El Govern va presentar fa ara uns dies, una reforma del Codi Penal que elimina la responsabilitat penal de la dona que decideix interrompre voluntàriament el seu embaràs. És un canvi clarament insuficient. Perquè no és el mateix deixar de castigar una dona que reconèixer-li el dret a decidir.

Després de tants anys de debat, d'expectatives i de compromisos, ens trobem davant d'una proposta que manté pràcticament intacte el model actual. No despenalitza integralment l'avortament, no estableix les condicions per accedir-hi legalment, no garanteix l'assistència sanitària i manté la responsabilitat penal de les persones que ajuden una dona a fer efectiva la seva decisió.

No despenalitza integralment l'avortament, no estableix les condicions per accedir-hi legalment, no garanteix l'assistència sanitària i manté la responsabilitat penal de les persones que ajuden una dona a fer efectiva la seva decisió.

Això ens porta a una contradicció difícil d'explicar: una dona pot decidir interrompre el seu embaràs sense ser castigada, però la persona que l'ajuda continua cometent un delicte. Quin reconeixement de drets és aquest? Quina seguretat jurídica oferim a les dones i als professionals sanitaris?

La realitat és que aquesta reforma no resol la desigualtat. Les dones que disposen de recursos econòmics poden continuar desplaçant-se a l'estranger per interrompre el seu embaràs. Però què passa amb les dones que no tenen aquests recursos, que tenen dificultats per desplaçar-se o que no disposen d'una xarxa familiar que les pugui ajudar? Els seus drets no poden dependre de la seva capacitat econòmica ni de les seves circumstàncies personals.

Tampoc podem acceptar una mirada paternalista que justifiqui la no-punibilitat de les dones perquè es troben en una situació de vulnerabilitat. Les dones no han de deixar de ser castigades perquè l'Estat les considera vulnerables. Han de deixar de ser castigades perquè són persones amb drets, autonomia i capacitat per decidir sobre el seu propi cos i el seu projecte de vida.

I aquí hi ha una qüestió de fons que no podem esquivar: no correspon a l'Estat decidir quin projecte reproductiu és socialment desitjable. La seva obligació és garantir que cada dona pugui decidir lliurement quin projecte de vida vol construir.

D’altra banda, considerem també preocupant que es vinculi el reconeixement de la no-punibilitat amb la maternitat com a bé social protegible, sense concretar compromisos efectius. La maternitat ha de comptar amb tot el suport públic necessari. Calen polítiques de conciliació, ajuts a la criança i recursos sanitaris i socials. Però aquestes polítiques no poden convertir-se en una expectativa imposada a les dones ni en una contrapartida al reconeixement dels seus drets.

Des del Partit Socialdemòcrata defensem un model diferent. Una regulació que despenalitzi i reguli la interrupció voluntària de l'embaràs fins a les 14 setmanes i que contempli supòsits específics fins a les 22 setmanes, com ara el risc per a la vida o la salut de la gestant, els embarassos conseqüència de delictes contra la llibertat sexual o les anomalies i malformacions fetals greus. Un model que garanteixi l'atenció sanitària, la seguretat dels professionals i la igualtat d'accés, independentment dels recursos econòmics de cada dona.

No estem parlant només de modificar articles del Codi penal. Estem parlant de decidir si volem una legislació que es limiti a tolerar una realitat o una legislació que reconegui drets i els garanteixi efectivament.

I també estem parlant de responsabilitat política. El Govern de Demòcrates ha tingut anys per abordar aquesta qüestió. No podem presentar ara una reforma parcial com si fos la resposta definitiva a una reivindicació que fa tant de temps que espera una solució. Venim de tan lluny que fer un petit pas no vol dir necessàriament haver arribat més a prop del que hauríem de ser.

Andorra ha de ser capaç d'afrontar aquest debat amb valentia, sense paternalismes i sense mitges solucions. No podem continuar ajornant una qüestió que afecta directament la llibertat i els drets de les dones.

Perquè, al capdavall, la pregunta és molt senzilla: volem que les dones simplement no siguin castigades o volem que puguin decidir?

La nostra resposta és clara: no n'hi ha prou amb deixar de castigar les dones. Cal reconèixer els seus drets i garantir-los. I aquest és el país que hem de construir.