Fa uns dies el nou administrador de la NASA, Jared Isaacman, va declarar durant una audiència del Senat dels Estats-Units que volia restaurar Plutó al seu estatus de planeta. Segons el màxim directiu de l’Agència espacial dels Estats-Units, nomenat per Donald Trump, la NASA estaria preparant una sèrie d’articles per fer reconsiderar la posició de la comunitat científica i de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) sobre l’estatus com a planeta de Plutó, que fins al 2006 era l’únic planeta descobert per un nord-americà, Clyde Tombaugh.
No és una posició nova als EUA ni per la NASA, Alan Stern. Investigador principal de la sonda New Horizons que va visitar Plutó el 2015, ja ha declarat diverses vegades que la decisió de l’IAU va ser errada i que únicament un 5% dels astrònoms havien votat a favor del canvi. Els polítics també han anat ficant cullerada aquests darrers anys. Una resolució presentada a l'Assemblea Estatal de Califòrnia va qualificar la decisió de la IAU d'"heretgia científica". La Cambra de Representants de Nou Mèxic va aprovar una resolució en honor de Clyde Tombaugh, resident de llarga data d'aquest estat, que declarava que Plutó sempre es consideraria un planeta mentre estigués als cels de Nou Mèxic i que el 13 de març de 2007 era el Dia del Planeta Plutó. El Senat d'Illinois va aprovar una resolució similar el 2009 sobre la base que Tombaugh va néixer a Illinois. La resolució afirmava que Plutó havia estat "injustament degradat a planeta 'nan'" per la IAU. L'abril de 2024, Arizona també va aprovar una llei que nomenava Plutó com a planeta oficial de l'estat.
Però perquè ara es torna a voler pressionar a favor de reconsiderar Plutó un planeta? Doncs perquè en menys de 4 anys, se celebrarà els 100 anys del seu descobriment. Com va anar tot plegat? Remuntem-nos al 1930...
Clyde Tombaugh feia gairebé un any que treballava a l’Observatori Lowell d’Arizona. Vesto Melvin Slipher, director de l’observatori, l’havia contractat per reiniciar la cerca del Planeta X, la gran dèria del fundador de l’observatori Percival Lowell, mort el 1916 d’un vessament cerebral. Després de més de 10 anys de batalles legals amb la vídua de Lowell, l’observatori podia tornar a funcionar i seguir amb la missió encomanada en el moment de la seva fundació. Tombaugh era un jove granger de Kansas, de 24 anys, que no tenia formació acadèmica en astronomia, però sí molta traça en el dibuix i molta afició per l’observació del cel. Els seus dibuixos de Mart i Júpiter havien impressionat a Slipher que no va dubtar a contractar-lo en veure-li potencial i sobretot passió.
El 18 de febrer de 1930, com feia regularment, Tombaugh va agafar les plaques fotogràfiques de la mateixa zona del cel, dins de la constel·lació de Gemini, que havia fet el 23 i 29 de gener amb el telescopi de 33 cm, i les va posar en el comparador de parpelleig. Era una tasca molt rutinària, ja l’havia fet centenars de vegades i hi havia observat més de 2 milions d’estels, buscant un objecte que entre les dues fotografies, fetes a pocs dies dinterval, s’hagués mogut a diferència dels estels que apareixien fixes. I aquest cop, després de gairebé 1 any sense cap resultat, allí va aparèixer, un puntet lluminós es movia d’una placa a l’altre. Ràpidament, Tombaugh va anar a buscar una altra imatge del 21 de gener, i també allí apareixia confirmant la realitat del moviment.
En plena eufòria, Tombaugh es va dirigir corren cap al despatx de Slipher. En obrir la porta, li etzibà un «Doctor Slipher, he trobat el seu planeta X!» que va fer saltar de la seva cadira al tranquil director. L’objecte es trobava sols a 6 graus de distància d’una de les zones que Lowell havia calculat, 30 anys abans, en què s’havia de trobar el planeta X. Les nits següents Slipher i Tombaugh van seguir la trajectòria de l’objecte i descartar definitivament que es tractés d’un asteroide o d’un cometa. Finalment, el 13 de març del 1930 van telegrafiar al Harvard College Observatory, responsable d’emetre els butlletins informant de totes les descobertes astronòmiques importants, perquè fes pública la troballa del nou planeta.
La notícia del descobriment va copar els titulars dels diaris arreu del món, i Tombaugh va esdevenir una celebritat de la nit al dia. L’Observatori Lowell va estar inundat de suggestions de noms, i finalment es va imposar el nom de Plutó, suggerit per una jove britànica d’11 anys anomenada Venetia Burney, que recorda per inicials al promotor de la cerca, Percival Lowell i mantenia la tradició de posar noms provinents de la mitologia romana als planetes. Però ràpidament, l’entusiasme de la descoberta va tornar a deixar pas a la freda rigorositat de la ciència. Les primeres anàlisis de les observacions de Plutó van començar a posar en dubte que es tractés del planeta X de Lowell. Molt menys brillant que previst, era o molt petit o molt fosc. Els estudis subseqüents i sobretot els de Gerard Kuiper el 1949 van acabar de determinar que Plutó era com a molt un petit planeta similar a Mercuri. El descobriment el 1978 de Charon, el més gran dels satèl·lits de Plutó, va crear encara més dubtes. De cop, Plutó esdevenia molt més petit que Mercuri, però també més petit que la Lluna i els grans satèl·lits de Júpiter, Saturn o fins i tot Neptú. A més, Charon sent gairebé tan gran com Plutó, fa que no giri al seu voltant, però que més aviat tots dos giren al voltant d’un punt situat a mig camí entre els dos objectes.
A partir del 1992, l’arribada dels grans telescopis terrestres i els detectors CCD van permetre identificar cada cop més objectes en la zona on se situa Plutó, anomenada cinturó de Kuiper. El 2005, es va descobrir Eris, un objecte de talla similar a Plutó i sensiblement més massiu. La multiplicació d’aquests objectes va portar finalment la Unió Astronòmica Internacional a sotmetre a la seva assemblea general del 2006 redefinir el que era un planeta.
Es van posar 3 condicions indispensables:
1- Un planeta ha d’orbitar al voltant del Sol: Plutó compleix tot i que la seva òrbita està inclinada de 17º sobre l’eclíptica (el pla on orbiten la resta de planetes). Aquesta inclinació fa que es creua amb l’òrbita de Neptú i per exemple, entre 1979 i 1999, Plutó era més a prop del Sol que Neptú.
2- Un planeta ha d’estar en equilibri hidroestàtic i doncs ha de ser esfèric: Amb aquest punt Plutó també compleix, ja que s’ha mesurat que és esfèric al 99%.
3- Un planeta ha d’haver netejat el veïnat de la seva òrbita d’altres objectes: Aquí Plutó no compleix de cap de les maneres, ja que al seu voltant hi ha Charon, 4 altres satèl·lits, a més de dotzenes d’altres petits asteroides que sumen gairebé 200 vegades més massa que el mateix Plutó.
Així doncs, 66 anys després de ser descobert, el 24 d’agost de 2006, Plutó passava de ser el darrer dels planetes del sistema solar a ser el primer dels planetes nans, una nova categoria creada a l’ocasió i en la qual es troben una desena d’objectes similars més, anomenats plutoides. La visita de la New Horizons el 2015 ens va oferir les millors imatges mai obtingudes de Plutó. A la seva superfície, recoberta de nitrogen gelat amb traces de metà i monòxid de carboni sòlids a una temperatura de -233 ºC, s’hi veuen accidents geogràfics notables, com ara Tombaugh Regio, una regió clara amb una silueta que recorda un cor. Però també va obrir interrogants sobre la presència d’un oceà d’aigua líquida a 100 km sota la seva superfície que alimentaria un sistema de crio-volcans de gel.
Plutó és un món fascinant i divers, fantàsticament acolorit amb tons que van del negre al taronja passant pel blanc. Però si la IAU no canvia la seva definició de planeta, cosa que ja es va refusar el 2009, per molta pressió que facin des dels Estats-Units, no podrà tornar a situar-se en el podi planetari. Això no treu el mèrit a l’extraordinari descobriment de Tombaugh, fet amb un telescopi molt modest. Els americans haurien d’estar orgullosos que el seu descobriment ens ha permès avançar decisivament en el coneixement del nostre sistema solar, de com està configurat, i que aquest seguirà sent un objecte d’intens interès astronòmic en el futur, per totes les claus que ens pot desvetllar sobre l’espai que es troba més enllà de Neptú.