Hi ha quelcom profundament contradictori en l'Andorra actual. Som un país que ha aconseguit nivells de benestar importants en un període relativament curt (2-3 generacions… potser massa curt) i una posició econòmica envejable respecte al passat, però en el qual resulta cada vegada més difícil per a molts joves i residents accedir a les condicions materials que van fer possible el progrés de les generacions anteriors: un habitatge digne, estabilitat econòmica i laboral, capacitat d'estalvi i l'expectativa d'una vida millor.
No és que a Andorra ens faltin fortaleses. Tenim un entorn natural privilegiat, part del capital humà qualificat, infraestructures capdavanteres i un marc d'obertura internacional consolidat. Però una cosa és reconèixer aquestes fortaleses i una altra ben diferent és confondre-les amb la resolució dels nostres problemes estructurals. El risc actual és confondre l'estabilitat conjuntural del sistema amb el seu bon funcionament a llarg termini, conformant-nos a administrar un equilibri que ofereix seguretat als qui ja han consolidat la seva posició, mentre les noves generacions i els residents troben barreres creixents.
Davant d'un nou període electoral al Consell General, cal assumir amb claredat que el model capitalista i neoliberal de creixement quantitatiu aplicat fins ara s'ha exhaurit.
Davant d'un nou període electoral al Consell General, cal assumir amb claredat que el model capitalista i neoliberal de creixement quantitatiu aplicat fins ara s'ha exhaurit. El PIB s'ha mostrat com una mètrica obsoleta i que no aporta felicitat: mesura el volum de les transaccions econòmiques, sempre sumant, però ignora la destrucció del capital natural i l'empobriment social real que hauria de restar. Per exemple, un vulgar accident de tràfic genera factures i economia (ambulància, serveis hospitalaris, taller de reparació, etc.) però no resta el capital humà que es pot haver perdut (persones que generaven un valor econòmic i/o social, la inversió amb estudis dels fills perduts, el cost de l’assistència psíquica de la família, i un llarg etcètera). Avui, continuar defensant el creixement econòmic cec xoca frontalment amb els límits planetaris físics als quals hem arribat —des de la disponibilitat d'energies fòssils i de minerals fins a la capacitat de càrrega hídrica i territorial de les nostres valls. Per què no adoptem un híbrid entre un PIB reformat i un índex de felicitat com utilitzen Nova Zelanda, Irlanda, EAU o Costa Rica seguint la resolució 65/309 de les Nacions Unides?
Fa poc més de seixanta anys, Andorra era un país pobre i d'economia de subsistència. Avui gaudeix d'una riquesa acumulada que li permet afrontar models de desenvolupament molt més ambiciosos i respectuosos, fugint de la temptació de convertir-se en un simple parc d'atraccions per al turisme massificat. Tota acció de curt termini que promet un creixement basat en la inèrcia del totxo i la massificació es tradueix, paradoxalment, en un empobriment directe i proporcional de la majoria dels residents, a causa de la manca crònica d'una redistribució equitativa de la riquesa generada i de l’exhauriment dels recursos naturals. Valgui la dita “pa per avui, gana per a demà”, potser no per a tothom però sí per la gran majoria.
Per abordar l'Andorra de 2045 o 2050, necessitem recuperar una eina que ha desaparegut del debat públic sota decrets i mesures de curt termini: les reformes estructurals integrals.
Cinc principis rectors que han de condicionar qualsevol reforma
1. Límit del poder polític i institucions independents: El poder polític ha d'estar sotmès a límits estrictes, separació de poders reals i transparència administrativa, garantint la seguretat jurídica de tota la ciutadania. Caldria repensar la nostra constitució i enfocar-la cap a un sistema de democràcia directa basada en la consulta popular (referèndums obligats amb una iniciativa que reculli 1000 signatures, proporció en base al sistema suís, pioner en el sistema a Europa i envejable pel seu bon funcionament).
2. Superació del PIB i centralitat del benestar real: El progrés s'ha de mesurar pel benestar de les persones, els salaris reals (descomptada la inflació), la cohesió social i l'accés a l'habitatge d’entre altres necessitats socials bàsiques com l’alimentació, la sanitat i l’educació, i no per la simple acumulació de volum econòmic i consum de recursos. Qui vol ser el més ric del cementiri?
3. Sostenibilitat intergeneracional i límits planetaris: Les decisions públiques han de respondre davant dels qui encara no voten o tot just comencen la seva vida adulta, subordinant l'economia a la capacitat de càrrega ecològica del país. On són aquells estudis de càrrega mediambientals dels que tant s’ha parlat i les seves afectacions als POUPs ?
4. Corresponsabilitat territorial i administrativa: Descentralitzar o organitzar l'administració (Govern i comuns) no ha de significar multiplicar duplicitats sense control, sinó vincular clarament les decisions de despesa a la responsabilitat fiscal i la transparència. No apostàvem per un país digital?!?
5. Prosperitat basada en la productivitat i la col·laboració: L'Estat ha de fixar bones regles i corregir errades de mercat sense sufocar la iniciativa privada, orientant el teixit productiu cap a l'alt valor afegit i la cooperació a llarg termini. Algú encara no ha entès que el sector públic no és qui genera riquesa?
Eixos d'actuació i reformes prioritàries
I. Independència institucional, simplificació i bon govern
-
Digitalització i transformació de l'Administració: Aprofitar les eines tecnològiques avançades (com la intel·ligència artificial) per redissenyar i automatitzar els processos administratius, reduint dràsticament la burocràcia i els temps de tramitació entre Govern i Comuns. Caldria aprofitar el fet que la generació dels baby boomers està arribant a l’edat de jubilació i, en lloc de substituir-los automàticament per altres funcionaris més joves, aplicar tècniques d’optimització per reduir llur impacte en el còmput total de la població activa, però la mala praxi del compte de vots (el bots encara no voten…) ho permetrà?
-
Transparència i control de la corrupció: Reforçar els mecanismes de traçabilitat en la contractació pública per entitats independents, el control de subvencions i la regulació transparent dels grups d'interès per protegir la integritat de les institucions andorranes. I em permeto afegir: responsabilitat política penal.
II. Un model territorial, demogràfic i de benestar sostenible
-
Reforma integral del mercat de l'habitatge: Abandonar les solucions purament conjunturals i actuar sobre tota la cadena de producció residencial. Cal planificar d'acord amb la capacitat de càrrega, mobilitzar el parc de pisos buits, incentivar la rehabilitació i ampliar el parc de lloguer assequible mitjançant col·laboració pública-privada estable i en benefici de tots, no d’uns privilegiats.
-
Sostenibilitat intergeneracional del sistema social i de pensions: Adaptar amb valentia política els mecanismes de protecció social i previsiblement el model de pensions a la realitat demogràfica i a l'allargament de l'esperança de vida, garantint l'equilibri financer a llarg termini sense carregar el cost a les generacions futures.
-
Gestió demogràfica i laboral planificada: Vincular l'arribada de fluxos laborals i la política d'immigració a la productivitat, la capacitat d'absorció dels serveis públics (sanitat, educació) i la disponibilitat real d'habitatge, evitant la saturació del model.
III. Una economia d'alt valor afegit i productivitat
-
Foment de la diversificació i la innovació: Estimular sectors econòmics basats en el coneixement, la tecnologia verda i la salut, reduint la dependència del monocultiu turístic extensiu i de la construcció massiva.
-
Flexibilització laboral i retenció de talent: Modernitzar el marc de formació professional i universitària, alineant-lo amb les demandes d'una economia postcreixement que prioritzi la qualitat per hora treballada per davant de la simple acumulació de factors.
IV. Infraestructures estratègiques, aigua i energia
-
Transició energètica i gestió hídrica: Ampliar i modernitzar les xarxes elèctriques, fomentar l'autoconsum i establir una gestió rigorosa i sostenible dels recursos hídrics i mediambientals, incorporant els riscos climàtics a la planificació urbanística.
-
Avaluació rigorosa de la inversió pública: Sotmetre les grans inversions en infraestructures i mobilitat a estrictes anàlisis de cost-benefici i viabilitat a llarg termini, prioritzant la conservació de l'existent per sobre de l'expansió innecessària. Proposta: per crear i desplegar les grans inversions i que es puguin valorar els resultats, és necessari que els mandats polítics s’ampliïn fins a deu anys (sí, el que heu sentit), però sense opció a tornar-se a presentar sota cap color polític i, durant aquest temps, amb dos períodes de validació popular (a.k.a. vot de confiança) segons el programa polític presentat (prou promeses!), un al cap de quatre anys (1/3) i l’altre a set anys (2/3).
Conclusió
L'Andorra de 2050 dependrà directament de les decisions valentes que s'adoptin durant aquests anys. Cada any que es retarda una reforma estructural en matèria d'habitatge, progrés social o límits ecològics té conseqüències directes sobre el futur de qui comença la seva vida adulta. El país disposa de la riquesa acumulada, part del talent i les capacitats suficients per afrontar un model de desenvolupament basat en la col·laboració, la sostenibilitat i el benestar real. El que cal és superar la inèrcia del curt termini i assumir el cost polític d'una transformació profunda de país o Andorra tindrà un futur molt compromès.