No és cap secret que vivim temps convulsos, i els joves ho notem especialment. Ens ha tocat créixer en una època i en un món de molta exigència. Des de petits ens animen a estudiar tant com puguem per poder entrar al món laboral. I quan hi arribem, tampoc ens ho posen fàcil: sovint la plaça fixa no arriba fins passada la trentena… i això si tens sort.
Fem l'exercici de comparar-nos amb els nostres pares. El resultat és aquest: estudiem molt més que ells, aconseguim una feina estable molt més tard i, en la majoria dels casos, acabem cobrant menys. Benvinguts al nou paradigma.
Necessitem una feina estable, un sou que arribi a final de mes i un lloc on viure. A més, hem de tenir prou marge per assumir tot el que suposa portar una criatura al món amb garanties.
No és estrany, doncs, que la natalitat no pari de baixar a tot Europa. Amb aquesta nova realitat, pocs de nosaltres ens podem plantejar formar una família abans dels trenta. I, quan ens ho plantegem, cal que s'alineïn tots els astres. Necessitem una feina estable, un sou que arribi a final de mes i un lloc on viure. A més, hem de tenir prou marge per assumir tot el que suposa portar una criatura al món amb garanties. Gairebé res.
Davant de tot això, sovint ens diuen que som la «generació de vidre»: fràgils, delicats, d'aquells que es trenquen per no res. Doncs permeteu-me que us ho expliqui d'una altra manera.
Sí, som la generació de vidre, però de vidre laminat i temperatArt. Aquest vidre està fet de capes que s'escalfen a uns 650 graus i després es refreden ràpidament. Com nosaltres, que abans d'entrar al món professional ens hem tret 650 titulacions i massa sovint ens han refredat les il·lusions en veure que no ens servirien tant com ens havien promès. Aquestes capes estan unides per làmines adhesives i flexibles. Són les que ens permeten adaptar-nos a cada innovació tecnològica, a cada canvi social i a tot allò que se'ns mou en el dia a dia. És un vidre fins a cinc vegades més resistent que un de normal: aguanta millor la flexió, la pressió del vent i els cops. I si rep un impacte fort, les planxes es poden esquerdar, però queden enganxades i l'estructura es manté dempeus.
Així sí que sí: podem dir amb orgull que som la generació de vidre. Ens enfrontem a la incertesa, a la novetat i a la certesa que ho tindrem més complicat que els nostres pares. I, tot i així, continuem endavant.
Parlem de com ens sentim, perquè som emocionalment més competents que les generacions anteriors. Parlem de les nostres pors i inquietuds, perquè és de les poques coses que sí que estan a les nostres mans. Alcem la veu cada vegada que en tenim l'oportunitat. Sovint s'interpreta com una queixa o com una debilitat, però és la nostra manera de fer-nos escoltar.
I sí, ens preocupa la salut mental. Anem al psicòleg, al terapeuta o al psiquiatre, i no ens n'amaguem. Hi ha qui diu que és una moda. Potser sí. Però quan costa tant tenir alguna cosa pròpia, ja sigui una feina estable o un futur clar, aquella hora a la setmana a la consulta ben segur que és realment nostra.