Acabo de tornar de la Biennal de Venècia i tinc la sensació que aquest any hi he trobat més política que art.
Pot semblar una afirmació provocadora, però qualsevol persona que hagi passejat aquests dies pels Giardini, l’Arsenale o els nombrosos espais col·laterals repartits per tota la ciutat probablement entendrà què vull dir. Rússia, Israel, Gaza, Palestina, Ucraïna, Iran, censura, protestes, manifestacions, cartes obertes, dimissions i posicionaments públics han ocupat converses, titulars i debats gairebé tant com les pròpies obres exposades.
La mort prematura de Koyo Kouoh, la primera dona africana escollida per dirigir la Biennal, quan faltava poc més d’un any per a la seva inauguració, va marcar inevitablement aquesta edició. A això s’hi va afegir la dimissió del jurat internacional abans de l’obertura oficial, un fet excepcional que va acabar convertint una exposició d’art contemporani en un dels grans escenaris de debat polític i cultural del moment.
I, tanmateix, potser no hauria de sorprendre’ns. La Biennal de Venècia mai no ha estat només una exposició d’art. Ha estat, sobretot, una exposició de països.
Des de la seva creació, els pavellons nacionals han convertit la Biennal en una mena de mapa cultural del món. Hi trobem artistes, evidentment. Però també hi trobem diplomàcia, projecció internacional, construcció de relat i estratègies de país.
En diferents edicions hem vist com alguns estats han optat per presentar artistes d’altres nacionalitats. Respecto plenament aquestes decisions, però personalment penso que es perd una oportunitat valuosa quan l’objectiu és explicar una cultura i una identitat pròpia.
De fet, aquest any ha quedat demostrada una paradoxa especialment interessant. Fa temps que alguns sectors del món de l’art consideren que el model dels pavellons nacionals és una estructura antiquada, hereva d’una geografia política del segle XIX. Però les polèmiques que han envoltat Rússia, Israel o Palestina demostren exactament el contrari. Si els pavellons fossin irrellevants, ningú no protestaria davant d’ells. Si fossin simples contenidors artístics, no generarien debats diplomàtics. La realitat és que continuen representant alguna cosa molt més gran que les obres que acullen. Continuen representant països.
Durant cinc dies vaig recórrer la Biennal amb la Neus, companya inseparable de viatge, de converses i de descobertes. I mentre caminàvem pels Giardini, travessàvem l’Arsenale o ens perdíem per palaus, esglésies, fundacions i espais amagats de Venècia que acullen els anomenats Collateral Events, una idea em tornava una vegada i una altra al cap.
Quin paper hi juguen els petits estats?
Quan pensem en la Biennal acostumem a mirar cap a França, Alemanya, els Estats Units, el Regne Unit, el Japó o Itàlia. És normal. Són països que disposen de pavellons permanents, grans estructures culturals i estratègies construïdes durant dècades. Però hi ha una altra Biennal menys visible. La dels països que han de reinventar la seva presència cada vegada que decideixen participar-hi. Alguns hi són pràcticament sempre. Luxemburg, Malta, Islàndia o Mònaco han desenvolupat models estables. Altres hi apareixen de manera més puntual. Alguns encara no hi han estat mai. I molts d’ells acaben ocupant espais repartits per tota la ciutat, lluny dels recorreguts més transitats dels Giardini o de l’Arsenale. Curiosament, aquesta dispersió és també una de les grans riqueses de la Biennal. Algunes de les descobertes més interessants es troben precisament fora dels circuits principals. Però també evidencia una realitat: la visibilitat continua estant profundament condicionada per l’espai, la permanència i la capacitat d’inversió de cada país.
Passejant pels Giardini sempre m’agrada aturar-me davant del Pavelló Nòrdic. No tant per les exposicions que hi trobo com per la idea que representa. Noruega, Suècia i Finlàndia van entendre fa dècades que hi havia projectes que adquirien més força quan es construïen conjuntament. Van decidir compartir espai, recursos i projecció internacional sense renunciar a les seves identitats. Van entendre que compartir no significava perdre personalitat sinó reforçar-la. I és aquí on crec que els petits estats europeus tenen una oportunitat extraordinària encara pendent d’explorar.
Una de les conseqüències més curioses d’aquesta Biennal ha estat, després de la dimissió del jurat, que els visitants hem d’acabar assumint un protagonisme inesperat. Només arribar a casa vaig rebre la invitació per participar en la votació popular dels premis i, després de pensar-hi una estona, vaig votar el pavelló de l’Índia. El seu títol ja era tota una declaració d’intencions: ‘Geographies of Distance: Remembering Home’. A través de quatre artistes, el pavelló reflexionava sobre la memòria, l’arrelament, les migracions i la idea de llar. Recordo especialment una gran estructura de terra esquerdada que ocupa l’espai central de l’exposició. Una imatge simple però poderosa que parla alhora de fragilitat, territori i pertinença. Una altra de les peces reconstrueix una casa desapareguda mitjançant fils suspesos a l’espai, convertint el record en arquitectura i la memòria en matèria visible. El que més em va interessar va ser la coherència del conjunt. No intenta semblar-se a ningú. No persegueix cap tendència internacional. Explica una realitat pròpia amb un llenguatge propi. A més, hi havia un element que em va semblar especialment rellevant: l’aposta per artistes nacionals.
Pot semblar una qüestió menor, però crec que és fonamental quan un pavelló pretén actuar com a expressió cultural d’un país. En diferents edicions hem vist com alguns estats han optat per presentar artistes d’altres nacionalitats. Respecto plenament aquestes decisions, però personalment penso que es perd una oportunitat valuosa quan l’objectiu és explicar una cultura i una identitat pròpia. Precisament per això vaig valorar la coherència del pavelló indi: perquè explicava l’Índia des de veus índies.
Potser aquí hi ha una de les grans lliçons de la Biennal: la rellevància cultural no depèn tant de la mida o dels recursos com de la capacitat de construir una veu pròpia i reconeixible. Fa dècades que els petits estats europeus cooperen en l’àmbit esportiu a través dels Jocs dels Petits Estats d’Europa. Ningú no qüestiona avui aquest model. Ha demostrat que la cooperació entre països de dimensions reduïdes pot generar una visibilitat i una projecció impossibles d’assolir individualment.
Per què no aplicar una lògica similar en l’àmbit cultural? Per què no imaginar un gran pavelló dels petits estats europeus a la Biennal de Venècia? No una solució de compromís. No una fórmula per reduir costos. No una suma de limitacions. Sinó una plataforma cultural de primer nivell capaç de convertir una realitat compartida en una fortalesa col·lectiva. La història demostra que els petits estats rarament fracassen per manca de talent. Sovint el problema és la dificultat de construir ambicions compartides capaces de transcendir les fronteres de cadascun.
Durant la visita vaig veure també una de les imatges que probablement recordaré durant molt temps. Un artista xinès va escampar discretament grans d’arròs d’or pels Giardini perquè els visitants els descobrissin. Va ser una obra mínima, silenciosa i poètica enmig del soroll polític que envoltava tota la Biennal. Potser els petits estats europeus s’assemblen una mica a aquells grans d’arròs d’or. No acostumen a ocupar els titulars. No acostumen a dominar els debats. Però quan apareixen, sovint tenen molt més valor del que sembla a primera vista.
Potser la força dels petits estats no consisteix a trobar un lloc a Venècia. Potser consisteix a construir-ne un de nou. Després de caminar durant dies per una Biennal marcada per la política, les guerres, les identitats i les fronteres, torno convençut d’una cosa: els petits estats europeus no necessiten ser més grans. Necessiten començar a pensar en gran.
Potser llavors apareixerà finalment aquell pavelló que encara no existeix.