El preu del treball… i el valor que no volem veure

Hi ha una incoherència social que fa temps que arrosseguem i que, sincerament, comença a ser difícil d’entendrEns sembla normal pagar 20 euros per una copa nocturna, 8 euros per un senzill cafè en algunes cafeteries de moda o una quantitat desorbitada per un rellotge de luxe. En aquests casos, el preu no es discuteix. S’accepta. I punt.

Ara bé, quan un professional —un lampista, un electricista, un netejador o un pintor — ens presenta el seu pressupost, automàticament s’activa el reflex de regatejar. Sempre ens sembla car. Sempre creiem que “potser es podria ajustar una mica”.

Per què?

La resposta és incòmoda, però bastant evident: durant dècades hem associat el treball manual a una suposada manca de formació i, per tant, a un menor valor.

Hem crescut amb la idea que qui no ha seguit un camí acadèmic llarg no pot —o no hauria de— cobrar bé per la seva feina.

I aquesta mirada, encara avui, continua pesant.

Tots els de la meva edat recordareu perfectament que qui estudiava formació professional era “el tonto”, el que no podia estudiar res més. Una etiqueta injusta que, malauradament, encara avui no ha desaparegut del tot.

El problema és que la realitat ja ha canviat. I molt.

El mercat actual no troba professionals qualificats en oficis. N’hi ha pocs. Molt pocs. I cada cop menys. I com sempre passa quan alguna cosa escasseja, el seu valor augmenta.

"Hem crescut amb la idea que qui no ha seguit un camí acadèmic llarg no pot —o no hauria de— cobrar bé per la seva feina."

Mentrestant, moltes de les professions que durant anys s’han presentat com a “segures” o “de futur” comencen a veure com la tecnologia i la intel·ligència artificial poden assumir part de les seves funcions, per no dir-ne la majoria.

La paradoxa és evident: allò que es considerava menor avui és imprescindible. I allò que es considerava superior, en molts casos, ha passat a ser vulnerable o prescindible.

Però encara hi ha un altre factor que ha contribuït a aquesta situació: el relat que s’ha venut als joves.

Des de fa anys, especialment a través de les xarxes socials, s’ha instal·lat la idea que es pot guanyar molt bé la vida des d’un ordinador, amb poc esforç i resultats ràpids. Cursos, fórmules màgiques, ingressos passius… una narrativa seductora, però sovint molt allunyada de la realitat.

El resultat és clar: menys joves disposats a aprendre un ofici, menys relleu generacional i, en conseqüència, més escassetat.

I amb tot això, encara hi ha qui es pregunta per què cobren el que cobren.

Potser el problema no és el que cobren. Potser el problema és que durant massa temps no hem sabut —o no hem volgut— valorar el que fan.

Perquè quan un professional entra a casa nostra no està venent minuts. Està venent solucions. Està venent experiència. Està venent responsabilitat. I, sobretot, està venent tranquil·litat.

I la tranquil·litat, ens agradi o no, té un preu.

Sense cap ànim de revenja —més aviat amb una certa sensació que les coses tornen al seu lloc— potser ja era hora que el mercat posés una mica d’ordre a tot plegat.