Al llarg dels anys he tingut l'oportunitat de treballar en diferents àmbits de l'educació. La meva formació en psicologia positiva, l'experiència professional en el món del lleure i, actualment, la responsabilitat en la gestió dels patis i menjadors escolars m'han permès observar una realitat que sovint passa desapercebuda: darrere de moltes de les conductes dels infants hi ha una necessitat de pertinença, de reconeixement i de sentir-se importants per als altres.
La disciplina positiva, basada en els principis de la psicologia individual d'Alfred Adler i desenvolupada posteriorment per Rudolf Dreikurs i Jane Nelsen, ens recorda que tots necessitem sentir que pertanyem a un grup i que hi tenim un lloc significatiu. En el cas dels infants, aquesta necessitat pot manifestar-se de maneres molt diferents. I és aquí on, com a adults, tenim una responsabilitat educativa important.
En el dia a dia dels menjadors i patis escolars, sovint són els mateixos infants els que acaben concentrant la nostra atenció. Són aquells que molesten els companys, interrompen les activitats, desafien les indicacions dels adults o posen a prova constantment els límits establerts. Són els que, amb facilitat, acabem etiquetant de pesats, conflictius, desafiants o maleducats.
Però, què passa si anem més enllà de la conducta? I si, en lloc de quedar-nos amb allò que veiem, intentem entendre què hi ha al darrere?
Potser aquell infant ha après que la manera més efectiva d'aconseguir l'atenció dels altres és precisament aquesta. Quan molesta, els companys reaccionen, quan desafia un límit, l'adult s'hi dirigeix, quan provoca un conflicte, es converteix en el centre de l'escena. Potser, sense ser-ne conscient, ha après que aquesta és la seva manera de tenir un lloc dins del grup. Encara que sigui un lloc que no li faci bé.
No es tracta de justificar qualsevol comportament, sinó d'entendre que, de vegades, la conducta és una estratègia poc adequada per satisfer una necessitat legítima.
Rudolf Dreikurs ja parlava d'aquests objectius equivocats de conducta: infants que busquen atenció, que lluiten pel poder, que reaccionen des del ressentiment o que acaben assumint que no són capaços de formar part del grup. No es tracta de justificar qualsevol comportament, sinó d'entendre que, de vegades, la conducta és una estratègia poc adequada per satisfer una necessitat legítima.
Però hi ha una altra realitat que també em preocupa i que sovint queda fora del nostre focus: els infants que no molesten. Són aquells que compleixen les normes, que no reclamen l'atenció de l'adult, que no generen conflictes i que passen pel menjador o pel pati sense fer gaire soroll. Sovint els considerem infants que ho fan tot bé. I, precisament per això, potser no ens aturem prou a mirar-los. Perquè no molestar no sempre significa estar bé. Potser alguns d'aquests infants han après que és millor no demanar, no reclamar i no fer-se notar. Potser no se senten prou importants dins del grup o no han trobat encara la manera de fer sentir la seva veu. No podem donar per fet que tots viuen aquesta situació de la mateixa manera, però sí que ens hem de preguntar si també els estem oferint oportunitats per sentir-se vistos, reconeguts i valorats.
I aquí és on la mirada de l'adult pot marcar la diferència.
Massa sovint, la nostra resposta davant d'aquestes dues realitats és desigual: felicitem l'infant que no molesta i ens enfadem amb aquell que posa a prova la nostra paciència. Sense adonar-nos-en, podem acabar reforçant el paper que cadascun ha après a ocupar dins del grup.
Jane Nelsen, autora de Disciplina Positiva, planteja una pregunta que considero especialment reveladora: “D'on hem tret la idea esbojarrada que, perquè un infant es porti millor, primer l'hem de fer sentir pitjor?”. Aquesta pregunta ens convida a revisar no només com corregim les conductes, sinó també com ens relacionem amb els infants. Perquè educar en positiu no significa permetre-ho tot, eliminar les normes o evitar els conflictes. Significa posar límits amb respecte, corregir sense humiliar i entendre que l'objectiu no és aconseguir una obediència immediata, sinó ajudar els infants a desenvolupar eines per relacionar-se millor amb els altres i amb ells mateixos.
Potser, doncs, el canvi ha de començar en nosaltres. I no només en un àmbit de la seva vida, sinó en tots aquells espais on els infants creixen i es relacionen.
A casa, per exemple, podem tenir un infant a qui constantment recordem que és despistat, que sempre s'enfada o que mai no fa cas. De vegades, aquestes etiquetes apareixen gairebé sense adonar-nos-en, en comentaris quotidians o en comparacions amb els germans, cosins o coneguts. Però, quantes vegades ens aturem a reconèixer quan ha estat responsable, quan ha col·laborat sense que li ho demanéssim o quan ha aconseguit gestionar una frustració? Potser necessita que deixem de recordar-li contínuament allò que no fa bé i comencem a fer visibles les seves capacitats.
A l'escola també tenim una gran oportunitat de canvi. Un alumne que acostuma a interrompre la classe, que desafia el mestre o que entra sovint en conflicte amb els companys pot acabar assumint el paper de l'alumne conflictiu. Si cada intervenció de l'adult comença amb una correcció, quina imatge està construint aquest infant de si mateix? Potser necessita que el mestre li confiï una responsabilitat, que reconegui una aportació positiva davant del grup o que li ofereixi l'oportunitat de començar de nou després d'un conflicte. No es tracta de passar per alt allò que no està bé, sinó de no permetre que una conducta defineixi tota la persona.
I el mateix passa en el món del lleure. En una activitat extraescolar, en un casal, en un entrenament esportiu o en un menjador o pati escolar, els professionals tenim la possibilitat de trencar dinàmiques que potser s'han anat repetint durant molt de temps. Aquell infant que sempre acaba discutint pot descobrir que també és capaç d'ajudar, liderar o tenir cura dels altres. I aquell que mai no reclama protagonisme pot trobar, a través d'una petita responsabilitat o d'un reconeixement sincer, el seu espai dins del grup.
Són petits gestos, però poden tenir un gran impacte en la manera com els infants es perceben a si mateixos.
Ara bé, perquè aquests canvis siguin realment significatius, necessitem una cosa fonamental: coherència entre els adults que acompanyem cada infant. No podem pretendre que un infant construeixi una imatge positiva de si mateix si a casa, a l'escola i en els espais de lleure continuem recordant-li el mateix paper. Si sempre és “el que es porta malament”, “el que no escolta”, “el que sempre molesta” o “el que no dona cap problema”, acabem reduint la seva identitat a una conducta. Per això, l'educació és una responsabilitat compartida. Les famílies, els mestres, els professionals del lleure i totes les persones adultes que formem part de la vida dels infants tenim una oportunitat d'influir en la manera com es perceben i en el paper que assumeixen dins dels diferents grups dels quals formen part. Compartir informació, parlar des del respecte i treballar en una mateixa direcció pot ajudar-nos a oferir-los missatges més coherents i noves oportunitats per créixer.
En aquest sentit, també crec que és important reivindicar el valor educatiu de l'educació no formal. Un menjador o un pati no són únicament espais on els infants dinen, juguen o descansen entre classes. Són espais de convivència, de relació i d'aprenentatge emocional i social. Però aquesta mirada educativa no s'ha de limitar a aquests espais: també és present a casa, a l'aula, al club esportiu, a les activitats extraescolars i en qualsevol lloc on un adult acompanyi un infant.
Potser no podem canviar d'un dia per l'altre la conducta d'un infant. Però sí que podem canviar la manera com ens hi adrecem, què esperem d'ell i quines oportunitats li oferim per demostrar que pot fer-ho diferent.
Perquè, al capdavall, tots els infants necessiten sentir que compten, que són importants i que tenen un lloc. I potser la nostra tasca més important com a adults no és aconseguir que deixin de molestar, sinó ajudar-los a descobrir que poden pertànyer sense haver de fer-ho.
En definitiva, abans de preguntar-nos què li passa a un infant, potser ens hauríem de preguntar des de quina mirada l'estem acompanyant i quin lloc li estem ajudant a trobar dins del grup.