Aquesta setmana passada ens hem assabentat d’una de les primeres grans descobertes científiques de l’Observatori Vera Rubin. Ha sigut tota una sorpresa, ja que no ha arribat dels confins de l’Univers, sinó que ha aparegut molt més a prop, dins del nostre propi sistema solar. L’objecte descobert ha rebut la designació provisional de 2026 ED138 i podria acabar convertint-se en un dels candidats més sòlids a incorporar-se a la reduïda família dels planetes nans. Situat més enllà de l’òrbita de Plutó, és també un dels objectes més grans i brillants identificats recentment en aquesta regió del sistema solar.
Les estimacions actuals situen el seu diàmetre entre aproximadament 600 i 1.500 quilòmetres, una forquilla molt àmplia que reflecteix les incerteses encara existents sobre les seves característiques físiques. Caldran moltes observacions addicionals per determinar-ne la mida amb més precisió. Però sigui quina sigui la xifra definitiva, els investigadors coincideixen que es tracta d’un dels objectes més rellevants descoberts al cinturó de Kuiper, aquesta zona del sistema solar situada més enllà de l’òrbita de Neptú, durant els darrers anys.
Si futures observacions confirmen les expectatives actuals, 2026 ED138 podria acabar incorporant-se a una categoria sorprenentment reduïda. Actualment, només cinc cossos tenen reconeguda oficialment la condició de planeta nan: Ceres, situat al cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter, i Plutó, Eris, Haumea i Makemake, tots ells als dominis més externs del sistema solar. Els astrònoms, però, fa temps que sospiten que aquesta llista representa només una petita part de la realitat. Existeixen desenes de candidats i probablement molts més objectes pendents de classificació. El problema és que determinar si un cos compleix els requisits exigits per la Unió Astronòmica Internacional requereix anys d’observacions i d’anàlisi.
La comparació inevitable és amb Plutó. Amb 2.377 quilòmetres de diàmetre, continua sent considerablement més gran que les dimensions estimades per a 2026 ED138. Tot i així, el nou objecte se situaria entre els grans cossos transneptunians coneguts i podria reunir les condicions necessàries perquè la seva pròpia gravetat li hagi donat una forma aproximadament esfèrica, un dels criteris fonamentals per ser considerat un planeta nan.
Completa una volta al Sol en poc més de 280 anys i segueix una trajectòria relativament poc excèntrica per als estàndards dels grans objectes transneptunians. La seva òrbita presenta una inclinació d’uns 24,4 graus respecte del pla de l’eclíptica, el mateix pla en què orbiten els principals planetes del sistema solar.
També resulta interessant la seva òrbita. Les dades publicades indiquen que es troba a una distància mitjana d’unes 43 unitats astronòmiques del Sol, és a dir, 43 vegades la distància que separa la Terra del nostre estel. Completa una volta al Sol en poc més de 280 anys i segueix una trajectòria relativament poc excèntrica per als estàndards dels grans objectes transneptunians. La seva òrbita presenta una inclinació d’uns 24,4 graus respecte del pla de l’eclíptica, el mateix pla en què orbiten els principals planetes del sistema solar. Aquestes característiques orbitals encaixen amb les dels anomenats objectes clàssics "calents" del cinturó de Kuiper, una població de cossos que els models actuals associen a les alteracions gravitacionals provocades per la migració primerenca de Neptú durant la formació del sistema solar. De fet, l’òrbita de 2026 ED138 se situa prop de la ressonància 12:7 amb Neptú, una configuració que comparteix amb el planeta nan Haumea, tot i que ja queda clar que no són membres de la mateixa família.
Però per copsar la importància de la descoberta, també cal entendre la manera com es va produir. L’autor de la troballa ha sigut l’astrofísic Matthew Holman, del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics. Analitzant les primeres dades científiques recollides pel Rubin durant el 2026, Holman va identificar, gràcies a un codi de cerca desenvolupat per ell i el seu col·lega Kevin Napier, un objecte en moviment que no coincidia amb cap dels catalogats fins ara. El codi és capaç d’analitzar milers de milions de deteccions registrades pel telescopi i identificar objectes que es desplacen lentament entre observacions separades per dies o setmanes. És una feina que fins fa relativament poc hauria estat pràcticament impossible si no fos per la manera com el Rubin observa el cel.
Cada nit, el telescopi de 8,4 m de diàmetre del Rubin enregistra una quantitat d’informació difícil d’imaginar. La seva càmera, la més gran mai construïda, observa milions de fonts de llum agafant una imatge diferent cada 5 minuts. Estrelles, galàxies, asteroides, cometes i tota mena de fenòmens astronòmics apareixen simultàniament en cada imatge i en 3 dies completa un mosaic d’imatges de tot el cel visible des de Cerro Pachón. Entre aquella multitud, el codi va permetre començar a dibuixar una trajectòria coherent que no corresponia a cap cos conegut. La brillantor de l’objecte i la seva velocitat van fer pensar als investigadors que podien trobar-se davant d’alguna cosa poc habitual.
Per estar segur de la seva descoberta, Holman va començar a revisar observacions anteriors i va comprovar que també apareixia en imatges obtingudes pel mateix Rubin mesos abans. En concret, amb el seu col·lega Marco Juric, de la Universitat de Washington, van trobar 20 aparicions de l’objecte entre el 4 de març i l’11 de juliol d’aquest any. També van arribar a localitzar-lo en observacions d’arxiu preses amb la Dark Energy Camera. Algunes d’aquestes imatges es remunten al 2016. Ampliant la cerca han anat trobant en imatges obtingudes per diversos telescopis de l’hemisferi sud que es remunten fins al 1937, és a dir gairebé 90 anys enrere. Això fa de 2026 ED138 l’objecte transneptunià amb l’arc d’observacions més gran, a part de Plutó, cobrint el 31% de la seva òrbita al voltant del Sol.
Com es pot explicar que aquest candidat a planeta nan ha evadit la detecció-descoberta durant tant de temps? Doncs perquè l’objecte es troba en una de les zones més complicades del cel per detectar cossos d’aquest tipus. Situat molt al sud i a prop del pla de la Via Làctia, apareix envoltat per una multitud de milers de milions d’estrelles que poblen aquesta regió de l’espai, la més densa del nostre cel. En aquestes condicions, distingir un objecte que es desplaça lentament respecte del fons estel·lar és especialment complex.
L’Observatori Vera Rubin ha estat construït precisament per afrontar aquest repte. Més enllà de la mida del telescopi o de la resolució de la seva càmera, la seva gran aportació és la capacitat d’observar repetidament grans regions del cel i comparar sistemàticament totes aquestes observacions. La identificació de 2026 ED138 és una de les primeres demostracions pràctiques del potencial científic del Rubin en aquest tipus de descobriments. I probablement no serà l’última.
El sistema solar exterior continua sent una de les grans fronteres de l’astronomia planetària. La reclassificació de Plutó com a planeta nan, l’any 2006, va contribuir a posar de manifest una realitat que les descobertes posteriors han confirmat: més enllà de Neptú hi ha un món molt més ric i complex del que s’havia imaginat durant bona part del segle XX. Aquella regió continua amagant molts misteris.
Quants objectes comparables a 2026 ED138 queden encara per localitzar? Quants continuen amagats en zones especialment difícils d’observar? Què revelaran les dades del Rubin d’aquí a cinc o deu anys?
La descoberta no respon ara a aquests interrogants, però confirma una sospita que els astrònoms mantenen des de fa temps i és que el sistema solar exterior continua estant molt menys explorat del que sovint imaginem. També és una demostració del potencial del Rubin. Si les primeres dades científiques de l’observatori ja han permès identificar un objecte d’aquestes característiques en una de les zones més complexes del cel, és raonable pensar que la llista de descobertes tot just acaba de començar.
En el cas de 2026 ED138, al final la sorpresa no és només l’objecte en si. També ho és el fet que hagués estat observat durant anys sense que ningú n’hagués reconegut la importància. La història serveix per recordar que, de vegades, els grans descobriments no consisteixen a mirar més lluny, sinó a entendre millor allò que ja tenim al davant.