Hi ha dades que no haurien de passar desapercebudes.

Durant el 2025, els serveis d’Urgències de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell van atendre 123 persones per temptatives de suïcidi. L’any anterior n’havien estat 108. També es van registrar cinc suïcidis, davant dels quatre del 2024. Són xifres que més enllà de les estadístiques parlen de persones, de famílies i de situacions de patiment que sovint han arribat massa lluny.

Andorra ha avançat en els darrers anys en matèria de salut mental i prevenció del suïcidi. I és important reconèixer-ho. Tenim el 177, una línia gratuïta, confidencial i disponible les 24 hores del dia. També s’ha impulsat un model d’atenció comunitària, s’han reforçat els recursos de salut mental, addiccions i s’ha posat en marxa el nou Centre Comunitari de Salut Mental i Addiccions.

I tenim, finalment, una Estratègia Nacional de Prevenció i Lluita contra el Suïcidi 2025-2030, que desde el PS vam reclamar, que planteja línies de sensibilització i promoció de la salut mental, prevenció i detecció precoç, intervenció sanitària i postvenció, així com vigilància, avaluació, formació, coordinació i innovació.

Per tant, aquesta no és una crítica basada en la idea que no s’estigui fent res.

Precisament perquè s’han fet passos importants, ara ens podem permetre fer una pregunta més exigent:

Estem aconseguint que la prevenció arribi abans de la crisi?

Perquè prevenir no és només intervenir quan arriba una temptativa. Prevenir és arribar abans.

Abans d’Urgències.
Abans de la crisi.
Abans que una família ja no sàpiga què fer.
Abans que una persona senti que no té cap sortida.

I això ens porta a parlar d’una cosa que pot semblar senzilla, però que és fonamental, la porta d’entrada als serveis.

Quan una persona demana ajuda, el camí no hauria de convertir-se en un laberint.

A qui truco?
És Salut? És el metge de capçalera? És Afers Socials? És un psicòleg? És una associació? Què faig si la persona que estimo no vol ajuda? Què faig si hi ha una addicció? I si és un adolescent?

La persona que pateix no sempre té forces per buscar les respostes.

I la família o els amics que l’acompanyen sovint tampoc no saben on començar.

Necessitem una porta d’entrada clara. Un acompanyament que no sigui únicament sanitari, sinó també humà, pràctic i, quan calgui, burocràtic. Algú amb total empatia i experiència que pugui orientar una persona o una família perquè no hagi de descobrir sola quin és el següent pas.

Per això, tenir recursos no és exactament el mateix que fer-los accessibles.

Necessitem una porta d’entrada clara. Un acompanyament que no sigui únicament sanitari, sinó també humà, pràctic i, quan calgui, burocràtic. Algú amb total empatia i experiència que pugui orientar una persona o una família perquè no hagi de descobrir sola quin és el següent pas.

Prevenir també és evitar que qui demana ajuda es perdi pel camí.

I aquí les entitats tenen un paper imprescindible.

Projecte Vida i l’Associació en Defensa del Jovent en Risc d’Andorra són exemples d’una xarxa que no pot quedar al marge de les polítiques públiques. Són espais d’acompanyament, sensibilització i prevenció que connecten amb realitats que moltes vegades són difícils d’explicar des de les institucions.

Perquè hi ha situacions en què qui acompanya també necessita ajuda.

Pensem en les addiccions. Quan una persona pateix una addicció, sovint també queda atrapat en el desconcert tot el seu entorn: la mare, el pare, la parella, els germans, els amics. Persones que potser fa mesos que observen canvis, però no saben identificar què està passant, com actuar, què poden fer i, sobretot, on poden acudir.

Acompanyar també necessita eines. I això també és prevenció.

Saber reconèixer els senyals d’alerta.
Saber quan demanar ajuda.
Saber com parlar amb un adolescent.
Saber què fer davant d’una addicció.
Saber com actuar davant d’una possible conducta suïcida.
I saber també com cuidar la persona que acompanya.

Aquí la comunicació pública té un paper enorme.

No només campanyes puntuals coincidint amb el 10 de setembre o el 10 d’octubre.

Comunicació durant tot l’any.

Clara. Entenedora. Pràctica i normalitzada.

No només dient «demana ajuda», sinó explicant on, com i quan.

Per això crec que el debat dels propers anys no hauria de ser només quants recursos tenim.

També hauria de ser:

Arribem a temps?

Quantes persones demanen ajuda abans d’arribar a una situació d’emergència?

Quant triguen a rebre-la?

Què passa després d’una temptativa?

Com s’acompanya la família?

Com es coordinen els serveis?

Com detectem abans les addiccions i el patiment emocional?

I com mesurem si les polítiques que estem posant en marxa estan aconseguint reduir el patiment i salvar vides?

Es tracta de no conformar-nos.

Andorra és un país petit. I això també pot ser una oportunitat. Una oportunitat per coordinar millor els serveis, per conèixer millor les necessitats de la ciutadania i per construir una xarxa en què la persona no hagi d’anar d’una porta a una altra buscant qui l’ajudi.

La salut mental no pot aparèixer a l’agenda només quan arriben unes dades preocupants.

La prevenció del suïcidi tampoc.

Ha de formar part de les polítiques públiques durant tot l’any.

Perquè prevenir no és només tenir un telèfon quan arriba l’emergència.

No és només intervenir quan ja hi ha una crisi.

No és només crear recursos.

Prevenir és detectar abans.
És escoltar abans.
És acompanyar abans.
És explicar abans.
És facilitar el camí abans.

I, sobretot,

és aconseguir que l’ajuda arribi abans que l’emergència.