En els darrers mesos, el debat sobre el nou Pla d’Urbanisme d’Ordino (POUP) s’ha situat al centre de la vida política i social de la parròquia. Des del comú, i especialment a través del cònsol menor Eduard Betriu, s’ha defensat el pla com una eina necessària per garantir un creixement equilibrat, sostenible i respectuós amb l’entorn.
Aquest objectiu és compartit. Ningú discuteix que Ordino ha de preservar la seva identitat, el seu paisatge i el seu valor com a territori singular. La condició de Reserva de la Biosfera és un actiu que cal protegir. Però protegir no pot voler dir immobilitzar. I, sobretot, no pot voler dir perjudicar de manera injusta aquells que han contribuït a construir el territori amb anys d’esforç.
Ser Reserva de la Biosfera no està renyit amb el creixement. Implica, precisament, gestionar-lo amb intel·ligència. El desenvolupament econòmic, si és ordenat i coherent, pot conviure amb la protecció del territori. El problema apareix quan, sota el discurs de la sostenibilitat, es generen desequilibris reals.
I aquí cal posar sobre la taula una realitat sovint ignorada: Ordino no competeix en igualtat de condicions amb la resta de parròquies.
Les limitacions territorials, ambientals i urbanístiques són molt més estrictes. Desenvolupar un projecte econòmic a Ordino requereix més temps, més inversió, més esforç i molta més paciència. Generar rendibilitat no és immediat ni fàcil. És un model basat en el llarg termini, en la qualitat i en l’arrelament.
Però, paradoxalment, aquestes dificultats no es veuen compensades. S’apliquen les mateixes exigències generals —en matèria de lloguers, normativa o pressió econòmica— que a parròquies amb molta més capacitat de desenvolupament. I, a més, sovint aquestes condicions depenen de la discrecionalitat administrativa. Això genera un desequilibri profund.
En aquest context, també cal recordar que l’economia d’Ordino s’ha construït gràcies a sectors diversos: l’agricultura, la ramaderia, el turisme i els serveis. Tots són igualment respectables. Cap pot créixer a costa de fer desaparèixer els altres.
Quan una persona o una família s’ha dedicat tota la vida a una activitat, un nou planejament urbanístic no pot posar en risc aquesta trajectòria ni buidar de sentit el seu projecte. I és precisament aquí on el debat esdevé concret i preocupant.
“La implantació d’un vial cívic, una carretera que travessa la parcel·la i trenca la singularitat del lloc amb soroll, trànsit, un parc públic i noves infraestructures dins de la pròpia finca transforma radicalment l’espai. A això s’hi suma la pèrdua del pàrquing existent, que fins ara podia explotar directament la propietat en ple centre, derivada de la desqualificació del terreny”
En determinats casos, com el meu, l’impacte del POUP és estructural. La implantació d’un vial cívic, una carretera que travessa la parcel·la i trenca la singularitat del lloc amb soroll, trànsit, un parc públic i noves infraestructures dins de la pròpia finca transforma radicalment l’espai. A això s’hi suma la pèrdua del pàrquing existent, que fins ara podia explotar directament la propietat en ple centre, derivada de la desqualificació del terreny. També s’hi suma la reducció de més del 50% de l’edificabilitat i la situació d’una construcció hotelera que podria quedar fora de normativa fins al punt d’haver de perdre una planta en cas d’obra major.
Diguem-ho clar, aquest conjunt de mesures no ordena, des-estructura.
Quan es planteja un projecte com un complex turístic, la tranquil·litat, la privacitat, la seguretat i l’exclusivitat són elements essencials. La introducció de vials i usos públics dins l’àmbit privat elimina aquests valors i desvirtua completament la proposta. En aquest escenari, afirmar que “no es perden drets” és, com a mínim, discutible. Potser no es perden en el paper, però sí en la realitat econòmica, funcional i patrimonial.
Arribats a aquest punt, també cal fer una reflexió honesta: costa imaginar que qualsevol altre propietari, o qualsevol ciutadà d’Ordino o del país, en una situació similar, no defensés el seu projecte, el seu patrimoni i la seva trajectòria. De fet, fins i tot persones amb responsabilitats públiques han reconegut en privat que, en una situació equivalent, actuarien de la mateixa manera.
Però també cal entendre per què molts altres propietaris, més petits o no tan petits, no entren en aquesta lluita. No perquè no tinguin raó, sinó perquè sovint no s’ho poden permetre. És una pugna llarga, costosa i esgotadora. És, en molts casos, un David contra Goliat. Hi ha qui no té els recursos, el temps o l’energia per sostenir un procés així. D’altres ja han acceptat ajustos parcials, o simplement opten per protegir el que poden sense exposar-se a més risc. Això genera una realitat silenciosa, que fa que molts casos no arribin mai a debatre’s.
Però el que no es veu —i és el més preocupant— és que el que avui afecta uns, demà pot afectar qualsevol altre. Quan les regles poden canviar amb aquest nivell d’impacte, cap propietari no resta realment al marge.
Cal ser rigorosos també amb el concepte d’especulació. No tots els propietaris són especuladors. Molts són actors compromesos amb el territori, que han invertit amb una visió a llarg termini. Simplificar el debat en aquests termes no ajuda a trobar solucions. Un bon urbanisme ha de ser sostenible, però també ha de ser just. Ha de tenir visió global, però també sensibilitat local. Ha de protegir el futur, però sense trencar el present. I, sobretot, ha de generar confiança. Perquè sense seguretat jurídica, no hi ha inversió. I sense inversió, no hi ha activitat. I sense activitat, no hi ha territori viu.
Ordino no pot esdevenir un lloc on cada vegada sigui més difícil emprendre, invertir o simplement continuar un projecte de vida. No pot ser un territori amb més restriccions que la resta, però sense cap contraprestació. El veritable repte no és només preservar. És equilibrar. Equilibrar territori, economia i persones. Perquè la sostenibilitat, si no és també equitat, deixa de ser una solució i es converteix en un problema.