La paradoxa andorrana

El ministeri fiscal és un òrgan dins del poder judicial que exerceix la funció de defensa de la legalitat i l'interès públic. El mes de març del 2015, el llavors cap de Govern Toni Martí va resoldre que aquesta figura no era suficient i va personar el Govern -per primera i única vegada en la història de l’Andorra constitucional- en acusació particular. Els posteriors executius han mantingut la mateixa posició. M’estic referint als inicis del que s’anomena ‘cas BPA’.

En aquell moment la tempesta mediàtica i les decisions judicials feren inviable tot raonament de defensa per part de l’entorn del banc. El mitjans, alimentats per informacions escandaloses i falses, havien sentenciat BPA i la seva filial Banco Madrid fent-les passar malèvolament com a suposades estructures ideades per a blanquejar diners. L’empresonament del director general del grup afegia gravetat a la situació. Les notícies anaven en sentit únic, mai ningú va apel·lar a la presumpció d’innocència. A Andorra ho van convertir en una qüestió d’Estat, i l’Estat n’era actor civil.

El temps, no obstant, ha anat a favor de BPA: el FINCEN va retirar la nota sense cap condemna ni sanció; les sentències en els casos judicialitzats a Espanya van ser totes exculpatòries; i l’expedient sancionador del SEPBLAC per blanqueig es va tancar després de 6 anys d’investigacions, exculpant el banc i els seus administradors de qualsevol delicte o infracció. En essència, s’ha anat produint l’escenari més desitjable per a Andorra, atès que la conducta del grup BPA sortia refermada en la totalitat dels casos judicialitzats arreu. Sorprenentment, les autoritats andorranes mai han mostrat satisfacció per la successió de bones notícies judicials que confirmaven que BPA era una institució seriosa i observant, tot i que això afavoria la reputació de la plaça financera.

“La paradoxa, la funesta paradoxa, es troba en què el Govern de Xavier Espot destina quantitats milionàries a atacar andorrans i residents víctimes de la guerra bruta de les clavegueres, però no fa res contra aquells que van perpetrar l’amenaça i la posterior mort del banc. Ataca la víctima i protegeix el botxí”

Paral.lelament, s’han anat destapant fets gravíssims sobre l’actuació de la policia patriòtica espanyola. Les amenaces del policia espanyol Celestino Barroso a Joan Pau Miquel són esfereïdores, tant com la seva precisió en encertar el que passaria. D’altra banda, les gravacions del comissari Villarejo i les investigacions judicials i mediàtiques han desfermat una tempesta social i política que ha fet trontollar les estructures de l’Estat veí. A hores d’ara ningú no dubta que la denominada ‘Operació Catalunya’ ha estat l’episodi més sinistre de les darreres dècades en una democràcia moderna, ni que BPA n’ha estat un terrible dany col·lateral. Aviat començarà la comissió d’investigació del parlament espanyol on les agressions a BPA, i en conseqüència a Andorra, seran peces essencials.

Vuit anys després de la Nota 311, les evidències que BPA va ser víctima de la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat espanyol (i crec que de l’andorrà) són inqüestionables. Les agressions que van practicar contra el banc les van fer també contra Andorra i contra la seva sobirania. Quan un policia estranger amenaça i extorsiona un ciutadà andorrà en territori d’Andorra també està cometent un delicte contra el nostre país. L’obligació de l’Estat hauria de ser, doncs, defensar els seus súbdits i defensar la seva sobirania.

L’Estat andorrà, però, continua personat contra persones de l’entorn BPA víctimes de la guerra bruta de la policia patriòtica i de les clavegueres estatals espanyoles. Malgrat el temps transcorregut i les proves que demostren inequívocament que BPA va ser una víctima -i probablement un boc expiatori-, l’executiu s’obstina a seguir perseguint-los. Presumptament, els honoraris del lletrat que representa al Govern són de vint mil euros mensuals, la remuneració de l’advocat fins a la data s’elevaria a dos milions d’euros.

La paradoxa, la funesta paradoxa, es troba en què el Govern de Xavier Espot destina quantitats milionàries a atacar andorrans i residents víctimes de la guerra bruta de les clavegueres, però no fa res contra aquells que van perpetrar l’amenaça i la posterior mort del banc. Ataca la víctima i protegeix el botxí. Potser perquè, com afirma l’exsecretari d’Estat Francisco Martínez, els uns i els altres -les clavegueres dels dos costats del riu Runer- anaven de bracet.

Etiquetes: