dimensió íntima i gairebé domèstica que contrasta amb la fredor de les arquitectures representades. Aquest contrast funciona molt bé curatorialment perquè humanitza el procés i apropa el públic a la figura de l’artista. Però probablement el més valuós de tota l’experiència és comprovar que darrere d’una obra tan sòlida conceptualment hi ha també una persona extraordinàriament propera. Poder saludar Xavi Casals i felicitar-lo personalment després de la visita reforça encara més la impressió que deixa la seva feina: la d’un creador amb un talent excepcional, una gran sensibilitat visual i una capacitat molt poc habitual per connectar amb el públic sense perdre profunditat artística.

Inhabitabilitat inevitable és, en definitiva, una exposició madura, contemporània i molt ben resolta, que situa Xavi Casals com una de les veus creatives més interessants del panorama artístic actual d’Andorra. Una mostra que no només es mira: es recorre, s’habita i es pensa.