Ser professor de secundària és una d’aquelles feines que tothom opina que coneix, però que ben pocs entenen de veritat. Sovint sentim comentaris com “teniu moltes vacances”, “treballeu poques hores” o “ja no és com abans, els alumnes no respecten”. I sí, potser tot això s’ha dit tantes vegades que ja sembla part del paisatge (quan més es repeteix un discurs, abans es converteix en una “veritat”, què no és…) Però darrere d’aquestes afirmacions hi ha una mirada superficial que redueix una professió essencial a una caricatura injusta o a emetre retrets per tenir massa temps lliure o massa temps per pensar en l’injust que és que hi hagi persones que gaudeixen de la seva feina en unes condicions molt millors a les de la “la seva feina”. I és què ser professor no és simplement fer classes: és formar persones, construir ciutadania i guiar el pensament crític d’una generació que viurà en un món més complex que mai.
Cada matí, quan entrem a l’aula, no només portem llibres o apunts. Portem també una enorme responsabilitat: ajudar els joves a pensar per si mateixos, cosa què sembla no agradar a molta gent i què titllen d’adoctrinament. En una societat on l’opinió sovint es confon amb la desinformació, on les xarxes amplifiquen els prejudicis i els discursos simples, la tasca de fomentar el pensament crític és més necessària que mai. Educar és donar eines per comprendre el món, per qüestionar-lo, per no deixar-se arrossegar pel que crida més fort. Ser professor és ensenyar a distingir entre allò que es diu i allò que és veritat, entre la manipulació i el criteri propi. I això no s’aconsegueix amb discursos imposats, sinó amb diàleg, amb respecte i amb la humilitat de qui sap que també aprèn cada dia dels seus alumnes. I, el respecte, com deia Maquiavel, no es guanya amb por, sinó amb confiança i estima, factors que socialment es confonen amb debilitat o manca de caràcter.
La nostra feina no és adoctrinar. Ben al contrari: és obrir finestres perquè cada alumne construeixi la seva pròpia visió del món. És convidar-los a pensar, no a repetir. A dubtar, no a creure cegament. I, sobretot, a comprendre que la llibertat de pensament és la base de qualsevol democràcia. En aquest sentit, l’aula és un dels últims espais de resistència on encara és possible dialogar sense algoritmes, escoltar sense filtres i construir coneixement compartit. Són accions què, en política i molt sovint, com s’acostuma a dir, el més calent és a l'aigüera. I per què faig referència a la política? Doncs perquè darrerament es qüestiona i es posa en dubte l’objectivitat i la professionalitat d’aquells què ens dediquem a ambdues coses, i sentia la necessitat de qüestionar, jo també, la veracitat d’aquest judici emès des de la subjectivitat de persones que no saben ni d’una cosa ni de l’altra.
"Ser professor no és simplement fer classes: és formar persones, construir ciutadania i guiar el pensament crític d’una generació que viurà en un món més complex que mai."
Tornant a la docència, em reafirmo a dir que aquesta tasca no és senzilla, i encara menys quan es fa en condicions que sovint freguen el límit del qual és raonable. Les ràtios cada cop més altes converteixen les classes en espais on costa mirar tothom als ulls, on l’atenció individualitzada esdevé un luxe, i on la gestió emocional i humana, tant o més important com la pedagògica, queda ofegada per la falta de temps i recursos. Quan tens trenta adolescents davant, cadascun amb la seva història, les seves inseguretats i els seus somnis, la feina de guiar-los amb sentit i sensibilitat és titànica i, malgrat tot, milers de docents la fan cada dia, amb dedicació, paciència i passió.
El que sovint s’oblida és que l’educació és un dret fonamental, no un servei secundari. I si és un dret, l’Estat ha de garantir-lo amb tots els mitjans necessaris: amb inversió, amb suport, amb reconeixement. Els professors no demanem privilegis; demanem dignitat professional. Darrere de cada examen corregit a les onze de la nit, de cada tutoria emocional, de cada projecte pensat per motivar aquell alumne que sembla desconnectat, hi ha una vocació autèntica. Una vocació que no es pot mesurar en hores ni en sous, però que sí que mereix un reconeixement material i simbòlic d'acord amb la responsabilitat que assumim.
Perquè, al cap i a la fi, un país és allò que educa. La qualitat de la seva democràcia, el seu esperit crític i la seva capacitat d’afrontar els reptes del futur depenen directament de l’educació que ofereix als seus joves. I darrere d'aquesta educació hi ha professors i professores que hi creuen, que hi posen ànima, que aguanten les crítiques injustes i continuem creient que cada alumne pot créixer si se li dona l'oportunitat i la confiança.
Ser professor de secundària és resistir i estimar alhora. És mirar més enllà del cansament, de la burocràcia i de la incomprensió social. És entendre que, encara que sovint sembli que no, la nostra feina té un impacte profund i durador. Potser no sempre ho veiem immediatament, però anys després, quan un antic alumne et diu “gràcies per ensenyar-me a pensar”, recordes per què vas triar aquesta professió i, aleshores, tot torna a tenir sentit.