Aquests darrers 10 dies, gràcies a la missió Artemis II, el món ha estat mirant una altra vegada cap a l’espai, cap a la Lluna, 54 anys després de la darrera missió Apollo. Aquest nou viatge cap al nostre satèl·lit ha arribat en un moment molt convuls a la Terra per la guerra oberta a l’Orient-Mitjà, com també ho era -encara que amb conseqüències menys globals que actualment- a finals dels 60 i principis dels 70 amb la guerra del Vietnam i en un moment àlgid de la guerra freda. Els 4 astronautes de la tripulació de l’Artemis II, Reid Wiseman, Víctor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen, han fet una magnífica feina de difusió i la cobertura de la NASA ha sigut extensiva per poder seguir gairebé al minut la totalitat del viatge. Fins i tot hem pogut conèixer al detall els múltiples problemes que han tingut amb el vàter de 30 milions de dollars. I és que no hem d’oblidar que l’11 de desembre de 2022, la missió Artemis I arribava a la Terra després de donar un parell de voltes a la Lluna, finalitzant una missió de gairebé 3 setmanes sense pena ni glòria.
És veritat que aleshores no hi havia tripulació dins de la càpsula, però ni de bon tros es va posar en marxa una maquinària mediàtica tan potent com ha sigut el cas ara. Els «històric» i «inèdit» han anat acompanyant les fites que acomplien l’Integrity i la seva tripulació. Però si en alguns aspectes la missió Artemis II sí que té aspectes històrics i inèdits, vist en perspectiva amb el que es va aconseguir als 60 i 70, i el que queda per fer, no deixa de ser un vol de prova amb un risc baix i amb una ambició limitada. Pot semblar una opinió dura quan feia tant de temps que ningú havia aconseguit portar persones fins a donar la volta a Lluna, però si ho emmarquem dins de l’objectiu final del programa de la NASA que és fer aterrar persones a la Lluna i establir-hi una base habitable permanent, l’Artemis II és un pas necessari però tebi.
El vol de l’Artemis II ha consistit en una trajectòria de retorn-lliure, al voltant de la Lluna, similar al que van fer l’Apollo 13 obligat per l’explosió d’un dels seus tancs d’oxigen. Han donat la volta pel costat ocult de la Lluna, però a més distància que qualsevol dels Apollo que hi van arribar i fins i tot que l’Artemis I. Això sí, han batut el rècord de distància d’humans a l’espai que era d’uns 400.000 km per l’Apollo 13 i ara és d’uns 406.000 km. Però és incomprensible que l’Artemis II no entres en òrbita lunar com va fer la primera de les missions Apollo que va anar fins al nostre satèl·lit natural, l’Apollo 8, el desembre de 1968, i van fer fins a 7 missions Apollo més. Tampoc s’acaba d’entendre gaire que les úniques proves per testejar la capacitat de maniobra de la càpsula Orió hagin sigut unes petites maniobres, d’abast molt limitat, amb la segona etapa del coet SLS en òrbita baixa.
La sensació que dona és que la NASA no ha volgut arriscar a tenir un problema que retardés encara més el calendari del programa. Hem de recordar que Artemis neix d’un avortament, el del programa Constel·lació iniciat a principis dels 2000 pel president George W. Bush. Aquest va ser cancel·lat a principis dels 2010 pel president Obama, ja que de manera col·loquial es pot dir que el més calent era a l’aigüera, després de mils de milions de dollars gastats. Els coets Ares que havien de ser clau pel retorn a la Lluna, no van passar mai de la fase de disseny i l’únic que es va salvar de tot plegat va ser la càpsula Orió. Es va canviar l’enfocament i es va iniciar la concepció dels coets Space Launch System o SLS sobre la base de la tecnologia existent desenvolupada pel transbordador espacial, una tecnologia nascuda als 70 i els 80. Per complementar l’esforç públic de la NASA, es va decidir delegar parts importants del programa a la indústria espacial privada amb nous actors com SpaceX i Blue Origin, i també tradicionals com Boeing. La riuada de milions va permetre a aquests nous actors esdevenir també potències industrials i mantenir els tradicionals en un sector aeronàutic de molta competència.
Va ser el president Trump en el seu primer mandat qui va donar l’impuls definitiu al programa Artemis, que va marcar inicialment tornar a posar astronautes a la Lluna abans del 2024, el que havia de ser el final del seu segon mandat si hagués sortit reelegit. Així doncs, després de més de 20 anys d’esforços i amb la pressió de la segona administració Trump, ningú a la NASA ha volgut arriscar més del compte per la primera missió tripulada. S’ha buscat el que donés rendiment immediat i sobretot que guanyés el màxim de suport popular -i polític- per mantenir o fins i tot incrementar el nivell de finançament. Per ara sembla que aquest objectiu s’ha aconseguit, a falta de la reentrada a l’atmosfera i l’aterratge al Pacífic.
La missió ha aconseguit apassionar a espectadors arreu del món, la cobertura mediàtica ha sigut espectacular i s’han fet imatges fantàstiques que seran àmpliament difosos. Mai tantes càmeres, 32, havien fet fotos durant el passatge pel costat ocul d’una nau tripulada. No ens enganyem, però per molt que la NASA hagi justificat tot això sota l’empara de la ciència, només és una raó massa creïble. Des de fa 17 anys, el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) ha estat obtenint imatges d’alta resolució de la Lluna el que ha permès fer un mapa al 100% la seva superfície i fins i tot obtenir mapes evolutius en el temps. Aquests són molt útils perquè la Lluna rep desenes d’impactes de petits meteorits cada dia, com van poder veure en temps real la tripulació de l’Artemis II, que creen nous cràters que cal actualitzar constantment.
Si no és la ciència, que es pot fer perfectament amb robots i satèl·lits, que justifica doncs el retorn de la humanitat a Lluna? Hi ha una raó principal, l’accés als recursos que s’hi troben. Dos d’aquests són particularment interessants: L’aigua, essencial per poder establir una base permanent habitada; i l’Heli-3, un isòtop de l’Heli molt rar a la Terra i més abundant a la Lluna, que és essencial pels reactors de fusió nuclear, que haurien de ser realitat en un futur més o menys pròxim. La presència d’aigua, sota forma de gel a l’interior de cràters permanentment a l’ombra en el pol sud de la Lluna, va començar a ser clara a inicis dels 2000 i confirmada per diverses sondes com la xinesa Chang’e 1, l’índia Chandrayaan-1 o l’americana LRO. No és coincidència que això reactivés els plans de base lunar habitada permanent. Fins aleshores, amb la necessitat de transportar aigua des de la Terra, pensar en una base permanent era inviable.
Com que la Lluna no és de ningú, i és de tothom, com marca l’Outer Space Treaty del 1967, és el primer que arribarà que se servirà i les explotarà. Els Estats-Units estan doncs molt interessats a guanyar aquesta cursa on tothom sap que la Xina també s’ha apuntat, encara que oficialment poc se sap del programa tripulat xinès. Els observadors coneixedors de la situació xinesa apunten a un allunatge tripulat entre el 2028 i el 2030. Un calendari similar al que el nou administrador de la NASA, Jared Isaacman va marcar pel programa Artemis a partir d’ara. Aquesta modificació del pla original, anomenat Ignition, modifica la missió Artemis III, prevista per mitjans del 2027, com a missió en òrbita terrestre per provar els vehicles que han de transportar els astronautes fins a la superfície de la Lluna, i marca la missió Artemis IV prevista pel 2028 com la que finalment allunarà.
Per aconseguir l’objectiu Lluna queda doncs molta feina per fer. Molts dels elements necessaris amb prou feines estan llestos i alguns encara ni existeixen. Ja en parlaré en un pròxim article amb més deteniment. Mentrestant espero que l’èxit principal de l’Artemis II, més enllà de portar 4 humans a donar un tomb al voltant de la Lluna, sigui de donar l’impuls definitiu per què tornem a fer un nou salt gegant per la humanitat, si el seny i l’enteniment imperen a la Terra, cosa que darrerament sembla molt complicat.