Els darrers dies, escoltant a les notícies que arribava una nova onada de calor, em va venir un pensament que, potser, no soc l’única que l’ha tingut. Em vaig preguntar: què passarà quan arribi la tardor? Què passarà quan baixin les temperatures, les pluges facin desaparèixer els titulars sobre la sequera i tots comencem a pensar en l’hivern, el fred i la neu... continuarem parlant del que està passant? O tornarem, una vegada més, al vell "qui dia passa, any empeny"?
Em preocupa que aquesta sigui una de les nostres grans febleses com a societat. Reaccionem quan arriba una emergència, però ens costa molt planificar. Ens mobilitzem quan tenim el problema davant dels ulls, però quan deixa de ser notícia també deixa de ser una prioritat.
El clima no funciona així. Ni la calor fa vacances quan arriba el fred, ni al revés. Pot canviar d’un dia per l’altre i no hi entén de fronteres. Per això em sorprèn que, més enllà dels consells que se’ns donen, per hidratar-nos o evitar sortir a les hores de màxima insolació, escoltem molt poc el debat sobre una qüestió que és molt més profunda: com ens estem preparant, com a societat, per conviure amb aquesta nova realitat?
Els països prenen noves mesures. Les ciutats adapten els protocols d’actuació. I tot això és molt necessari. Però és suficient davant d’un fenomen que afecta el conjunt del planeta alhora?
Fa uns dies imaginava una reunió d’alt nivell molt diferent de les que acostumem a veure. No una cimera de presidents, ni una assemblea diplomàtica. Imaginava els millors climatòlegs, meteoròlegs, hidròlegs, biòlegs, urbanistes, enginyers, economistes i, en definitiva, experts en salut pública del món, treballant conjuntament amb independència dels interessos polítics immediats, i elaborant una estratègia global basada en l'evidència científica.
Algú dirà que això ja existeix. I és cert, en part. Disposem de científics extraordinaris, organismes internacionals que acumulen coneixement rigorós, dades que ens expliquen amb força precisió què està passant i quins escenaris són els més probables en un futur... El que falta, sovint, és transformar aquest coneixement en compromisos estables.
I potser aquí hi ha una de les grans contradiccions del nostre temps. La humanitat ha estat capaç d'arribar a la lluna, seqüenciar el genoma humà, construir una xarxa mundial de comunicacions i desenvolupar vacunes en un temps rècord davant d’una pandèmia mundial. Quan decidim treballar plegats, som capaços d'assolir fites extraordinàries. Per això em costa d’entendre que ens sigui tan difícil construir una resposta comuna davant del que, probablement, és el repte més transversal que afrontem actualment com a civilització: el canvi climàtic.
No proposo substituir la política per la ciència. Les decisions continuaran essent democràtiques i correspondrà als governs de cada moment prendre-les. Però sí que em pregunto si ha arribat el moment de donar més protagonisme al coneixement científic i construir grans acords que vagin més enllà dels calendaris electorals.
No proposo substituir la política per la ciència. Les decisions continuaran essent democràtiques i correspondrà als governs de cada moment prendre-les. Però sí que em pregunto si ha arribat el moment de donar més protagonisme al coneixement científic i construir grans acords que vagin més enllà dels calendaris electorals. Perquè el canvi climàtic no començarà de nou cada vegada que hi hagi un canvi de govern. I els plans per adaptar-nos-hi tampoc haurien de fer-ho.
Potser ha arribat el moment de considerar l'adaptació climàtica com una autèntica política d'Estat. Elaborar un gran pla consensuat, amb objectius a vint o trenta anys, revisable a mesura que la ciència avanci, però prou sòlid perquè qualsevol govern, del color que sigui, se senti compromès a continuar-lo. Perquè els grans acords de país no neixen només dels governs, sinó quan la societat els reclama.
Potser ens toca assumir aquesta responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes. Exigir que existeixi un pla, demanar que es construeixi des del consens i esperar dels nostres representants la generositat suficient perquè hi donin continuïtat, més enllà de les legítimes diferències ideològiques.
A Andorra, aquesta reflexió pren encara més sentit: som un país petit i això ens dona l’oportunitat extraordinària d'anticipar-nos. Planificar abans d’improvisar, protegir els recursos hídrics, preservar els boscos, adaptar els pobles a les temperatures més extremes, repensar el territori, preparar els serveis públics i convertir l'adaptació climàtica en una política de país. No perquè ho proposi un partit, no perquè ho impulsi un govern; sinó perquè la societat decideix que hi ha reptes que són massa importants per començar de zero cada quatre anys.
L'hivern arribarà, com sempre. La calor deixarà d'ocupar les portades. I el canvi climàtic continuarà avançant, encara que nosaltres deixem de parlar-ne.