Fer cultura també és fer ciutat.
Crec que una parròquia com Escaldes-Engordany ha de tenir ambició per generar espais de debat, de coneixement i de reflexió. Per això considero positiva la iniciativa del Comú d’impulsar un cicle com el “360º”.
Però governar també és preguntar-se, de tant en tant, si allò que fem funciona, a qui arriba i què aconseguim amb els recursos que hi destinem. I és des d’aquesta perspectiva, i no des de la voluntat de qüestionar la cultura o les persones que han participat en el cicle, que vaig voler demanar informació sobre el “360º”.
La resposta que he rebut del Comú permet conèixer algunes dades. El cicle ha comptat amb cinc conferències i el cost total informat és de 23.789,80 euros, IGI inclòs. El servei es va contractar directament i el Comú explica que aquesta fórmula es va emparar en l’article 30.1.f de la Llei de contractació pública, atenent, segons la seva resposta, la trajectòria professional de l’adjudicatari i el prestigi dels professionals participants.
Però hi ha una dada que em va interessar especialment: l’assistència.
En la meva sol·licitud també vaig demanar les dades d’assistència a les diferents conferències. La resposta del Comú és clara: “l’objectiu del Comú amb aquest cicle no és assolir una xifra determinada d’assistència”, sinó oferir un espai de reflexió i debat al voltant de temes d’actualitat i d’interès social, cultural, científic i humanístic, amb la participació de professionals i personalitats de reconegut prestigi.
Una activitat cultural no ha de tenir necessàriament com a objectiu omplir una sala. El valor d’una conferència no es pot reduir al nombre de persones que hi assisteixen.
Entenc perfectament aquesta resposta. Una activitat cultural no ha de tenir necessàriament com a objectiu omplir una sala. El valor d’una conferència no es pot reduir al nombre de persones que hi assisteixen.
Ara bé, si l’assistència no és l’indicador que determina l’èxit del programa, crec que és legítim fer-nos una altra pregunta: “com mesurem l’impacte d’un cicle com aquest?”
Durant el desenvolupament del “360º” es va passar de la sala d’actes a la biblioteca i, en algunes sessions, l’assistència va ser reduïda. No crec que aquesta dada serveixi per desqualificar el projecte. Però sí que crec que forma part de la informació que ens pot ajudar a valorar-lo.
Quantes persones hi han participat? A quin públic s’ha arribat? Com s’ha fet arribar l’activitat a la ciutadania? Quina valoració n’han fet els assistents? Què ha funcionat i què es podria millorar?
No tenir un objectiu quantitatiu d’assistència no hauria de significar no tenir cap mecanisme per avaluar l’impacte.
I aquí apareix també la qüestió dels recursos públics.
Gairebé 24.000 euros no són una xifra menor per a una activitat comunal. I aquesta és, a més, només la xifra corresponent al servei contractat. El mateix Comú explica que, en tractar-se d’una activitat impulsada directament per la corporació, també va posar a disposició del cicle la sala d’actes i la biblioteca comunal i hi va aportar recursos humans propis, tant pel que fa al personal de sala com a les tasques de comunicació i difusió.
Això no significa que aquesta despesa sigui excessiva ni que el projecte no tingui valor. Però sí que ens permet entendre que, quan parlem de recursos públics, no només hem de mirar l’import d’una factura. També és raonable preguntar-nos quins recursos públics, econòmics i humans es mobilitzen per fer possible una activitat i quin objectiu volem assolir amb tot aquest esforç.
Conèixer el cost complet d’una activitat no és posar-li un preu a la cultura; és disposar de la informació necessària per poder valorar les polítiques públiques que impulsem. Per aquest motiu també he demanat poder consultar la documentació de l’expedient per poder conèixer els arguments i els documents que han sustentat la decisió.
Crec que aquesta és una manera normal d’exercir la responsabilitat de control que correspon a qualsevol conseller de Comú.
I crec que aquesta reflexió va molt més enllà del “360º”.
Qualsevol administració hauria de preguntar-se periòdicament si les polítiques que impulsa arriben a la ciutadania, si compleixen els objectius previstos i si els recursos que s’hi destinen s’utilitzen de la manera més adequada per assolir-los. Avaluar no significa renunciar a fer. Significa voler fer-ho millor.
Com a conseller de Comú, entenc que una de les meves responsabilitats és preguntar. Preguntar quant costa, per què es fa d’una determinada manera, quin és l’objectiu i quin resultat s’ha obtingut.
Preguntar no és estar en contra. Fiscalitzar no significa desqualificar. I demanar transparència no hauria de ser interpretat com un atac.
Al contrari: és una manera d’enfortir les institucions i la confiança dels ciutadans.
Perquè els recursos públics són de tots.
I preguntar què en fem, com els utilitzem i quin retorn obtenim.
És, simplement, fer la nostra feina.