Hi ha moments en què darrere d’un expedient, d’un requisit econòmic, d’un percentatge o d’una autorització hi ha una persona. I quan aquesta persona és una criatura, una adolescent, una menor que ha construït la seva vida aquí, potser hauríem de ser capaços d’aturar-nos i mirar-la als ulls abans de decidir sobre el seu futur.
El cas que avui em porta a escriure aquestes línies és el de dues germanes menors d’edat, que fa més de tres anys que viuen a Andorra i que estudien al país: parlen català, tenen les seves amistats aquí coneixen les muntanyes, els carrers, les escoles, les festes, els espais on han crescut. Tenen aquí la seva família, Andorra és casa seva i, tanmateix, aquestes dues nenes es poden trobar davant la possibilitat d’haver d’abandonar el país durant mesos per una qüestió vinculada als requisits econòmics del reagrupament familiar.
Hem deixat de mirar les persones i hem començat a mirar només els requisits que compleixen i, no qüestiono que un Estat tingui dret a regular la immigració ni qüestiono que hi hagi normes, requisits, controls ni criteris econòmics, el que qüestiono és que, en un país tan petit com Andorra, no siguem capaços d’estudiar cada cas amb una mica d’humanitat.
No estem parlant d’un número més en una estadística migratòria, estem parlant de dues menors que porten anys vivint aquí, de dues alumnes que han estat educades aquí que formen part de la nostra comunitat educativa, persones que, probablement, quan pensen en casa seva, pensen en Andorra i, això, també és pertinença.
Demanem a les persones que arriben que aprenguin la nostra llengua, que coneguin la nostra cultura, que participin en la nostra societat, que s’integrin. I aquestes dues nenes ho han fet: parlen català, estudien aquí, tenen els seus amics aquí, la seva família és aquí, la seva vida és aquí, però ara els demanem que els seus pares guanyin una determinada quantitat de diners, que la seva família encaixi exactament en el perfil econòmic que en cada moment considerem acceptable.
Ens omplim la boca parlant d’integració, de cohesió, de convivència, de pertinença. Demanem a les persones que arriben que aprenguin la nostra llengua, que coneguin la nostra cultura, que participin en la nostra societat, que s’integrin. I aquestes dues nenes ho han fet: parlen català, estudien aquí, tenen els seus amics aquí, la seva família és aquí, la seva vida és aquí, però ara els demanem que els seus pares guanyin una determinada quantitat de diners, que la seva família encaixi exactament en el perfil econòmic que en cada moment considerem acceptable. Si aquest és el nou criteri de pertinença, hauríem de començar a dir-ho clarament i ja no caldria parlar d’un país d’acollida sinó d’un país que t’acull mentre siguis econòmicament rendible.
La normativa pot establir requisits econòmics, però una societat no pot permetre que aquests acabin esborrant les persones i oblidar-nos que darrere d’aquesta exigència hi ha famílies i, darrere de les famílies, hi ha infants i, en definitiva, hi ha vides.
No podem convertir la burocràcia en una màquina que decideixi sobre les persones, ni podem tractar igual una persona que no té cap vincle amb el país que una menor que ha passat aquí una part essencial de la seva infància. Andorra ha ratificat convenis internacionals de protecció dels drets dels infants i la nostra legislació reconeix l’interès superior del menor. Hem construït un sistema educatiu que acompanya aquestes criatures, que les educa, que les integra, que les forma i, en molts casos els hi hem de dir: Ara marxeu.
Què passa amb tot el que hem construït amb elles durant aquests anys? Què passa amb els seus amics? Amb la seva escola? Amb els seus professors? Amb la seva família?Amb el seu sentiment de pertinença? Amb la seva identitat?
Quan una persona ha fet l’esforç d’integrar-se, d’aprendre la llengua, de treballar, d’educar els seus fills aquí i de formar part de la societat, però finalment percep que mai no serà prou d’aquí perquè sempre hi haurà una frontera econòmica que li recordi que és de fora, alguna cosa es trenca. Es trenca la confiança i el sentiment de pertinença i, sí, pot acabar generant ressentiment i fins i tot rebuig envers el país que un dia havia sentit com a casa seva i, llavors, ens preguntarem per què hi ha persones que no se senten integrades… Potser hauríem de preguntar-nos abans si nosaltres els hem deixat integrar-se de veritat. Perquè integrar també és dir-los: «Formeu part de nosaltres.» I això no pot dependre exclusivament de la nòmina que entra a final de mes.
Parlem del PIB, de creixement, d’inversió, de quotes, de salaris, de població, d’andorranitat, de corresponsabilitat… Però què passa amb la vida de les persones que hi ha darrere de totes aquestes xifres? Què passa amb una adolescent que demà haurà de mirar els seus companys de classe i explicar-los que ha de marxar? Què li direm? Que no és prou andorrana? Que la seva vida aquí no compta? Que els seus tres anys d’escola no compten? Que parlar català no compta? Que els seus amics no compten? Que la seva família no compta? Que només compta el nivell d’ingressos? A mi això em dol i m’indigna, perquè crec que ens estem deshumanitzant a poc a poc i que ho estem fent en nom d’un model econòmic que sembla haver convertit el creixement constant en l’objectiu últim de la societat.
No vull un Andorra on dues nenes que parlen català, estudien aquí i tenen aquí els seus amics puguin ser considerades simplement «estrangeres» quan toca aplicar una norma ni on la pertinença es mesuri només en termes econòmics.
I no vull que ens acostumem a això perquè, potser, el més perillós no és que una administració prengui una determinada decisió, el més perillós és que deixem de sentir res quan la pren, que ho normalitzem. I jo crec que encara hi som a temps: Andorra pot ser un país petit amb una economia potent i, alhora, un país humà, pot tenir normes d’immigració i tenir sensibilitat, pot controlar les seves fronteres i protegir els infants, pot exigir responsabilitat econòmica i, alhora, estudiar els casos excepcionals, pot parlar d’andorranitat i entendre que la pertinença no sempre neix d’un passaport ni d’una nòmina. Aquesta és l’Andorra en què jo crec: Una Andorra que acull, que integra, que educa, que protegeix i, sobretot, una Andorra que, abans de mirar un expedient, sap mirar una persona als ulls.
Si permetem que dues nenes que han crescut aquí acabin sentint que Andorra no és casa seva, potser el problema no és que elles no s’hagin integrat, potser el problema és que nosaltres hem deixat de saber què significa acollir.