Les grans obres són importants, però la qualitat de vida també es construeix cada dia. Sempre he pensat que la política comunal no comença als despatxos. Comença caminant pels carrers, parlant amb la gent, escoltant i fixant-nos en aquelles coses que, de tan quotidianes, sovint acaben passant desapercebudes: una vorera malmesa, un banc trencat, un mur ple de grafitis o una plaça que es repara una vegada i una altra. Són petits detalls, sí, però són aquests petits detalls els que, amb el temps, acaben definint la qualitat de vida d'una parròquia. Per això crec que governar no és només impulsar nous projectes. També és cuidar el que ja tenim.
Fa dies que dono voltes a una idea molt senzilla: amb el pas del temps és quan realment sabem si una decisió ha estat encertada. La plaça de la Creu Blanca n'és un bon exemple. Durant molts anys aquest espai va estar asfaltat. Potser no era la solució més vistosa, però complia la seva funció. Amb el temps es va optar per un altre paviment amb la voluntat de millorar-ne la imatge. Els anys han passat i avui les reparacions s'han convertit en una imatge habitual. No entraré a valorar si la causa és la condensació de la piscina, la impermeabilització, els materials o qualsevol altre aspecte tècnic. Aquesta és una feina que correspon als professionals. El que tots podem veure és una altra cosa: cada actuació té un cost econòmic, genera molèsties als usuaris i redueix temporalment les places d'aparcament disponibles. No dic que l'única solució sigui tornar a l'asfalt. El que dic és que, quan una actuació genera problemes de manera reiterada, és raonable estudiar alternatives sense prejudicis.
Les administracions, igual que les persones, també s'equivoquen. I això no és cap problema. El que marca la diferència és tenir la capacitat de rectificar quan l'experiència demostra que hi ha opcions millors. Rectificar no és perdre.
Les administracions, igual que les persones, també s'equivoquen. I això no és cap problema. El que marca la diferència és tenir la capacitat de rectificar quan l'experiència demostra que hi ha opcions millors. Rectificar no és perdre. És actuar amb sentit comú. El mateix passa amb els canvis en els sentits de circulació. Quan una decisió genera dubtes entre molts veïns, val la pena escoltar, analitzar-ne els resultats i, si cal, ajustar-la.
Però aquesta reflexió va molt més enllà de la plaça de la Creu Blanca. Només cal passejar per Escaldes. L'entrada de l'aparcament de Sant Jaume, amb els grafitis que cobreixen el mur, és un exemple de com petits detalls acaben deteriorant la imatge dels nostres espais públics. També hi ha voreres que necessiten manteniment i petits desperfectes que, si no s'hi actua a temps, acaben formant part del paisatge.
Hi ha una altra realitat que també coneixem. Passejant pels carrers és fàcil trobar excrements de gos que no s'han recollit o racons que, dia rere dia, s'han convertit en punts habituals de miccions. No és un problema dels animals ni de la immensa majoria de propietaris, que actuen amb responsabilitat. És una minoria qui, amb actituds incíviques, acaba perjudicant la convivència i la imatge de la parròquia.
Però la qualitat de vida no depèn només del que veiem. També depèn del que sentim i de les decisions que es prenen pensant en el conjunt de la parròquia. És positiu que Escaldes tingui una agenda cultural i festiva activa. Dona vida als carrers, afavoreix el comerç i reforça la convivència. Ara bé, aquesta vitalitat també ha de ser compatible amb el descans dels veïns. La darrera Festa Major n'és un bon exemple: quan una discomòbil s'allarga fins ben entrada la matinada al costat de l'hospital, és legítim preguntar-se si s'ha trobat el millor equilibri entre la festa i el dret al descans dels pacients, dels professionals sanitaris i de totes les persones que l'endemà han de llevar-se d'hora.
El mateix passa amb altres decisions que s'han d'adaptar al context. En períodes d'onada de calor i de risc elevat d'incendis, potser també val la pena preguntar-nos si determinades activitats continuen sent les més adequades. Governar no és només preguntar-se què es pot fer. També és preguntar-se què és el més prudent en cada moment.
Una parròquia viva i el descans dels veïns no són objectius incompatibles. Igual que tampoc ho són la celebració i la prudència. El repte és saber trobar aquest equilibri.
Cuidar una parròquia és una responsabilitat compartida. El Comú té l'obligació de mantenir els espais públics en bones condicions, però els ciutadans també tenim el deure de respectar-los. Per molta feina que faci el servei de neteja, no hi ha millor manteniment que el civisme.
No estic dient que tot estigui malament. No seria just. El que dic és que cuidar el que ja tenim hauria de tenir molt més pes entre les prioritats del Comú. Perquè cuidar una parròquia no és només reparar una vorera o eliminar un grafiti. És prevenir abans que reparar. És escoltar abans de decidir. És saber rectificar quan l'experiència demostra que una decisió no ha funcionat com s'esperava.
Al capdavall, una parròquia no es mesura només el dia que s'inaugura una obra. Es mesura anys després: quan els paviments continuen en bon estat, quan els espais públics estan nets, quan hi ha civisme, quan sabem compatibilitzar una parròquia viva amb el descans dels veïns i quan tenim la humilitat de rectificar allò que l'experiència demostra que es pot fer millor.
Perquè la qualitat d'una parròquia no es mesura només pels grans projectes. Es mesura, sobretot, per la manera com cuidem allò que ja és de tots. La política comunal no comença als despatxos. Comença caminant pels carrers, escoltant els veïns i prenent, cada dia, petites decisions amb sentit comú. Perquè una parròquia es construeix cada dia.